Què és més important deixar com llegat del nostre pas per aquest món, els nostres gens o el nostre pensament, el nostre tarannà? El físic o l’intel·lecte? Segurament tot a la vegada, direu. Però, què passa si el destí ens obliga a escollir? Què faríem? Aquest és un dels dilemes que aquesta pel·lícula ens formula.

El film ens mostra a una família japonesa contemporània, modèlica segons els seus estàndards de vida; parella jove, el marit és un arquitecte d’èxit, treballa moltes hores per una rellevant companyia, la seva dona s’està a casa cuidant de la llar; un pis gran i modern amb decoració minimalista; un fill únic de 6 anys que és un dels pols d’atenció de la seva vida, educació rigorosa, classes de piano, bones escoles; com he dit abans, un món perfecte.

Però un dia són cridats per l’hospital on va nèxia el seu fill i els hi demanen de fer unes proves d’ADN, ja que tenen una sospita. S’assabenten horroritzats que no és el seu fill biològic perquè per un error humà va ser bescanviat pel d’una altra parella que va nèxia el mateix dia.

A partir d’aquest inici engega el drama d’aquesta història, senzilla i pura com un jardí zen, tant en el seu tractament com a la seva estètica, i coneixerem l’altra família implicada en l’error, absolutament diferent d’ells, i amb un enfocament de la vida menys transcendent i també més conformista. Els familiars i els advocats diran la seva, però, al cap i a la fi, el pes de la responsabilitat recaurà en el pare, amb tot el que això suposa, ja que el paper de la dona al japó és secundari, i el valor de la seva opinió purament informatiu. Malgrat això, les decisions, les prengui qui les prengui, afectaran a tota la família i tothom patirà d’alguna forma. S’obriran fondes ferides que els hi canviaran la forma d’entendre la vida per sempre més, però vull creure que el resultat seran persones millors i més completes, amb més inseguretats però també més fortes; una pèrdua de la innocència però una ampliació del camp de visió.

Nosaltres ens farem moltes preguntes, perquè el que fa el film és formular-nos aquestes preguntes; això no obstant, no ens donarà les respostes absolutes encara que si ens mostrarà el camí per trobar-les. Què pesa més, la genètica o l’educació? Està predestinada la nostra forma de ser? És possible canviar a un nen a partir dels 6 anys? Han de ser els fills el reflex dels pares? Els llaços de sang o els afectius? O com dèiem al principi, què cal preservar, els gens o el tarannà? Aquest és un punt fort que deixa totes les portes obertes.

La pel·lícula té una fotografia amb moments de gran bellesa, amb uns amplis enfocaments i tant si la càmera segueix un objecte en moviment: el cotxe passant per una carretera recte per sota d’unes torres d’alta tensió; o si a l’inrevés, és la càmera la que es mou: una escena de dins del cotxe agafant l’àmplia corba de l’entrada a un pàrquing; són sempre d’una gran serenitat. La música de piano clàssica, acompanya i reforça aquesta fotografia i el conjunt és admirable fen nèxia la bellesa de la quotidianitat.
Tot plegat una pel·lícula molt recomanable.

2013 Japó (2h)

Director: Hirokazu Kore-eda

Guio: Hirokazu Kore-edaActors: Masaharu Fukuyama, Yoko Maki, Jum Kunimura, Muchiko Ono, Lily Franky.

Actors: Masaharu Fukuyama, Yoko Maki, Jum Kunimura, Muchiko Ono, Lily Franky.