“Los Planetas” són un grup de música indi nascut el 1993 a Granada. Han tret dos discs al mercat força exitosos i la productora els està demanant el tercer, ells estant obsessionats a gravar-lo a Nova York, encara que els responsables de la companyia no ho veuen gens clar, de fet encara no els hi han presentat cap cançó. A més a més, es complica amb les drogues, que compliquen la creativitat artística i de pas les relacions personals. Isaki Lacuesta fa una lectura profunda, personal i atemporal del moment, dels fets, dels pensaments i dels sentiments que van coincidir en la gestació d’un dels millors discos espanyols de la història.

Si comencem pel principi hem de dir que el projecte de fer una pel·lícula sobre “Los Planetas” era originàriament del director madrileny Jonás Trueba des de feia més de deu anys, ho havia comentat més d’un cop amb Isaki Lacuesta, provocant-li una certa enveja; malauradament, com sol passar amb tants cops amb molts guions, mai trobava el moment de filmar i finalment, li va passar al seu amic català que va acceptar el testimoni, encara que en llegir el guió va veure de seguida que no feia per la seva forma de fer cinema i el va tornar a reescriure, mantenint algunes bones idees com que els actors havien de ser músics. Isaki creu que l’art musical és millor al del cinema, el veu més universal, com una forma superior de llenguatge sense paraules que va directe als sentiments. Per això, algun cop s’havia imaginat a ell mateix fent una pel·lícula amb la música com a referent, ell pensava en un disc en concret de P.J. Harwey.

El títol de la cinta té dues lectures: La primera és que el grup es va presentar a un concurs musical, que no van guanyar, tot i que els va permetre conèixer al productor que els hi va donar l’oportunitat de gravar un disc. La segona, preferida per Jota, el líder del grup, és que, després que la teva xicota et deixi, escrius una cançó de gran èxit sobre la pèrdua i el desamor, el que ve a ser un premi de consolació. Al cartell de la pel·lícula hi ha un subtítol inquietant: Aquesta “NO” és una pel·lícula sobre “Els Planeta”, amb el no taxat. Diu el director que aquesta anotació és comparable a la del quadre de Magritte

“Això no és una pipa”

quan és una pipa el que està pintat, encara que no és realment una pipa; també comenta que la incongruència rau en el fet que el film ajunta la realitat més detallada amb recreacions suposades o fins i tot amb escenes simplement imaginades, tot barrejat. Està construïda de forma que retrata, fora de la temporalitat, l’esperit musical d’una ciutat. I si, poden ser “Los Planetas“, encara que també poden no ser-ho, o ser molt més, o sols una part d’ells.

Aquesta aparent contradicció té tot el sentit del món. És impossible fer un retrat idènticament perfecte d’un succés igualant a la realitat, ja que no hi ha una sola realitat donat que aquesta sols existeix sota la nostra mirada. Isaki Lacuesta ja ens ho va mostrar a la seva pel·lícula anterior: “Un año, una noche”, del 2022, on una parella que havia viscut l’horror gihadista al Bataclan tenien records i reaccions divergents. “Segundo Premio” no és la típica pel·lícula biogràfica consensuada amb l’objecte biografiat, ni és condescendent ni glorificadora, simplement dona una visió artística a un moment concret de la banda, la creació del disc “Una semana en el motor de un autobús“, no pretén l’exactitud, de fet, segons Isaki, ni la mateixa banda es posa d’acord en com va anar tot, com els protagonistes d'”Un año, una noche”.

La cinta comença amb un trencament imaginat, a dalt d’una muntanya nevada, May, la icònica baixista que tocava d’esquena al públic, abandona la banda i deixa la música per tornar a la universitat. Segurament és l’escena més llarga on apareix la noia, que sols retrobem en un parell de trobades amb en Jota i en una de les imatges icòniques del film, que emergeix com a flash-back estirada al sol entre el mateix Jota i Florent, la guitarra del grup; ella s’abraça als dos que la rodegen amb els seus braços.

Per què és tan important aquell trencament i aquesta imatge?

Doncs perquè ella era, tal com apareix a la foto, el vincle bàsic de la relació entre els dos nois, llavors amb la seva marxa comença una incomunicació entre ells, com si un vidre gruixut de sobte els separes i no poguessin tocar-se ni parlar-se. Culturalment, hi havia una dificultat en la relació afectiva i de tendresa entre dos homes, en realitat si penseu que parlen entre ells els grups d’homes o dones entendreu el que us vull dir, en canvi, quan hi ha una noia pel mig tot se suavitza.

Encara que també hi ha una curta escena, tant al principi com al final, que sembla sortida d’una història de vampirs: Veiem un escarabat movent-se en la foscor de la nit per la sorra, quan la càmera s’allunya ens mostra uns túmuls de terra que tremolen, com si el que hi ha a sota vulgues sortir de la tomba. Novament més d’una lectura en aquesta imatge: El grup que reviu vencent a la mort de l’oblit o la mateixa terra granadina que batega amb un etern esperit musical.

A partir d’aquí la pel·lícula és una joia per als fans de “Los Planetas” i per tots els amants de la música rock que mostra aquell esperit bohemi, artístic i festiu de l’època, on les cançons del grup, tant en actuacions en directe com assajant, subtitulades per una millor comprensió de fet, el bateria li diu al cantant que sembla que canti amb una polla a la boca, van farcint els diferents moments de la seva vida, real o inventada, viscuda o somiada.

Després d’una actuació en un estret i fosc local granadí, en Florent veu al fons, en una habitació, un grup que sembla que s’ho estan passant molt bé i pensa que la festa de veritat és allà, quan si acosta descobrirà que és el seu propi reflex en un mirall; la recerca d’un univers fora d’ell mateix i la seva gent, l’obsessió per un altre món sense acceptar que és el mateix món; segurament pensaments com aquest t’arrosseguen al món de la droga.

Una imatge onírica de Florent flotant i aixecant-se per sobre del seu llit traspassant el sostre. Una retrobada entre ell i Jota en un bar a Sevilla, on imaginen una baralla a cops d’ampolla, els viatges per carretera del grup, reunions amb la discogràfica, desintoxicacions i finalment el somiat viatge a Nova York. Com a exemple que per ells la música era un assumpte col·lectiu podem veure l’escena dins de l’estudi de gravació, quan l’enginyer de so vol gravar un a un els instruments i ells, sense fer cas, es van incorporant a la cançó fins a acabar tocant tots junts. Es podria mirar la pel·lícula sense diàlegs, gaudint de les imatges i de la música, perquè és un monument a l’esperit de la música rock. Podem assimilar aquella Granada a la Nova York de Patti Smith, al Londres dels Beatles, al Laurel Canyon de Los Angeles. Tota aquesta recerca artística i d’un mateix rau en aquest film. Una gran obra.

España 2024 (1 hora, 49 minuts)

Direcció: Isaki Lacuesta, Pol Rodríguez

Guió: Isaki Lacuesta, Fernando Navarro

Actors: Daniel Ibáñez, Cristalino, Mafo, Eduardo Rejón, Stephanie Magnin,…