Hirokazu Kore-eda, el director del Tercer Assessinat, ens ofereix una nova petita joia fílmica, dic petita per la humilitat i senzillesa del seu plantejament, molt zen, molt japonesa, aquest cop en forma de thriller judicial. Un drama d’advocats i judicis absolutament atípic sota la mirada del prisma occidental, ja que l’acusat i el lletrat semblen, al final de la cinta, més preocupats en entendre’s com a persones i en esbrinar els motius ocults de tot plegat i les seves conseqüències que pel resultat del judici en si, malgrat que estava en joc una possible pena de mort.

Tot sembla molt clar al principi, car les primeres imatges ens mostren a l’acusat assassinant a la seva víctima; hi ha violència i sang en aquesta seqüència, però sense l’hiperrealisme sovint gore del cinema americà. A partir d’aquí, al protagonista, a l’advocat, només els hi queda buscar la millor sortida pel seu client i tractar de deslliurar-lo de la pena de mort; no sembla fàcil, perquè ja havia estat condemnat per assassinat ara fa trenta anys, és un cas de reincidència i qui ha matat ho pot tornar a fer.

Gràcies a la seva capacitat d’observació, les primeres recerques ja li donen arguments suficients l’advocat per sustentar les seves tesis i allunyar al seu client de l’ombra de la pena màxima. També anirà descobrint a poc a poc que el seu principal escull per mantenir una línia de defensa coherent és el seu propi client, que sembla com desorientat, no para de variar la seva versió dels fets, respon a les seves preguntes amb evasives i és difícil saber que és veritat i que és mentida i en un judici la credibilitat és bàsica.

L’advocat anirà fent la seva feina de formigueta, aquella que no es veu tant, però que li permetrà dibuixar el planell de situació del cas. Moltes visites i interrogatoris, fins i tot recerca del passat i, a poc a poc, anirà lligant caps. Noves revelacions ho capgiraran tot i ens podran fer creure que tot anirà a bon port, com sol passar a les pel·lícules americanes, que en 90 minuts transformen a un malfactor en heroi gràcies que un advocat molt llest ha descobert l’engany i ha fet surar la veritat en un mar de mentides. Però estem en un film japonès i la veritat i la mentida, el bé i el mal, són menys evidents i menys importants, perquè es busca algun altre tipus d’equilibri.
Ajuntant les peces del trencaclosques es començaran a veure algunes escenes del quadre, però hi ha un problema:

Aquestes parts no encaixen entre si!, alguna cosa no lliga en aquesta història!

El final no ens deixarà indiferents i ens descobrirà una altra forma d’entendre la justícia, més relativa i a mesura que no tan absoluta, però també una crítica cap a un sistema judicial una mica antiquat.

Com sempre fa, Kore-eda aprofita la cinta per regalar-nos una mirada poètica del món que ens envolta: guspires de foc dansant a la nit, aigua en moviment, les verdes fulles dels arbres movent-se al vent sota d’un cel blau i sobretot línies rectes i cables elèctrics que semblen voler mostrar-nos els camins de la vida i els seus encreuaments; un intent de capbussar a l’espectador en el lloc físic en el qual passa l’acció de forma plena, que potser enervaran a aquells que ja volen saber el següent gir argumental i no tenen paciència. També, una banda sonora amb personalitat pròpia ens acompanyarà i donarà ritme al conjunt de l’obra.

El film reflexiona sobre el bé i el mal i sobre la justícia de forma profunda; hi ha també una pregunta filosòfica sobre el dret a la vida i a la mort; en un moment donat es defineix a l’assassí com a “un gerro buit”, com un objecte que no aporta res. També hi ha una pregunta final poderosa: ¿Qui decideix a qui s’ha de jutjar? Ens fa meditar en què és la justícia més enllà d’una venjança. El fet que descobrim que el crim que es jutja tinguis una motivació de pes, un desig de posar fi a una situació injusta i que fa mal a bones persones, comprovar que quedaran amagats altres fets delictius i fortament reprovables, veure que finalment qui paga és qui potser menys culpa té, ens fa pensar sobre aquest sistema al qual anomenem justícia i que té com a objectiu posar ordre, més que fer net; com diu un advocat referint-se a la part contrària, al fiscal, i al jutge en una decisió compromesa i cabdal no massa favorable:


“No oblidem que en el fons la justícia no és més que un vaixell en el qual tots naveguem cap a un bon port.”

La pel·lícula s’endinsa en les relacions humanes, advocat i client acaben tenint una complicitat espiritual força allunyada de les relacions professionals. Contrasta aquesta proximitat amb la freda distància dels llaços familiars que té el protagonista amb la seva filla o el seu pare, com si els llaços de sang o carnals fossin una debilitat de la qual cal fugir. En canvi, en el terreny quasi metafísic, en l’ànima, en l’esperit pur, no hi hauria pecat. Potser per això, per aquest desig d’exemplaritat aquesta anomalia sentimental, és la raó per la qual ens mostren tres relacions fallides de pare i filla, a part de l’advocat, també l’acusat té una filla amb la qual no es veu i la víctima tenia també un apropament malaltís amb la seva.


Aquest concepte de respecte nipó, que ben sovint alabem, és també un encotillament que no permet manifestar sentiments, o fins i tot pensaments; tot s’ha d’entendre sense dir quasi paraules, on els silencis han de ser protagonistes; però no és gens fàcil i sovint es perden els missatges.¿Es pot ser que el seu llenguatge és massa directe?

En veure la cinta no vaig poder deixar de pensar en l’obra de Murakami, aquell món oníric que barreja realitat i pensament i les seves fixacions, les dues nenes coixes per exemple, amb aquest sentit de l’atzar i dels encreuaments de camins, com els cables elèctrics, que l´autor japonès comparteix també amb Paul Auster i el seu sentit de la fatalitat. Rostres que es superposen en un joc de miralls, gestos repetits com en un ritual de confusió i finalment la felicitat compartida sobre la blanca neu amb la visió zenital d’una ànima que fuig.

El resum és que als gurmets sempre els hi satisfà un menú de degustació, variat, delicat i saborós, sense per això menystenir un pa amb tomàquet i pernil; que traduït voldria dir que una obra com aquesta és un plaer per un cinèfil, que pot també passar una bona estona amb un western de qualitat. Si us agrada el cinema segur que apreciareu aquesta obra. Dit això, si al teu paladar li costa distingir matisos subtils, o no els valora com una riquesa, potser llavors aquesta obra et semblarà innecessàriament complicada i et costarà entendre el sentit del final.

JAPÓ 2017 (2h, 4minuts)
Direcció: Hirokazu Kore–eda
Guió: Hirokazu Kore–eda
Música: Ludovico Einaudi
Actors: Masaharu Fukuyama, Koji Yakusho, Suzu Hirose, Yuki Saito, Kotaro Yoshida, Shinnosuke Mitsushima,…