L’Eve té tretze anys, és estranyament freda i distant, però la veus tan sola i desvalguda que et provoca desitjos de protegir-la. Sembla que sempre t’estigui observant, vigilant. El seu món és opressiu, el veiem tancat, com dins d’una pantalla de mòbil. Quan la seva mare va a l’hospital per sobredosi, sospitem que ella hi pot tenir alguna cosa a veure. Com és menor, ha d’anar a viure amb el seu pare, que els va deixar per tornar-se a casar, i amb la resta de la seva família a un palauet carregat d’història. Una família on tothom viu aïllat dels altres, cadascú amb les seves obsessions, ja sigui el sexe, la supervivència, l’autodestrucció o el suïcidi.

A Michael Haneke li agrada retratar a les famílies burgeses, serenes, segures d’elles mateixes, que sempre ens mostren aquella superioritat dels que tenen l’educació, els coneixements, la cultura, els diners, però per sobre de tot, el fet de saber estar; aquella serena actitud davant la vida. Això no obstant, si ens fa aquests plantejaments inicials, és precisament perquè veiem que sota de la brillant cuirassa, de la mirada llunyana, de l’aparent perfecció estètica i formal, hi ha persones normals i corrents que tenen les seves febleses i les seves pors. Per sobre de tot ens vol parlar de les seves vulnerabilitats, ja que en el món d’Haneke ningú es pot sentir segur. A Happy end cadascú té el seu secret, el seu desig, el seu problema i sense cap dubte la seva vida no està tan controlada ni lliure de perills com ells imaginen.

La nena té por a ser abandonada pel pare, ja ho va fer un cop i això no s’oblida, perqué té lucidesa suficient per saber que no estima a ningú, que no té un vincle afectiu amb les persones que l’envolten, sinó de possessió, de joguina temporal. Per això, en un moment donat plora quan estan ells dos sols per tractar de copsar la seva tendresa, però no la troba per enlloc. En uns quants moments, li pregunta on va i quan tornarà, té por que no torni. Aprofita les seves absències per espiar els seus missatges al seu ordinador, també l’escolta quan parla pel mòbil i fa les seves pròpies deduccions. Tanmateix, ella no amaga res, li diu el que pensa a la cara sense que ell sigui capaç de reaccionar en cap altre sentit que no sigui auto protegir-se. El seu pare és com un nen que amaga jocs prohibits, que està fent una entremaliadura i no vol deixar de fer-la. Per això ella buscarà una solució definitiva a la seva por a la soledat.

El seu avi vol morir, pensa que la seva vida ja no té sentit després que la seva dona moris víctima d’una llarga i dolorosa malaltia, un al·legat a favor de l’eutanàsia. Malgrat que des del punt de vista del que es queda, d’això ningú en parla mai, deixa un buit que no es pot tornar a omplir mai, soledats que semblen infinites. Ho intentarà ell sol sense èxit i després cercarà desesperadament algú que l’ajudi a fer-ho. Es veu clarament que no confia en la seva família, els coneix prou bé. Amb l’Eve, la més petita, però també la més sincera i lúcida del clan, buscarà complicitat, una aliada pels seus propòsits suïcides i li confessarà coses que no havia dit mai a ningú.

La seva tieta, admirablement interpretada per Isabelle Huppert, és la que ha agafat la responsabilitat de l’empresa familiar, una constructora amb problemes financers agreujats per un accident a una obra, sempre al seu lloc, calmada i amb el cap fred per prendre les bones decisions. Voldria que el seu fill l’ajudes, però és immadur, no té la fusta necessària ni el sentiment d’estar obrant correctament dins d’una societat que no creu que sigui justa, la seva vida és una contradicció i beu massa per oblidar-ho. El conflicte mare-fill és força interessant, és una barreja entre el t’estimo com ets però, voldria que fossis diferent. Un amor que amaga retrets i que el fereix profundament. La veritat és que ella se sent més còmoda a la feina que a casa fins al punt d’estar unida sentimentalment amb un col·lega.

Col·lateralment, apareixen les anomenades classes subalternes, tots ells emigrants, alguns ja integrats i dedicats al servei domèstic de la família. Marcats per aquella relació tipus “a dalt-a baix”, tan propera com a l’hora tan distant.
També els nous arribats, amb pasteres, il·legalment, fugint de la fam i de la guerra dels seus països, aquells que creuem cada dia pels nostres carrers sense mirar-los a la cara. Avui en dia aquest drama és ben present a les nostres ciutats.

Hem vist els personatges, les seves motivacions i les seves relacions; amb qualsevol d’aquestes històries es podria fer una pel·lícula i tots ells podrien ser de forma individual els protagonistes d’una trama amb suficient tensió dramàtica, sols caldria fixar la mirada en un d’ells, destacar les seves dificultats, els seus patiments, convertir-lo en heroi de la seva pròpia vida i oblidar o deixar en un segon pla a la resta, però llavors seria sols una part de la vida, una simplificació i això no és el que vol Michael Haneke.
Ell retrata la vida mateixa amb tots els seus punts de vista, amb tots els seus buits i totes les seves contradiccions, permetent que cadascú pugui decidir el que vol veure en cada moment, no força a l’espectador. Ens mostra que pot ser més feixuc de passar el dia a dia, amb la seva insuportable monotonia, amb més càrrega dramàtica que no pas, els moments estel·lars, aquells que requereixen una resposta ràpida i brillant del protagonista per deixar al públic amb la boca oberta.

El final serà com el principi, la imatge de la pantalla del mòbil de l’Eve tractant de retenir els últims moments de la vida d’una persona, un record, el retrat d’un esdeveniment significatiu per ella, potser imaginant com seria de feliç el seu propi final.

Happy end juga amb les imatges i el temps, amb enfocaments de càmera que ens permeten veure tot el que passa, que no ens condicionen a una visió unívoca sinó que permet que cadascú faci la seva anàlisi. Ben dirigida i interpretada, amb bona fotografia. Alguns diran que toca els temes de sempre de Haneke, que es copia a si mateix, que no és tan colpidor com en altres pel·lícules, però per mi precisament per tot això és més propera i accessible, és un film que cal veure.

Àustria 2017 (1 hora, 50 min)
Direcció: Michael Haneke
Guió: Michael Haneke
Actors: Isabelle Huppert, Jean Louis Trintignant, Mathieu Kassovitz, Fantine Harduin, …