El film conta la història d’una adopció des de l’òptica de les dues mares: la que dona per necessitat el fill en adopció i la que l’adopta perquè no pot tenir fills del seu matrimoni. El punt central és el moment de l’entrega del fill, però les dues noies viuran un abans i un després d’aquesta encreuada i s’acabaran trobant al final de la cinta. Una pel·lícula de gran bellesa estètica narrada amb delicadesa i a un ritme pausat que reflexiona sobre la maternitat i la posició de la dona al Japó.

Per una parella jove no poder tenir fills és, al Japó, una vergonya que pot arribar a comportar el divorci, un trauma difícil de portar i més encara si és per culpa del marit. Comencen a veure la llum, quan després de molts esforços i tractaments de fertilitat fallits, veuen la possibilitat d’adoptar una criatura de qui la seva mare no pot tenir cura. Malgrat aquest alleujament, la Sakato és conscient de la gran responsabilitat que suposa criar un fill.

A l’altre costat, tenim a una nena de catorze anys, Hitari, que es queda embarassada quan encara no té ni la regla. Una situació inimaginable per ella i que no pot enfrontar sola. És un daltabaix i una vergonya per la família, que l’envia a una casa d’acollida perquè visqui la gestació, apartada de tothom conegut, pareixi i entregui el fill en adopció a una família, ja predeterminada, que l’espera il·lusionada. Un cop tot hagi passat, la noia podrà tornar a casa com si res hagués passat per re emprendre l’escola, o això és el que esperen els pares.

Aquesta aparentment controlada situació és el que abordarà la directora i en endinsar-nos en la vida de les dues noies, veurem que les coses no són tan lineals com poden semblar que hi ha sentiments que no són controlables.

Aquell fill que has adoptat, tot just acabat de néixer, no ha vingut de dins teu, pots arribar a dubtar d’ell, de fet, l’herència genètica pot ser tant o més important que l’educació. Aquest tema es va tractar amb més profunditat a “De tal pare, tal fill” film dirigit en el 2013 pel japonès Hirokazu Koreeda, on en una clínica una infermera bescanviava dos nadons nascuts el mateix dia i els pares no se n’assabentaven fins que no tenen cinc anys; en aquella cinta es plantejava que els primers anys d’educació no tenien marxa enrere.

Tenir un ésser viu nou mesos creixent dins la teva panxa ha de generar forçosament una dependència emocional, poden haver-hi excepcions traumàtiques, com en cas d’una violació, però existeix un codi genètic per protegir el nou vingut. El veus néixer, el tens als teus braços, és tan petit i indefens, és part de tu, difícilment no sentiràs que l’estimes. Quin efecte pot tenir haver de separar-te d’ell per sempre més? Pots tornar-te a posar l’uniforme del col·legi i anar a classe amb els companys com si vinguessis del cap de setmana? Pots tornar a casa al cap de sis mesos apartada com si res no hagués passat? Com penses que et miraran els teus pares? Què pensaràs tu quan els miris a ells?

El final de la pel·lícula planteja cap a les acaballes una trobada de les dues mares amb el seu fill. Quina d’elles és més veritable? La que l’ha concebut i gestat o la que n’ha tingut cura durant cinc anys? Què passarà?

La directora, Naomi Kawase, reflexiona sobre la maternitat, sobre els embarassos no desitjats i també especialment sobre la dona al Japó. Hi ha com una barrera invisible que separa als dos sexes, una impossibilitat d’enlairar-se per sobre del gènere i conviure simplement com éssers humans. Sense cap dubte Kawase busca un remei a aquesta soledat en la solidaritat entre les dones, sembla postular que sols una dona pot entendre a una altra dona, segurament perquè poden ser més lliures que els homes, encotillats per l’educació i pel binomi societat-empresa dominat per un masclisme molt arrelat. Una dona té dret a reconèixer la seva vulnerabilitat i trobar en la suma de fragilitats una fortalesa que està negada al gènere masculí on la força ha de romandre en la mateixa persona.

Cercant un equilibri entre home i natura, la directora retrata imatges de gran bellesa plàstica aconseguint una pau adient per la reflexió. Com a espectadors, podem entrar en l’ànima de les dues dones, sovint neguitejades, i a l’hora gaudir de la meravellosa fotografia que ens permetrà una consciència plena. Colors suaus i harmònics, una llum encegadora i quasi blanca que envolta als personatges com l’aura d’un sant, el rítmic moviment de les fulles dels arbres retallats en el cel, les ones que semblen seguir les embarcacions com si fossin animals vius.

Una pel·lícula que cal veure amb l’esperit obert, despert i relaxat i que ens fa viure una altra cultura i una altra manera de resoldre les situacions. Encara que en algun moment ens podem arribar a distanciar dels plantejaments de la cinta és molt recomanable.

Japó 2020 (2 hores, 19 minuts)

Direcció: Naomi Kawase

Guió: Naomi Kawase

Actors: Hiromi Nagasaku, Arata Iura, Aju Makita, Miyoko Asada, Hiroko Nakajima, Tetsu Hirahara, Taketo Tanaka, Ren Komai, Rio Yamashita, Kokoro Morita, Munetaka Aoki, Gô Rijû, Shoko Ikezu, Ryuya Wakab,…