UN AÑO, UNA NOCHE

Ramón i Céline son una jove parella que, conjuntament amb uns altres amics,  assisteixen al concert d’Eagles of Death Metal el tretze de novembre del 2015 a la Sala Bataclan de Paris. El que havia de ser una festa de música, ball i amistat es va convertir en un infern de terror, dolor i mort quan, entre tres i cinc terroristes, van començar a disparar indiscriminadament sobre el públic deixant vuitanta morts en poca estona. Céline i Ramon van sobreviure, però les seves vides ja mai van ser les mateixes, i es van anar distanciant, ja que el record que tenia  cadascú d’aquella terrible nit no era coincident, com tampoc el mode com encarar el dol;  un volia recordar i l’altre oblidar. El film es pregunta:

Podem refiar-nos de la nostra memòria? Quins són els mecanismes del cervell per superar l’horror?

Les primeres escenes de la pel·lícula són d’una bellesa plàstica aclaparadora. Veiem unes partícules daurades flotant dins un aire que sembla líquid, a l’hora que sona una musica solemne i profunda acompanyant la veu d’una soprano, es tracta de “el lament d’una nimfa” de Claudio Monteverdi, orquestrat per Raül Refree. De sobte, la pantalla es torna totalment daurada i quan la càmera retrocedeix apareix la parella protagonista que caminen protegits per una manta tèrmica que sembla d’or, ens recorda sense cap dubte aquelles pintures de sants amb una orla al voltant del cap. Caminen agafats pels deserts carrers de Paris, protegint-se amb la capa brillant, no parlen i tenen la mirada perduda, passa un autobús i la càmera es situa en el punt de vista dels dos joves que distingeixen al seu interior altres persones de mirada desolada cobertes amb la mateixa capa daurada.

Pot haver-hi bellesa en el dolor?

Es pregunta el director

Jo penso que potser la bellesa està precisament en la grandesa de la fràgil vulnerabilitat de les persones, en la seva capacitat de sentir i d’estimar, així mateix en la nostra pròpia solidaritat, en l’empatia que ens transmeten.

El següent pla es dels cossos dels protagonistes al llit, són primeríssims plans de mans que es toquen i peus que es busquen entre els llençols, una pausada coreografia blanca en un fons granat fosc. No els hi és fàcil dormir després del que han viscut i novament la càlida bellesa ens mostra el neguit de la seva agitació; segurament es mouen per trobar la calidesa de l’altre somiant que tot ha sigut un somni. Tocar l’altre és també una forma de tocar-nos a nosaltres mateixos, de sentir que estem bé; no és el mateix que tocar una freda superfície de marbre.

Quan surten junts al carrer per primer cop queden ben estorats en veure que tothom fa la seva vida normal com si res hagués passat, a l’hora soldats, policies i sirenes apareixen en el paisatge urbà com bolets a la tardor. La càmera que els segueix ho fa com d’amagat: els veiem reflectits a miralls o través de finestres i aparadors des de dintre dels locals per davant dels que passen. Una forma poètica de dir-nos que ja no són el que eren, i que tampoc ho pot ser el seu contacte amb un mon que sembla voler ignorar l’horror que l’amenaça.

La idea de la pel·lícula li va sorgir a Isaki Lacuesta després de llegir el llibre escrit per una de les víctimes de l’atemptat, Ramón Gonzalez, “Pau, amor i Death metal”. De seguida va contactar amb l’autor i la seva parella, una argentina anomenada Mariana, a qui el director va convertir en francesa a la pel·lícula, això li permetia jugar una mica amb la diferència cultural i d’idioma. Ramón i Mariana van acompanyar a l’equip de la pel·lícula, tant en el guió com en els rodatges; a més, van entrevistar a moltes més víctimes, als equips mèdics que els hi van donar auxili i als policies que els van rescatar. La gran sorpresa va ser descobrir que cadascú tenia la seva versió dels fets, que sovint eren divergents i contradictòries, que un havia vist, amb absoluta seguretat, el cadàver d’un amic tirat al terra que realment va sortir viu. Que Mariana deia que el camerino on s’havien refugiat dels terroristes estava perfectament il·luminat en tant que Ramon el recordava a les fosques amb les úniques llums dels mòbils. Això mateix ho van voler traslladar al film, de forma que veiem versions diferents en funció de qui ho pensa.

El film ens relata les seves vides durant un any sencer; no ens mostren l’atemptat en si en cap moment, tampoc veiem a cap terrorista, malgrat que ells si els recorden.  El recurs que usen per tal que entenguem el tràngol que van viure, són  flashbacks, sovint curs i caòtics, records que retornen sense se buscats, que es van inserint  puntualment dins la  narració.

En un d´aquests primers llampecs vers el passat veiem al Ramon circulant en moto per una recta avinguda  que bordeja el Sena, mentre parla amb la seva oficina pel mòbil. Veiem com la majestuosa torre Eiffel es va fent grossa, un metro enlairat que s’acosta a tota velocitat en perpendicular sembla portar rumb de col·lisió amb el protagonista;

una premonició del desastre que vindrà?

Els flashbacks dels ostatges amagats aquella nit al Bataclan són esfereïdors, moments on sols val l’instint primitiu de supervivència, passant uns per sobre els altres tractant de pujar per una escala, amagant-se sota els taulells, uns al costat del altres, demanant silenci davant d’atacs de pànic.

En una trobada, poc temps després, dels amics que van anar plegats al concert aquella fatídica nit, comenten entre ells els missatges de mòbil i WhatsApp que reben de suport d’amics i coneguts; és un moment d’humor on s’enriuen del que diu la gent, llocs comuns i frases fetes en general. Una d’aquestes és en espanyol: “Lo que no mata engorda”; alguna en angles: ”The show must go on”. Dintre de les dites més dures hi ha una espanyola , que no surt a la pel·lícula, però que hauria pogut sortir: “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”.  Céline no té cap missatge que comentar, per sorpresa de tothom; no ho ha explicat a ningú, ni tan sols als seus pares.

Diu Isaki Lacuesta que aquesta es una pel·lícula romàntica, que es centra en la relació dels protagonistes i com el fet traumàtic els ha canviat, doncs no tenen una memòria comuna i en Ramón no pot portar la mateixa vida d’abans, a l’hora que Céline no vol acceptar el passat doncs en els seus records, que ella s’amaga a si mateixa, Ramón mort a l’atemptat entre els seus braços; donar credibilitat a la memòria és matar-lo a ell, és reconèixer que ja no hi és, és trencar la relació de parella i ella encara l’estima malgrat que sap que el  xicot que coneixia va morir aquella nit.

En aquest sentit a mi em va semblar veure a la cinta un suïcidi oníric del Ramon, quan corrent per unes runes enlairades sembla caure al buit. La següent presa és un primer pla d’una gandula coberta amb un llençol blanc, com si fos una mortalla,  a casa dels pares de Céline, amb ella, ja sola. Isaki Lacuesta va comentar que no va pensar mai que en Ramon es suïcides:

imaginacions meves? La meva ment que m’enganya com als protagonistes de la pel·lícula? Una aportació personal del muntador?

Sigui el que sigui és la demostració  que el film transmet a l’espectador el desconcert dels protagonistes.

La parella anirà a passar les vacances a casa del Ramón, a una ciutat de províncies de Castella . El contrast amb la societat francesa és total: Sorollosos, malparlats i sense respecte per els sentiments que puguin tenir la parella com a víctimes; això si, més directes i sense falses hipocresies. Aquesta sortida ens permetrà copsar la diferencia de classe social entre les famílies de Ramón i Céline.

Sortiran un cap de setmana a la platja fugint de l’opressió de la ciutat i dels seus records. Sense cap dubte la seqüència en que es respira més sensació de llibertat i alleujament. És banyaran vestits al mar, jugaran amb l’escuma de les onades, riuran i semblarà que són feliços, però el subconscient d’ella li fa dir que no vol fer l´amor ja que no vol parir algú com Ramón, unes paraules de gran duresa.

Una de les escenes més potents i desoladores del film és el moment que, després d’una dura baralla on Ramon acusa a Céline de no tenir sentiments, acaben trencant la relació amb un vidre translúcid que els separa, un a cada costat, com si fos un confessionari, plorant, amb les mans que es toquen sense tocar-se.  Ja no són les mateixes persones que eren, s’ha trencat la complicitat del sentiment comú. Es sense cap dubte el punt emocionalment mes àlgid de la cinta, on la tensió esclata, on la seva preciosa historia d´amor no pot seguir mes.

El film també parla del racisme, dels prejudicis, que tots portem enganxat com un xiclet, un ressort o un giny que no podem acabar de treure’s de sobre, un sistema d’alarma i protecció atàvic envers els que no veiem com nosaltres. Un dels amics de la parella confessa que ell no es considerava racista, però quan veu alguna persona amb trets magrebins al metro és caga de por.

Céline no vol ni recordar ni parlar dels fets d’aquella tràgica nit, ella treballa en una llar d’acollida de joves, on hi ha especialment estrangers, persones de color i del nord d’Àfrica. Un dia que estan fent una teràpia de grup amb els nois, pocs dies després dels atemptats a Niça, on un conductor va atropellar la multitud, un dels joves interns es fa el fatxenda dient que no necessita fer l’examen de conduir ni tenir el títol, “total per un sol trajecte i fer BOOM”. Céline s’enrabia, li dona una bufetada, l’expulsa de la reunió i es posa a plorar. Per primer cop, llavors, confessa a una companya que ella era al Bataclan i que recorda en Ramon mort.

Un cop ella deixa aflorar els seus records ens presenten les imatges d’una  versió totalment diferent, on ella està sola a la sortida de la discoteca preguntant per ell. En aquest moment ens comença a rodar el cap, ja no sabem on es la veritat, com si n’hi hagués d’haver una sola. Aquest és un dels èxits del plantejament que fa Isaki Lacuesta i el seu equip, ens fa sentir la desorientació de les víctimes.

No és aquesta de cap manera una pel·lícula pessimista on ens presentin una tragèdia on s’enfonsen tots els que la van viure. Exactament un any després de l’atemptat hi va haver a Bataclam un concert de record i homenatge, un tornar-se a aixecar davant de la barbàrie, el terror i el fanatisme, un clam de bellesa art i amor. En aquest concert hi van anar molts dels assistents del primer concert. I allà, renovats però diferents, es retrobaran la Céline i en Ramon.

Sense cap dubte aquesta és la pel·lícula més ambiciosa i alhora més assequible d’Isaki Lacuesta. És d’una bellesa formal enlluernadora, és dura i terrible, és tendre i delicada, és espiritual i profunda a l’hora que d’una claredat transparent. Com a obra d’art que és, fa viure a cadascú de nosaltres una experiència personal que et desborda. Tècnicament frega la perfecció.  Les actuacions dels actors són també de primer ordre. Una pel·lícula que cap cinèfil s’hauria de perdre i que jo recomanaria a tothom que tingui inquietuds i una ment oberta.

España 2022 (2 hores)

Direcció: Isaki Lacuesta

Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta, Fran Araújo. (Llibre: Ramón González)

Musica: Raúl Refree

Fotografia: Irina Lubtchansky

Actors: Nahuel Pérez Biscayart, Noémie Merlant, Quim Gutiérrez, Alba Guilera, Natalia de Molina, C. Tangana, Enric Auquer, Blanca Apilánez, Bruno Todeschini, Sophie Broustal