Silvio Berlusconi ha dominat Itàlia en els darrers quaranta anys. Com a constructor, com a propietari dels majors mitjans de comunicació d’Europa, com a publicista, com a propietari de clubs de futbol i com a polític, ha disposat d’una enorme quota de poder i els seus tentacles arribaven a tot arreu. Educat als Salesians, advocat “cum laude” i sobre tot gran comunicador, ha creat un imperi pràcticament del no-res actuant com el Príncep de Maquiavel, sense escrúpols. La justícia l’ha perseguit, acusat i condemnat per moltes coses malgrat que va aprofitar el poder polític per legislar la seva immunitat. Aquest film ens fa un retrat de qui és ell, més divertit i superficial que no seriós. No és una biografia.

Paolo Sorrentino troba en ell un personatge perfecte per la seva forma grandiloqüent i esteticista de narrar les històries, en aquest cas ben allunyat del rerefons filosòfic dels seus anteriors treballs, “La Gran Bellesa” i “La Joventut“; el que ens ofereix amb “Loro” només és una preciosa caixa buida, potser per fer palesa la buidor del protagonista. Tal com acostuma a fer, amb la seva primera escena ens deixa absolutament despistats: En el jardí d’una preciosa casa a Sardenya un xai es passeja per sobre la gespa immaculada, entra dins del saló i es queda mirant fixament una pantalla de televisió on fan un concurs de preguntes i respostes; com si detectes la seva presència un equip d’aire condicionat s’engega automàticament, la temperatura baixa sense parar i el be, hipnotitzat per la pantalla, comença a tremolar de fred sense poder reaccionar, finalment cau mort a terra. Vol dir-nos que el xai són els italians i que la televisió d’en Berlusconi, vulgar, superficial i pensada per no fer pensar, els havia portat a la mort per inacció?

En el film veiem que el magnat despertava l’admiració de molta gent, el percebien com un rei Mides capaç de convertir en or tot allò que tocava i a tothom que l’envoltes en ric. Especialment, ho sentien així aquells que no tenien una gran inclinació pel treball, o que no el veien com a quelcom productiu o de prestació de serveis; que el benestar, la riquesa o el futur no eren com un edifici construït dia a dia, sinó que l’entenien com especulació, com a una oportunitat única, com un tren que passa un sol cop i que cal agafar; en Berlusconi era aquella estació per on passaven tots els trens d’Itàlia. També moltes noies joves que veien en el cos que Déu els hi havia donat el seu millor capital volien provar sort al seu costat, de fet la televisió era seva. Per això a l’inici de la pel·lícula no surt el protagonista sinó tots aquells que volen acostar-se’l. Unes persones que es movien sempre en ambients de festa i de nit, amb dones i homes que intrigaven i amb noies que oferien els seus encants: Puters i putes, polítics i mafiosos, en resum corruptes, corruptors i corromputs. Les seqüències d’aquesta primera part ens faran pensar en la festa amb què engegava “La Gran Bellesa“, una estètica d’anunci de vermut italià, amb cossos movent-se sensualment i tractant d’ensenyar més que no amagar, però si llavors eren amateurs, ara són professionals; molt ofici i teatral i poca passió.

Quan apareix en Silvio tot canvia i el film guanya una mica en intensitat: En general ell sempre està fent el paper de si mateix, està actuant, està venent alguna cosa; per fer-ho explícit el director ens el presenta vestit de dona a la primera presa. Sol, en general sempre el veiem sol, encara que estigui envoltat de gent està sol, com si un tel invisible el separes de la resta persones. Una figura blanca i Immaculada l’acompanya sempre d’una forma distant, una espècie d’assistent personal, de qui escoltarem una definició demolidora:

Vostè té el carisma del raval

Coneixerem a la persona a través de converses que manté amb diversos interlocutors, bàsicament polítics i empresaris, però també amb gent del carrer, com una al·lucinant trucada que fa per vendre un pis, com un “divertimento”; tot un curs accelerat de vendes, jugant amb els silencis i descobrint les motivacions més ocultes, que acaba amb una frase lapidària: “Jo ho sé tot de tothom”. També veurem el seu populisme amb la promesa com a arma. Hi ha dues afirmacions seves repetides en diferents moments de la cinta: La primera una declaració de principis:

Jo mai m’ofen

és clar, no et pots ofendre de les opinions d’altres si no t’importa res més que la teva opinió. La segona una comparació, un truc: Usar la seva alçada com a sistema de mesura, és com entregar-te tu als altres.

Una llarga conversa amb la seva dona, que té moltes possibles lectures més enllà de la purament conjugal, és força esclaridora; ella podria ser Itàlia, enamorada primer i desencisada després. Els retrets que ell li fa a ella podrien ser universals entre homes i dones, una intersecció impossible entre dos universos paral·lels o, dues aproximacions a la vida estereotipada en clau de gènere.

Com a cirereta del pastís en Sorrentino ens hi posa el rescat d’una imatge d’un sant Crist rescatat d’una església en runes després d’un terratrèmol davant la mirada devota de tot el poble. És que Itàlia sempre està esperant un miracle, la intervenció divina, i en Silvio ho sabia prou bé.

Després de veure les seves brillantíssimes obres anteriors he de dir que per mi “Loro” ha sigut una decepció, malgrat els seus valors estètics innegables. Segurament és un tema tan local que costa entendre si no ho has viscut en persona. El film original tenia un metratge de quasi tres hores i mitja i es va estrenar a Itàlia dividida en dos, Lloro 1 i Loro 2, la versió internacional ha sigut reduïda a 150 minuts en un sol film, el que vol dir que s’ha retallat quasi una hora; això es nota en moments on sembla que hi hagi una desconnexió i algunes seqüències són tan curtes que quasi no s’aprecia la intenció ni s’hi veu el sentit.

Per mi l’actor que fa de protagonista, en Toni Servillo, no fa un dels seus millors papers i es veu encarcarat i sense expressió, potser és el meu desconeixement del personatge real o potser és el que li ha demanat el director. No és un film imprescindible de cap de les maneres, però tampoc és avorrit i mostra de forma histriònica la decadència d’una democràcia corcada pel populisme i la corrupció, una part de la història recent i un exemple a evitar.

ITALIA 2018 (2 h, 30 min)
Direcció: Paolo Sorrentino.
Guió: Paolo Sorrentino, Umberto Contarello (Història: Paolo Sorrentino)

Actors: Toni Servillo, Elena Sofia Ricci, Riccardo Scamarcio, Kasia Smutniak, Euridice Axén, Fabrizio Bentivoglio, Roberto De Francesco, Dario Cantarelli, Anna Bonaiuto, Giovanni Esposito