La directora de Detroit, la Kathryn Bigelow no és una dona qualsevol, per començar és l’única que ha guanyat un Oscar a la millor direcció en tota la història dels premis de l’acadèmia, amb la cinta “En terra hostil (The Hurt Locker)“, que també el va guanyar com a millor pel·lícula l’any 2009.
Malgrat que aquest èxit ella va començar la seva carrera artística allunyada del setè art, primer com a pintora i va també formar part d’un grup radical: Art i llenguatge i fins i tot va editar una revista; però hi ha més, docs també té un físic imponent, mesura 1,82, és forta, té una cabellera rosa llarga, preciosa i és molt guapa; impossible no girar-se al seu pas, una persona segura d’ella mateixa, una triomfadora que marca el pas sense complexos en un món força masculí. Jo aniria més enllà en la seva definició fins al punt d’afirmar que les seves millors pel·lícules semblen fetes per un home, fins i tot per un militar; són consistents, dures, masculines; llavors mires la seva biografia i t’assabentes que una de les feines que va fer de jove va ser la de policia; ostres, ara sí que tot encaixa.
Fem un petit repàs de la seva obra més recent: “Acer blau“, on una agent de policia ha de disparar i matar a un atracador en el seu primer dia de feina; A “Dies estranys“, un expolicia ha de descobrir un assassinat per evitar el caos d’un poble embogit en mig d’una repressió policial extrema; “K-19″ un submarí nuclear Soviètic pateix una fuita radioactiva, els mariners han de fer perillar la seva vida per evitar un desastre global; a l’oscaritzada “En terra hostil” un artificier es juga la vida a Iraq; a “La nit més fosca“, nominada a sis Oscars, vivim el setge, més enllà de la legalitat i de la humanitat als jihadistes, fins a aconseguir matar a Bin Laden…. Uff, em falta l’alè!!!. Trets en comú: Homes, policies, soldats, violència extrema, mort, injustícia, indefensió, drets civils trepitjats, impunitat…, sempre temes polèmics. Sí, la Kathryn Bigelow, ens dibuixa un món cruel i injust on els bons no sempre guanyen, un món en general dominat pels homes forts.
A Detroit la directora ens fa una recreació històrica dels fets que van tenir lloc al motel Algiers de la ciutat durant els aldarulls racials que la van sacsejar al juliol de l’any 1967, creant una situació tan greu que es va haver de mobilitzar la guàrdia nacional per restablir l’ordre als carrers. Segons ens ho explica a la cinta, va ser un fet aïllat, el desallotjament d’un bar sense permís a un barri negre, el que va desllorigar una de les més greus onades de violència que han viscut els Estats Units, costa de creure que fos exactament axis i personalment cec que la guspira va encendre molta llenya acumulada al llarg dels anys i que la desproporció de la reacció policial sols va avivar el foc. Sigui com sigui la Kathtryn és centre en el fet concret del motel i va seguint amb una càmera nerviosa als personatges principals de la història, cadascun en la seva activitat, fins que acaben tots atrapats en una ratera sense sortida.
Certament, la ciutat estava fora de control, aldarulls de violència tumultuària per mitja ciutat, saquejos de botiges i comerços, robatoris, incendis provocats, el caos absolut en una nit sota el toc de queda, i llavors des del motel una brometa cap a les forces de l’ordre, un eixelebrat que simula disparar a la patrulla i l’infern cau sobre aquell casalot.
A partir d’aquí tenim mitja pel·lícula de violència i bogeria; els drets civils de les persones trepitjats, una nit d’horror sense que ningú faci res per no ficar-se en problemes. Els negres que són allà ho saben perfectament, no tenen cap oportunitat perquè la força i la llei estan del costat dels policies blancs. Cap blanc denunciarà a un altre blanc, cap policia denunciarà a cap altre policia, un jurat blanc mai condemnarà a un policia blanc denunciat per uns negres, un jutge ha de defensar a la societat i defensar les persones de bé i en general són els negres els que es busquen problemes; no és una qüestió o no de separació de poders o d’una justícia tendenciosa, és per una part corporativisme, per una altra autodefensa i finalment i simplement que un és el que és i no hi pot renunciar.
¿És que algú pot pensar que els palestins tinguin la menor oportunitat envers els jueus? Tinguin o no la raó, que molt sovint no la tenen. ¿Com ho van passar les persones amb béns i cultura durant la revolució cultural xinesa?;
ni bé ni malament, deportats a camps de reeducació.
Podríem posar molts més exemples, però seria innecessari, malauradament qui te la força i el poder té la raó, ja que en general la justícia també l’empararà a ell. Afortunadament en el nostre petit reducte europeu, actualment, això s’ha de dir, les posicions no són tan enfrontades i la separació de poders real fa que en general la justícia s’imposi. Tots somiem que en un futur la justícia arribi a ser universal, malgrat que a alguns països això no els hi interessi doncs prefereixen ser jutge i part, però de moment és sols un somni.
La meva pregunta és:
¿Perquè la Kathryn ha fet aquesta pel·lícula? ¿Per denunciar la injustícia i que no s’oblidi mai aquesta vergonya? ¿Per explicar uns fets històrics de forma més o menys imparcial? ¿O potser tan sols per demostrar-nos novament el seu domini en aquest terreny on la violència i la raó de la força són els reis? ¿És que l’home és axis i no ho podem evitar?
Formalment, el film és impressionant, té un ritme trepidant i una tensió constant, pots sentir la por, la violència, la injustícia i la mort. Molt ben dirigit, molt ben interpretat i amb una ambientació d’època cuidada. Hi ha moltes seqüències a les quals la càmera segueix als protagonistes i que pot fins i tot arribar a marejar a algú, tal és el ritme frenètic. Certament, una gran pel·lícula, però per mi massa violència gratuïta, encara que la realitat fos aquesta, a més és tan llarga que sembla que la directora s’hi recreï en ella; crec que sense amagar res s’hauria pogut donar un enfocament diferent de la cinta. Per aquest motiu, perquè no m’agrada la violència i em fa mal el patiment de les persones, malgrat les seves innegables qualitats, jo no recomano aquesta cinta.
USA 2017 (2 h, 23 minuts)
Direcció: Kathryn Bigelow
Guió: Mark Boal
Actors: John Boyega, Algee Smith, Will Poulter, Jack Reynor, Ben O’Toole, Hannah Murray, Anthony Mackie, Jacob Latimore, Kaitlyn Dever,…
Deixa un comentari