Estem davant d’una història força interessant: Una jove compositora anglesa que viu a Nova York, que problemes sentimentals i d’autoestima, es topa per atzar amb un productor musical en hores baixes, un perdedor, alcohòlic, negatiu i nostàlgic, encara amb més problemes que ella, però això si, manté intacta la seva professionalitat i el seu olfacte musical. Deixats de la mà de Déu per al “star sistem”, tractaran d’emprendre plegats una aventura en solitari pels carrers de “La Gran Poma”.

La pel·lícula té un inici ben trenat, amb jocs temporals que centren la situació de partida i ens mostren els camins que han portat als personatges al punt de trobada. També ens ensenyen la mateixa situació des d’enfocaments diferents, amb un divertit joc d’animació, ens fiquem dins del cap del productor veient com treballa la seva imaginació. Potser, es fa una mica llarg, impedint que aquest començament sigui del tot brillant i fulgurant que podria haver estat. És el primer de molts cops que direm:¡¡llàstima!!!

A partir d’aquí tant la pel·lícula com els personatges es posen a treballar; i tot seguit ens adonem que estem davant de dos actors boníssims i que, a més, tenen una química increïble que crea un subtil camp magnètic i una efervescència exotèrmica a cada escena que comparteixen. Però, per la pel·lícula, el director-guionista ha escollit no complicar-se massa la vida i fer un treball força convencional, emparat per la força de la parella protagonista i tens llavors la sensació que estàs veient un seguit de capítols d’una sèrie americana per adolescents, enganxats un darrere l’altre, però com cal esperar a un únic desenllaç, al final la trama, a vegades, es fa una mica avorrida.

La part central es converteix en un gravar cançons per aquí i per allà, el metro, unes barques del Central Parc, carrerons perduts d’aquells on et solen atracar i els necessaris transports i preparatius per anar d’un lloc a l’altre. És una part que està força bé, però que, en molts casos, s’hauria pogut resumir per fer més sensació de dinamisme i no una successió de quadres. El que es troba a faltar és una certa profunditat en les relacions interpersonals, més proximitat, més sentiment i sobretot més diàlegs; fixat tu, que el pare, productor musical, s’assabenta per una casualitat que la seva filla és bona tocant la guitarra elèctrica. Totes aquestes mancances donen un aire de superficialitat i distanciament, fent la història infantil i immadura. És una altra ocasió perduda de fer de la cinta, un referent en el gènere.

No és un film musical, però, si centrat en la música i realment et passes una bona estona escoltant cançons. Hi ha tres d’aquests moments musicals que tenen molta força: La cançó de l’inici, per la visió 360° que se li dona; la que improvisa la protagonista, absolutament borratxa, pel seu ex, per la seva frescor i naturalitat; i el tros en el terrat on es posa a tocar també la filla del productor, pel seu contingut emocional; però poca cosa més, la resta, una forma d’omplir metratge sense massa valor afegit, com si estiguéssim veient la presentació d’un CD. Hi ha també un moment màgic quan la parella passeja a la nit escoltant plegats, una selecció de clàssics de la “play list” del mòbil d’ella i que ens permet contemplar la bellesa de la ciutat al vespre.

Per al desenllaç de la cinta, el guionista ha volgut fer quedar bé a tothom, i així, succeeix que

  • el productor rebel és converteix en pare exemplar i marit amantíssim,
  • l’exnuvi de la protagonista resulta que és una bona persona, un nen que va fer una innocent i involuntària malifeta i res més, fixat tu que fins i tot s’afaita aquella barba de personatge bíblic i es treu 10 anys de sobre de cop;
  • i la nostra i espectacular protagonista, tan guapa, noble i pura es converteix per art de màgia en la” Mare Teresa Forcades” del “show business” i abraça el celibat, pujada a una bicicleta urbana i amb un somriure a la boca, per començar la seva creuada contra “Les Discogràfiques” en lloc de “Les Farmacèutiques” com feia la seva inspiradora catalana.

És llavors, amb els títols de crèdits en marxa i la gent abandonant la sala, quan, mig d’amagatotis, la nostra protagonista fa la seva entremaliadura alternativa i independent per tal de deixar a aquell executiu negre, que cau tan malament a tothom, amb un pam de nas.

Amb tot, i gràcies als pocs diàlegs el film és un crescendo que s’accelera amb les actuacions urbanes i va de menys a més, deixant optimisme i bon gust de boca, fins i tot, si has sigut dels primers a sortir del cine i t’ha perdut l’acció final sorpresa tipus ONG.

USA 2013 (1h, 44min)

Direcció: John Carney

Guio: John Carney

Actors: Keira Knightley, Mark Ruffalo, Hailee Steinfeld, Adam Levine, James Corden, Catherine Keener, Cee lo Green, Mos Def…