En León és un jove escriptor que ha d’acabar la novel·la que l’editor li reclama, el seu amic Fèlix està preparant un dossier fotogràfic per entrar en una prestigiosa escola d’art. Són al bell mig d’un calorós estiu i necessiten un lloc retirat, fresc i tranquil per poder concentrar-se. La mare de Fèlix els hi deixa una casa a la costa bàltica prop de la platja i al mig del bosc, on esperen trobar el temps i la calma. En arribar, descobriran que la casa ja està ocupada per la filla d’una companya de feina de la mare, un factor d’angoixa que posarà en perill la pau i la tranquil·litat que busquen.
El cel vermell tracta de les relacions humanes d’una forma àmplia i general, de l’amistat, de l’amor, de les relacions professionals, encara que també de les pors que ens bloquegen, de la imatge que volem donar, de voler ser diferents de com creiem ser. Per fer-ho se centra en un personatge especialment poc empàtic i egocentrista.
A la vida cal tenir capacitat d’adaptació per poder fer front a les circumstàncies imprevistes, si no la tenim som com un nedador entossudit a avançar contra un fort corrent que acabarà esgotat, més val aprofitar la força de les aigües per creuar sense fatiga, això és exactament el que li passa a León, l’antipàtic protagonista de la pel·lícula. Ell se sent pressionat, està escrivint la seva segona novel·la i no acaba de trobar ni el fons de l’obra ni el to adequat per explicar-la, una cosa porta a l’altra. S’ha compromès amb l’editor per entregar-li un primer esborrany en pocs dies i està bloquejat, absolutament capficat en les seves cabòries improductives, sembla creure que tot el món es gira en contra seu, l’egocentrisme, sovint propi dels artistes, fa que no sigui capaç de fer res més que mirar-se a si mateix, incapaç d’enlairar-se per veure el que l’envolta i a qui té al seu costat. En relacionar-nos amb els altres, les seves mirades ens ajuden a saber qui som, com en un mirall, aïllats quedem empetitits i ens sentim observats, jutjats sense dret a defensa, tal com li passa a León. El director juga amb nosaltres, ens fa veure que sovint, capbussats en els nostres problemes, ens perdem el més sucós de la vida, que és compartir-la i gaudir-la amb els altres.
El film engega amb els dos amics dins el cotxe dirigint-se a la casa d’estiu on esperen trobar la inspiració que esperoni la seva creativitat, veiem com León mira capficat la carretera per la finestra del costat, la seva postura corporal és de deixadesa, reflex d’un estat mental i espiritual abatut, de sobte, el cotxe pateix una pana a uns deu kilòmetres del seu destí i a més, són al mig d’un bosc frondós i no tenen cobertura als mòbils. Afortunadament, caminat per l’arbreda poden escurçar un bon tros, encara que, sense camí senyalitzat, és fàcil despistar-se. Aquesta circumstància ens permet que ell es quedi una estona sol a una clariana, amb les maletes dels dos al seu costat, assegut al tronc d’un arbre caigut, en tant que Fèlix investiga com arribar. Està en silenci i llavors comença a sentir el soroll de la natura, el vent entre les branques dels arbres, algun animal movent-se, l’aleteig dels ocells i es comença a preocupar, fins que en Fèlix torna per mostrar-li el camí.
Una de les qualitats de la pel·lícula és precisament la banda sonora, que és simplement el so del medi natural, sense cap música que ens condicioni podem sentir la vida, distingir cada aportació sonora alliberats del brunzit de la ciutat i, cap a la fi de la cinta, en una terra desoladament cremada, podrem fins i tot sentir el soroll de la mort, el seu silenci.
Aquest petit entrebanc i la caminada carregant les maletes com uns camàlics fa que el protagonista arribi a la casa cansat, suat i en un estat d’excitació que no pot controlar, per això, quan comproven que hi ha algú més passant uns dies a la casa, ell ho percep com un nou atac, més encara quan al vespre els jocs amorosos de Nadja amb la seva parella no el deixen dormir. Amb tots aquests petits detalls podem veure que en León és un paio amb problemes, una persona barallada amb la vida, que no observa amb curiositat sinó que cerca tot el temps nous enemics.
Quan estàs a una casa a tocar de la platja cal aprofitar-la per anar a nedar, contemplar la hipnotica bellesa del mar immens, relaxar-te i carregar piles per treballar amb més empenta i la ment neta, León decideix castigar-se a si mateix, suposadament per treballar en la seva novel·la, i esquerp rebutja totes les propostes dels companys. Potser li fa ràbia que els altres es diverteixin en tant que ell ha de treballar, un sentiment entre enveja i injustícia, de fet, si realment vol treballar, hauria d’agrair que el deixessin fer-ho. Entra en un cercle pervers perquè tampoc es pot concentrar i acaba perdent el temps.
Després d’aquest començament amb tocs còmics, on difícilment sentirem empatia pel León, la pel·lícula comença a agafar un to de comèdia lleugera d’estiu, a l’estil de les d’Eric Rohmer, jugant amb les relacions dels quatre joves que dormen a la casa. Les enraonades a les sobretaules donaran una vis còmica, les trobades i converses entre Nadja i León faran pujar la tensió i la sensació de ridícul, ens costarà segurament entendre que ella sigui tan amable, fins i tot seductora, amb una persona tan esquerpa. L’arribada de l’editor apujarà el nivell intel·lectual de la cinta que deixarà el to lleuger, perquè a la vida hi ha de tot, passant al drama i fins i tot a la tragèdia.
El títol de la cinta fa referència al cel vermell que provoquen els incendis forestals, cada cop més freqüents també al nord d’Europa i que encerclen la casa d’estiueig. Hi ha un moment màgic quan de sobte, com si visquéssim una experiència paranormal, comença a caure cendra sobre els protagonistes, l’amenaça que flotava subtilment a l’ambient des del principi de la pel·lícula i que els quatre nois semblaven ignorar, tal com ignorem el mal que ens espera, es fa realitat doncs el foc és allà mateix. El director dona amb aquesta imatge al·legòrica un gir argumental radical: En León corrent pel bosc envoltat d’animals que fugen de les flames, el petit senglar agonitzant, el silenci dels arbres calcinats i la imatge terrible, que el protagonista compara amb els cossos agafats trobats a les excavacions de Pompeia, ens fan comprendre que sovint ens capfiquem en futilitats, que no aprofundim les relacions personals i que lamentem no haver-ho fet quan ja és massa tard.
A una entrevista li van preguntar al director si se sentia identificat amb els defectes del seu protagonista i va contestar que malauradament en quasi tots, de fet tots ens podem veure emmirallats en un grau o un altre.
Una pel·lícula que és més profunda del que podem intuir al principi, més elaborada, més intel·ligent i no cal dir-ho, una obra que agradarà als cinèfils i que pot complaure a tothom.
Alemanya 2023 (1 hora, 42 minuts)
Direcció: Christian Petzold
Guió: Christian Petzold
Actors: Thomas Shubert, Paula Beer, Langston Uibel, Enno Trebs, Matthias Brandt…
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.