Vam conèixer  Furiosa a “Mad Max Fury Road”, del 2015, una emperadriu de la ciutadella d’Immortal Joe, una lloctinenta implacable, dura i salvatge que va manllevar al seu cap el que més valorava. En teoria havia de ser una secundària de Max, però li va robar el protagonisme per la seva tenacitat per tornar a casa cercant un món millor. Ara George Miller ens explica la seva història, de com va ser segrestada de petita, de la seva ascensió en un món masculí i cruel i de la seva recerca de venjança. Novament un espectacle visual enlluernador.

A Fury Road l’acció transcorria en dos dies, no hi havia descans possible, tot era frenètic, instantani, com si ho visquessis en temps real, era una narració contínua, Furiosa, per contra, està dividida en capítols separats temporalment i pot abraçar deu anys de la vida de la protagonista, per tant, fa ús de l’el·lipsi entre ells i, si bé quasi totes les parts són també d’una acció embogida, el conjunt és com estar llegint un llibre d’història en tant que l’anterior era viure l’història en directe.

Furiosa cau en mans de Dementus, un senyor de la guerra que comanda una horda de motoristes salvatges, un narcisista que s’emmiralla en els herois clàssics, un tipus infantil que no coneix la por ni el dolor, un nihilista cruel de reaccions imprevisibles, més fort o més imprudent que els que l’envolten, un boig que viu constantment en el present perquè té clar que no hi ha ni futur ni esperança, que no té res a perdre encara que tampoc valora el que té, prou intel·ligent, o prou inconscient, per enlairar-se per sobre de la resta, per sobre d’un caos que ja li va bé, un bon estrateg capaç de canviar de pensament, un xerraire, un venedor que barreja veritat i mentida, un lladre del desert que vol fer seu tot el que veu, per ell l’única forma de diplomàcia és la guerra, com llençar un dau a l’aire, sense cap garantia. Per què no ha matat a Furiosa? La té com un trofeu de caça, un gadget més per construir la seva aura, una representació de la innocència que ja no existeix i a més, qui sap si un dia el portarà a aquell suposat paradís de l’abundància. Ella, que ho ha perdut tot, continua viva alimentada pel seu odi cap al seu captor, esperant la seva oportunitat, que arribarà quan coneix a Immortal Joe.

Immortal Joe sí que creu en el futur, el futur que ell es construeix, per això té cura de tot el que li pertany, per això vigila la seva salut i tracta de perpetuar la seva estirp. És tant o més implacable que Dementus, encara que també més prudent perquè ell si té coses a perdre. Té un parell de socis minoritaris, de fet ell té el menjar, negocia per mantenir un estatus, sap que és millor pactar que anar a la guerra perquè cal minimitzar les pèrdues racionalment. A la seva societat, a part dels exclosos fora de la ciutadella als que manté en l’escassedat, els homes treballen i lluiten, les dones simplement reprodueixen o alimenten. Per això Furiosa, a la mínima oportunitat, fugirà de la feram per passar per un xicot més.

A diferència de Fury Road a Furiosa no hi ha esperança, no hi ha lloc per les dones ni per als esperits lliures, els tirans dominen el món. A l’anterior, ideals superiors portaven la protagonista a rebel·lar-se contra l’amo, fins i tot es convertia en alliberadora de les dones, en humanista i feminista, aconseguint que un home independent, Max, recolzes la seva causa, A aquesta sols la venjança dona vida a la protagonista.

Ha perdut George Miller l’esperança en la humanitat?

Si és així motius no li falten. Un món on els tirans troben còmodament el seu lloc amb el suport de molta gent no és pas un paradís. El canvi climàtic està malmetent el planeta, les guerres assolen ciutats i maten innocents, els immigrants que fugen de la mort i de la fam són considerats enemics per persones que es consideren a si mateixos bons ciutadans i bona gent. És cert, que al final es vol arreglar aquesta visió negativa quan ens mostren a Furiosa pujant a les noies al camió, encara que és una referència per lligar-la amb l’anterior.

Al principi de la pel·lícula veiem una nena tractant d’agafar una fruita, una imatge en blanc i negre que passa seguidament al color, és el fruit prohibit?, una referència bíblica? Sigui com sigui una presa de gran bellesa. A partir d’aquí començarà l’acció, que alguns veuran molt similar a la que vam veure a Fury Road encara que jo voldria assenyalar les diferències:

La primera purament estètica; Furiosa és acció, persecucions, destrucció, guerra, sense gaire més, a Fury Road era un espectacle de circ, una coreografia cuidada fins al darrer detall, aconseguia crear bellesa plàstica.

Després està la violència gratuïta, la tortura fins i tot que traspua la cinta actual, el que era una conseqüència de la lluita i les baralles a la primera aquí es practica sense cap necessitat, hi ha la voluntat de mostrar la maldat humana. Què passa Sr. Miller?, voleu explicar que la nostra societat s’ha tornat més violenta i cruel?, de nou retrateu la vostra desesperança?

Finalment, cal dir que Charlize Theron omplia de profunditat a Furiosa, la seva mirada era determinada, la seva trista desesperança era colpidora, sentíem el seu dolor i celebràvem el seu triomf perquè era el de la humanitat i la justícia; Anya Taylor-Joy passa directament de la indiferència de la nena callada del principi al desig de venjança. De fet, a una de les escenes finals, Dementus li diu que com a mínim ho podria fer èpic; ell sí que ho tenia, en canvi, ella no.

Doncs això mateix, una pel·lícula d’acció trepidant, un còmic que ens venen per entregues, molt entretinguda si no pateixes amb la violència gratuïta, encara que sense la grandesa majestuosa de Fury Road, sense la seva excel·lència plàstica i encara pitjor, sense la seva èpica.

Austràlia 2024 (2 hores, 28 minuts)

Direcció: George Miller

Guió: George Miller, Nick Lathouris

Actors: Anya Taylor-Joy, Chris Hemsworth, Tom Burke, Angus Sampson, Alyla Brown,..