Hi ha pel·lícules que tenen entre les seves qualitats la forma en què anem coneixent els fets, fins i tot que ens desvetllen a poc a poc, com en un secret explicat a cau d’orella, les motivacions dels personatges. Això es pot fer jugant a barrejar passat i present, com ho sol fer Tarantino, o mostrant-nos els punts de vista de diferents persones d’una mateixa situació, com es fa a “La Donzella” de Park Chan–Wook; és com si per construir una realitat calgués ajuntar les seves parts fins a construir un mosaic policrom. Aquest film transcorre en temps present, però recorre als records del protagonista, quasi extrets del seu subconscient, en aquells moments entre la consciència i el somni, entre la vida i la mort, per anar omplint de color els foscos de la història; d’aquesta manera sols al final de la cinta sabrem exactament qui és veritablement el protagonista, com més sapiguem, més comprendrem i en perforar aquesta cuirassa que ens l’amagava, descobrirem pels seus actes a una gran persona i arribarem a estimar-lo.

L’Ove és malcarat i antipàtic, no té una paraula amable per ningú i és absolutament intransigent amb les persones que l’envolten, molt sovint no sense raó; diríem que està barallat amb el món i amb si mateix fins al punt que la vida ja no té cap sentit per ell i busca la mort com a forma de posar fi als seus patiments.

L’Ove viu en una comunitat de propietaris de petites cases unifamiliars a Suècia on tothom es coneix i té, per tant, un cercle de relacions estret i previsible, molta de la gent que hi viu hi porta pràcticament tota la vida, van arribar de joves i ja s’han fet grans, de fet és amb els únics que Ove té més o menys relació, bàsicament d’enemistat, perquè no es fa ni amb el jovent ni amb els nouvinguts… Però un dia arriba una família d’immigrants que ha llogat la casa del costat de la seva, un motiu més d’emprenyament, aparentment…

Tenim llavor la història en marxa: Per una part en Ove es veurà forçat a actuar i a generar energia, no necessàriament negativa, i per l’altra anirem coneixent la seva vida passada i entendrem moltes coses del present; d’aquesta conjunció sortirà un film que s’anirà enriquint minut a minut i que cada cop ens atraparà més, però no puc explicar més detalls de la trama. El que si us puc argumentar és que el director i el guionista juguen amb avantatge doncs ens expliquen la vida al contrari de com la vivim: primer ens mostren a un vell sense esperança, però de seguida veiem un nen il·lusionat, després a un jove enamorat, prim, animós i ple de vida, amb un projecte per davant. Com si fos un mirall veiem al protagonista amb 60 anys que de sobte en té vint-i-cinc; certament sembla màgia, és com el conte de la ventafocs.

¿A qui no li agraden els contes de fades?

El film té un bon ritme narratiu, un molt bon treball del seu protagonista i està fet amb ofici de forma acadèmica; colors molt nets, imatges clares, molta llum i una il·luminació que dona calidesa fins i tot a la nit, tot plegat sota de cels blaus i núvols blancs com la neu. Molt bona ambientació, tot molt nòrdic. Per tot plegat la pel·lícula ha estat nominada a millor film de parla no anglesa als premis Oscar, ha guanyat el premi europeu a la millor comèdia de l’any i va ser la gran triomfadora en la seva estrena a Suècia.

És una bonica història que pot agradar a tota mena de públic, ja que és una obra amb tocs d’humor, és també una comèdia romàntica, és un drama igual que la vida mateixa, és una història de superació, de solidaritat i de redempció. Sols un petit però: La pel·lícula va de menys a més, un valora afegir-li i, per tant, el començament no és el seu millor moment i menys encara perquè trobem al protagonista en hores molt baixes, per tant, podria ser que algú amb poca paciència es desanimés. No ho feu!!!, de veritat que val la pena.

Suècia 2015 (1 h, minuts)
Director: Hannes Holm
Guió: Hannes Holm
Actors: Rolf Lassgrd, Bahah Pars, Filip Berg, Ida Engvoll, Tobias Almborg, Klas Wiljergard, Chatarina Larsson,…