La protagonista de La dona de la Muntanya, l’Halla, és una dona de mitjana edat amb una consciència ecologista portada al límit. Viu a Islàndia, un dels territoris més verges de la terra i molt poc poblat, amb grans recursos naturals. On, obtenir energia és net i econòmic gràcies a la seva capacitat geotèrmica. Davant dels moviments del govern del seu país per atreure inversos estrangers per tal que muntin les seves fàbriques a l’illa, justificant estalvis de costos, en Halla emprendrà el camí de l’acció directa per impedir-ho. Estarà sola contra tots, fins i tot contra els seus instints maternals, i només gràcies a l’amor a la terra aconseguirà la seva força.

Assolirà espantar els inversors? Influirà en l’opinió pública dels islandesos perquè rebutgin aquesta iniciativa? És lícita i pertinent aquesta croada ecologista?

La dona de la muntanya actua en solitari, no forma part de cap grup dirigit ni polititzat, no és ni de dretes ni d’esquerres, ho fa tot a títol individual. De cap manera vol liderar cap moviment revolucionari, el que si voldria, a part de desanimar als inversors, és remoure la consciència dels seus conciutadans.
Sola i lliure, així és aquesta dona, tal com “L’enemic del poble” de l’obra teatral d’Ibsen. Estima profundament la natura, s’estira a la gespa i amb la galta a la molsa somriu de felicitat, tal com faria si estigués al llit abraçada al seu amor, olora la terra humida, omple els seus pulmons amb l’olor de l’herba, tots els seus sentits entren en comunió amb la natura.
Per tant, és aquest sentiment: l’amor, i no l’odi, el que impulsa els seus actes; de la mateixa manera que anys enrere, joves revolucionaris van lluitar per amor a la llibertat dels pobles, amb un somriure a la boca, de la mateixa manera ella combat per la terra.

Aquesta pel·lícula té connexions amb la història d’Islàndia perquè al segle XVIII hi havia per aquelles terres un proscrit, una espècie de Robin Hood, en “Fialla-Eyvindur”, que traduït vol dir “Eyvindur de les muntanyes“, vivia amb la seva dona, l’Halla, en una cabana al peu del mont Herdubreid de 1.682 metres.
No és doncs per casualitat que la protagonista tingui el mateix nom, ni tampoc que signi les seves reivindicacions com “La dona de la muntanya“. Per acabar-ho d’adobar l’Halla va armada amb un arc, que usa per llançar un cable d’acer per tal de provocar un curtcircuit a les línies d’alta tensió i d’aquesta manera l’aturada de les foneries. La imatge d’una dona esvelta amb el cabell curt apuntant la seva fletxa cap al cel en mig d’una catifa verda és, ja de per si, romànticament evocadora d’una època passada més lliure.

Però vivim en altres temps altament tecnificats i l’Halla és absolutament conscient que d’una manera o altra tots estem permanentment vigilats, per això quan parla amb un amic que comparteix els seus ideals i propòsits, tanca els mòbils dels dos dins del congelador, no fos cas que algú els estigues espiant.
Hi ha al film un catàleg de mètodes policials de vigilància: Controls de carretera, helicòpters, drons, càmeres tèrmiques, gossos, videovigilància… Sembla que vulguin dir-nos que aquest petit estat que no té més de tres-cents mil habitants i que nosaltres el percebem com un oasi de pau i tranquil·litat és en realitat un estat policial. Segurament, és la percepció dels islandesos que desconfien del poder i dels seus dirigents, no és d’estranyar després que uns quants d’ells portessin el país a la fallida i acabessin a la garjola no fa gaire més de deu anys.

Aquest fet catastròfic ha generat una malfiança cap a les autoritats, que a la pel·lícula les descriuen com prepotents i manipuladores. Per exemple, la policia actua en general de forma arbitrària i violenta sospitant de tothom, especialment dels estrangers; fet que aprofita el director per crear una repetició humorística en la figura d’un turista de bicicleta, un sud-americà, que sempre es troba en el lloc equivocat en el mal moment i pateix les conseqüències de la xenofòbia.

Els seus sabotatges són arriscats, ja que se’ls consideren terrorisme i la policia està al darrer, és prioritari per l’estat aturar els atemptats i engarjolar als culpables. És molt difícil amagar-se en un camp ras i sense arbres i sempre estarà sobre el fil d’una navalla, i quan està a punt de ser descoberta aconseguirà l’ajut d’una persona senzilla, un pagès que té unes quantes ovelles.

La protagonista és una dona que viu sola i que a més de la natura estima també la música, que desitja poder donar aquest amor que sent i que la desborda a una criatura petita i que, per tant, ha sol·licitat un nen en adopció; com la burocràcia funciona tan malament i des de fa cinc anys l’administració no li respon, creu que la seva petició ha estat desestimada. Per això, quan rep una resposta afirmativa és precisament en el moment que està més compromesa en la seva lluita. Un fill és el que més desitjava, però si la detenen, tot se n’anirà en orris, per un moment no sap que fer, està en una encreuada, en un dilema terrible entre l’amor per un nen, que malgrat ser altruista no deixa de tenir una part d’egoisme, i l’amor per la natura, per la salut del planeta i totes les seves criatures, la lluita amb la qual està compromesa. Està atrapada, no pot ni vol renunciar a cap d’aquests dos anhels que guien la seva existència.

Voldrà viure amagada per un temps, sense actuar, però quan veu que el govern persisteix amb els seus projectes amb els xinesos per establir una indústria pesant a l’illa li bullirà la sang i ho donarà el tot per al tot arriscant-se de forma absolutament irracional i tot s’embolicarà a la seva vida, sols un miracle podria salvar-la…

Com si fos una auca explicada a la plaça del poble, cada capítol de la història té un acompanyament musical, un grup de músics i un cor femení apareixen, com si fos un somni, en els indrets més inversemblants vestits amb la roba típica islandesa i donen a la història un tractament de ficció, l’allunyen de la realitat. Alguns espectadors ho trobaran creatiu i original i d’altres una bajanada sense sentit.
Finalment, i ja en terres ucraïneses, veurem com coneix a la seva filla i com juntes pateixen les conseqüències del canvi climàtic que ella tracta d’evitar. Unes imatges de gran valor artístic i simbòlic, un final molt adient per una obra una mica surrealista.

Una pel·lícula original que tracta un problema global des d’una visió molt local; ben dirigida i amb una fotografia que es beneficia d’un entorn natural idíl·lic; la protagonista fa un bon paper, això si, una mica histriònic. Una obra que se suma al bon moment que viu el cinema islandès, si bé no és de les millors. Recomanable doncs és amable i entretinguda, amb tocs d’humor en mig d’un plantejament de denúncia social en to de comèdia que pretén no molestar massa a ningú.

Islàndia 2018 (1h 41min)
Direcció: Benedikt Erlingsson
Guió: Benedikt Erlingsson, Olafur Egilsson
Actors: Halldora Geirharosdottir, Johann Siguroarson, Jörundur Ragnarsson, Juan Camilo Roman Estrada,..