Ens conta les aventures d’un grup de Tombaroli, saquejadors de tombes etrusques, que operaven als anys seixanta del segle passat, en una Itàlia en ple creixement econòmic a les grans ciutats, on el món rural i els pobles estaven en franca decadència i la gent es buscava la vida com podia. El protagonista, Arthur, és un xicot anglès amb uns dons especials per trobar jaciments enterrats, de la mateixa manera que els sauris troben aigua, una persona que viu com present una pèrdua del passat tractant de trobar el fil que uneixi ambdós mons, un somiador enamorat de la bellesa.


Alice Rohrwacher ens va meravellar el 2014 amb el seu primer llargmetratge, “El país de les Meravelles”, ens va fer sentir la felicitat de la innocència el 2018 amb “Lazzaro Feliç” i ara ens fa viure una doble quimera, de l’avui i de l’ahir, del material i de l’espiritual, amb “La Quimera“.


El protagonista torna a casa en un tren ple de gent, vesteix un vestit de fil increïblement blanc, un símbol de puresa com els “Khata”, aquells fulards tibetans d’ofrena i oració. És l’heroi esperat i benvingut pels que el coneixen, tothom vol estar al seu costat malgrat que ell, absent, capficat en els seus pensaments inescrutables, sembla voler trobar alguna cosa que rau en un altre univers, estrany i desconegut per tothom, amagat en el temps, ocult sota terra, que viu en un món intempestiu i espiritual que només ell coneix.


A principis dels seixanta, a Itàlia, i de retruc al món sencer, capficats en la modernitat i la tecnologia que fa tabula rasa i menysprea tot el que és vell i atrotinat, emparats pel poder econòmic que dona el capitalisme renaixent després de la Gran Guerra, neix en paral·lel entre les classes riques i il·lustrades, com si es volguessin fer perdonar, una fal·lera per l’art antic. Tothom vol tenir una peça de ceràmica finament treballada a la vitrina o una estàtua romana al jardí; diuen que la divina i sublim Maria Callas, tota ella sentiment i sensibilitat, tenia un preciós sarcòfag etrusc a la sala d’estar, que ben segur devia causar una respectuosa admiració als seus afortunats i devots convidats.


Segurament pensareu que totes aquestes peces haurien d’haver estat patrimoni nacional, cercades amb il·lusió i mostrades al món amb orgull. Encara que el país, atrafegat i superat en reconstruir carreteres, ponts i ciutats, preocupat per donar una llar digna als emigrants arribats dels pobles buidats a les atapeïdes ciutats, no tenia prou recursos per recercar i protegir el seu patrimoni en un territori on feies un forat i apareixia una obra d’art. Aprofitant la deixadesa, les xarxes de tràfic d’antiguitats se les empescaven per donar validesa legal i certificats de propietat de tot el que els hi arribava, sempre procedents oficialment d’una herència trobada en un antic palau del renaixement, Itàlia n’és ben ple. En aquest escenari van aparèixer els “Tombaroli, que espoliaven tombes antigues i venien els objectes trobats per quatre quartos, removent la terra com si fossin manobres posant totxos, als traficants d’art que, ells si, es feien rics. Era una activitat il·legal i perseguida, de fet, quan coneixem al nostre protagonista acaba de sortir de la garjola.


Tornem amb Arthur, el protagonista, al que van enxampar dintre d’una tomba quan els seus companys van fugir a correcuita en arribar la policia i que està molt emprenyat amb ells. Malgrat que el venen a buscar, ja que el veuen com un semideu mític amb les seves capacitats sensorials, de fet el necessiten per la seva feina, ell no vol saber res dels seus antics companys, encara que finalment s’acabaran retrobant. Anirà, això sí, a casa de Flora, una matrona que viu en un antic palau mig en runes, amb l’esperança de retrobar-se amb Beniamina i a la seva filla que ja no hi és. Aquest és el fil que busca Arthur i que espera el porti fins a la seva estimada, aquesta és la seva principal quimera, en tant que les antiguitats que desenterra seran per ell objectes místics que admira sense afany de posseir res més que l’admiració de la seva bellesa. Ben al contrari que els seus socis, que les xarxes de venda d’art, o que la majoria de la societat italiana que han despullat a totes les coses de la seva espiritualitat i, per tant, convertides en simples objectes de mercat bescanviables per diners de paper. Quan això passa i es perd l’ànima, res té sentit, per això Alice Rohrwacher tracta de retrobar-la en els orígens, en la vida rural preindustrial i en els personatges innocents i separats de la irrealitat on vivim.


Tal com els hi passa all Tombaroli, nosaltres també trobarem tresors enterrats en aquesta cinta. Referències clares al cinema de Pier Paolo Pasolini, amb aquests personatges tan naïfs, o de Federico Fellini, quan en entrar en una cambra mortuòria tancada durant més de 23 segles els meravellosos frescos policromats s’esborren en segons davant dels ulls incrèduls, tal com passava a Roma en obrir un túnel del metro.
El film retrata aquella Itàlia tradicional i costumista, rural i marginal, en un nou neorealisme amb tocs màgics allunyat del clàssic de ciutat i de suburbi, amb sempre un to festiu fugint del patetisme anterior. Veiem una espècie de rua de carnestoltes pels estrets carrers del poble, amb els homes vestits de dona i força vi, una festa nocturna a prop de la platja amb música i ball, una enganyifa dels traficants disfressats de policies. Fins i tot hi ha una protagonista que es diu Itàlia i voldria ser cantant, que tem despertar el somni dels morts i que acaba finalment creant una comuna femenina en una vella estació de tren “que no és de ningú, malgrat que és de tots”. En contraposició ens mostrarà l’opulència de les classes altes en una seqüència per un mar pla com un mirall amb dues estilitzades i precioses llanxes “Riva” navegant i un iot clàssic dels anys 30 ancorat prop de la costa; una trobada dels Tombaroli amb el cap dels traficants, com si fossin els obrers d’una fàbrica en enfront del propietari, dels esclaus visitant l’amo.


El do de l’Arthur no és de franc, cada cop que troba una tomba pateix doloroses convulsions que el fan caure a terra, com en un part, com traspassant a una altra dimensió. Potser per explicitar que viu entre dos mons paral·lels sovint veiem la seva imatge invertida. Quan fa un descobriment important queda trasbalsat per la bellesa, en tant els seus companys s’afanyen a emportar-se les coses. En un moment diu una frase que ens fa veure els seus sentiments:

la teva bellesa no està feta pels ulls dels homes

A les acaballes Arthur trobarà dins d’una tomba el fil que cercava i, com Teseu seguint el cabdell deixat per Ariadna per a sortir del laberint del Minotaure, veurà el camí que porta a Beniamina.
Una pel·lícula tant onírica com realista de gran bellesa que cap cinèfil hauria de perdre’s.

Itàlia 2023 (2 hores, 10 minuts)
Direcció: Alice Rohrwacher
Guió: Alice Rohrwacher, Carmela Covino, Marco Pettenello
Actors: Josh O’Connor, Carol Duarte, Isabella Rossellini, Vincenzo Nemolato, Alba Rohrwacher, …