La Tina té un aspecte físic que provoca rebuig, les seves faccions són més properes dels antics neandertals que dels homes actuals, però el seu tarannà trenca aquesta barrera, és una persona humil, dòcil i bondadosa, una mica solitària, això sí, que sempre està disposada a ajudar. Té un do especial, una percepció que li ve per l’olfacte i que li permet descobrir a aquells que volen amagar alguna cosa; una qualitat que li dona un avantatge a la feina com agent de duanes. La seva intuïció la posarà sobre la pista d’uns homes extremadament depravats, coneixerà també a algú molt especial i la seva vida donarà un tomb. Mig conte de fades, mitja narració terrorífica, aquesta pel·lícula remourà alguna cosa dins nostre.

La repulsió desapareix per donar pas a la llàstima, o més encara a un sentiment de rebel·lia davant de la injusta que pot ser la natura. Com els homes tendim a comparar, el director ha sabut col·locar al costat de la protagonista a un ésser menyspreable, destacant així la seva bondat natural. Una persona que ja acceptem com normal, que porta una vida normal, que malgrat ser brillant i reconeguda a la seva feina té una vida personal més aviat trista i solitària.

La seva casa és al bell mig del bosc, envoltada per grans arbres en una zona humida i ombrívola. Passa els seus millors moments passejant per la natura, podem veure que se sent part, i no sols espectadora, a més a més els animals no li tenen por, ans al contrari se li apropen i se senten bé al seu costat, ella té una connexió que la majoria dels humans hem perdut amb la terra.

Les seqüències d’ella caminant entre els arbres amb els animals a tocar tenen la gran força evocadora d’un paradís terrenal. El bosc és per ella un refugi, un indret de pau i serenor en contraposició de la civilització on percep, gràcies a les seves capacitats, que la majoria de la gent no és transparent com ella; se sent estranya entre ells, incòmode, encara que està acostumada com si fos un animaló domesticat, per això quan la feina li deixa temps torna a la natura on troba la serenitat. Val la pena la vida que porta la Tina? Li compensen aquests moments de catarsi amb la natura la monotonia i la soledat del dia a dia?

Dos fets aparentment aïllats canviaran la seva existència: s’implicarà professionalment i emocionalment en un cas contra una xarxa de pederàstia i pornografia infantil, el seu instint serà clau en les investigacions i quedarà colpida per la maldat dels homes, incapaç d´entendre aquesta passió malaltissa que no veu el dolor que provoca. En paral·lel coneixerà a un noi físicament semblant a ella, de sobte deixarà de ser un desgraciat atzar de la genètica, ja no estarà tan sola en el món, i se sentirà atreta per ell. Les imatges d´ells dos corrents en mig del gruix del bosc i nedant nusos al capvespre en un llac sota la pluja són les més belles del film i ens fan sentir l’amor d’una forma ben allunyada als estereotips clàssics; sembla que estiguem veient un món de fades i éssers imaginaris.

Certament, la pel·lícula canvia de registre, s’obre una història paral·lela en la narració, i entrem sense adonar-nos en el gènere fantàstic. Unes revelacions sobre l’origen de la Tina ens obriran la porta a altres mons que existeixen amagats dins del nostre, mes a prop de llegendes antigues i oblidades que de la ciència. A poc a poc anirem descobrint que no tot són flors i violes i que aquesta ànima bessona amaga també els seus secrets; detalls inquietants i descobertes escabroses aniran transformant el romanticisme innocent en gòtic.

En aquest, ara ja thriller terrorífic, les dues històries acabaran convergint en un clímax on la protagonista hi haurà d’escollir entre identitat o principis, no serà una decisió gens fàcil. Ho viurem en un final digne de Hitchcock tant per l’escenari com pel desenllaç. Quan pensem que tot ha acabat el guionista ens ha preparat una sorpresa digna de pel·lícula de terror i ens quedarem amb la sensació que el malson no ha fet més que començar.

Què farà la Tina amb la seva vida ara que sap qui és i que té el seu llegat garantit? Com enfrontarà el dia a dia ara que coneix la maldat? Ella desitjava integrar-se com una igual al nostre món, ser reconeguda, i ser feliç compartint la vida amb els altres. Veia que tenia característiques que la feien diferent, gustos especials, però, qui no els té? Tota aquesta construcció mental del seu jo, s’ha esmicolat. Té davant una nova vida.

Border és una pel·lícula de les més originals de l’any, no sols pel tema sinó per com el tracte. Hi ha una ambigüitat inquietant, bons i dolents a totes bandes. Podrem establir comparances entre la protagonista i grups marginals que conviuen entre nosaltres; també ens donarà una lectura animalista en contrast amb la nostra societat que considera i tracta als animals com esclaus pràcticament sense drets. Si la mirem amb esperit obert, si trenquem la possible distància del prejudici, experimentarem tota mena de sentiments.

El director ens ho explica de forma convincent superant els nostres esquemes mentals lògics, i ens atrapa pels sentiments. Usa la llum, els colors i els escenaris perquè entrem dins del seu món sense adonar-nos. En cap moment decau ni el ritme ni l’interès. Al final ens agradaria saber més coses, però si ens les mostressin, es perdria el to de conte de fades, de somni impossible i sortiríem decebuts. Border desfà la barrera dels gèneres, mai ens deixarà de sorprendre i tindrem en acabar-la la sensació que mai hem vist un film com aquest. Molt recomanable.

Suècia (1 hora, 41 min)
Director: Ali Abbasi
Guió: Ali Abbasi, Isabella Eklöf (Novela: John Ajvide Lindqvist )
Actors: Eva Melander, Eero Milonoff, Viktor Åkerblom, Jörgen Thorsson, Ann Petrén, Sten Ljunggren, …