Una pel·lícula inspirada en un fet real i contada com si fos una faula. Als anys cinquanta del segle passat, a la Itàlia interior, van trobar un poble incomunicat que encara vivia en règim feudal. La seva gent treballava sense cobrar per una marquesa, la propietària de les terres, que a canvi els proveïa d’aquelles coses que l’entorn rural no podia abastir. Ens parla dels paradisos perduts amb mirada nostàlgica. També de la bondat i la innocència com a origen de la felicitat; un misticisme enyorat en una societat que s’ha desfet a la natura com a referència.

En Lazzaro no qüestiona res, té una mirada superficial i neta, transparent com l’aigua d’una cala salvatge amb el vent en calma. Per ell la memòria són els records, la saviesa tradicional i l’estimació a les persones, com una calaixera on guarda allò que més aprecia, on no caben els retrets ni els mals pensaments: Si no fos perquè és fort i es passa el dia fent feina diríem que és un esperit incorpori, que és com un àngel.

La propietat on viu té l’al·legòric nom d’Inviolata. El pont que l’unia amb la resta del món està derruït, marcant una barrera protectora natural, potser va ser un bombardeig de la guerra, qui sap. El cas és que ningú del món exterior coneix de la seva existència, sols l’excèntrica marquesa i els seus fills, que viuen a Roma i on passen uns dies a l’estiu, creuant el rierol per sota del pont per unes fustes posades entre les pedres. També hi ha un administrador, un home amb vestit formal i corbata, però sense cap encant, una mica brut i descuidat, despentinat i suat, que regularment els visita per portar-los els productes de la ciutat i per endur-se el tabac. A Inviolata no hi viuen gaire més de cinquanta persones, que es dediquen bàsicament al conreu del tabac per la marquesa, i d’altres productes per al seu propi consum. També a la cria de pollastres. Una vida cent per cent rural. Els seus habitants no saben res de què passa més enllà del rierol fronterer, viuen en una bombolla aïllada en el temps i en l’espai.

Si bé veiem clarament l’estat de pobresa en què viuen, més aviat minimalisme comparat amb els nostres estàndards de confort i consum, no percebem que ells se sentin de cap manera desgraciats. És l’únic que ells coneixen; els nens corren lliures i feliços jugant sense anar a escola i els adults ocupen quasi tot el seu dia treballant de forma pausada, no frenèticament com ho fem nosaltres i descansant, de tant en tant, a l’ombra. No és una vida plena, sovint més aviat avorrida però relaxada. Aquest aïllament ignorant el món exterior, vivint com en una bombolla protegida on algú per sobre, la marquesa en aquest cas de la mà de l’administrador suat, els hi procura l’indispensable, em recorda els règims comunistes on el treball és comunitari i els béns també, un cert idealisme utòpic; encara que en aquest cas la marquesa no ha sigut escollida per cap comitè del partit ni representació popular; ella sentencia:

“Els homes i els animals estan millor controlats, quan són lliures s’adonen que són esclaus.”

La veritat és que, al contrari del comunisme on la cultura era prioritària, els pagesos vivien en una incultura tècnica.

Aquell estiu on comença la cinta la marquesa apareixerà amb els seus fills, com cada any, creuant el rierol parsimoniosament amb l’administrador al darrer carregant les seves maletes, més suat que mai. El fill ja és un adolescent amb aquella barreja de desgana contestatària i rebel·lia i, com són de la mateixa edat, es farà amic de Lazzaro. Junts cercaran l’esperit lliure del llop i provocaran involuntàriament la fi d’un paradís, trencant la seva inviolabilitat i el seu anonimat.

A mitja història, un conte explicat per una noia ens deixarà clar que entrem en el terreny de la fabulació, que tot el que veurem serà com un somni dins d’un altre somni. El conte tracte sobre d’un llop massa vell per seguir dins de la manada, però que té aterrit a un poble sencer que no coneix la seva feblesa i solitud, d’un home sant que surt a buscar-lo i de l’olor de la santedat.

Era la marquesa el llop vell? Deixa l’home de ser un llop per ser humà, si és davant d’una ànima pura?

En una el·lipsi acompanyarem al Lazzaro a través de l’espai i del temps, i el retrobarem, com si ell tingués un imant per trobar-los, a alguns dels seus companys de la finca aquest cop a una ciutat. A partir d’aquí la pel·lícula canvia el seu escenari, de rural es transforma en urbana sense perdre la seva original marginalitat. Del contrast entre la vida al camp i a la ciutat és on el director ens dona la seva mirada nostàlgica envers el passat. Sembla voler dir-nos, que és més fàcil viure al camp que a la ciutat, que no és tan dur, que té més recursos.

Uns pastissets molt cars ens faran pensar que potser la marquesa tenia raó; els homes cerquen la submissió com si fossin papallones atretes per la llum del foc, que acabarà cremant les seves ales. En una de les escenes finals, el director ens tornarà a mostrar que la ciutat és una selva i els seus habitants terriblement cruels amb els més febles. Que la civilització, la cultura i els diners no ajuden al fet que millori l’altura moral de les persones.

Lazzaro feliç és un miracle de bondat i innocència en aquest món materialista. Els italians van crear el neorealisme després de la Segona Guerra Mundial, aquest film és com una reedició d’aquest realisme, però hauríem d’afegir-li l’etiqueta de màgic, com si parléssim de l’obra de Garcia Marquez, doncs el fantàstic es barreja amb naturalitat amb el real i quotidià. La seva fotografia és d’una gran bellesa, com una poesia visual. No és una obra fàcil de seguir ni entendre només amb la raó, requereix d’una reflexió pausada, però si la mirem amb els sentits i amb l’ innocència d’un nen que s’ho creu tot, podrem gaudir del setè art.

ITÀLIA 2018 (2 h, 5 minuts)
Direcció: Alice Rohrwache
Guió: Alice Rohrwache
Actors: Adriano Tardiolo, Alba Rohrwacher, Agnese Graziani, Luca Chikovani, Sergi López, Natalino Balasso, Tommaso Ragno, Nicoletta Braschi, Leonardo Nigro…