En una obra a Singapur ha desaparegut un xinés, com va sortir per la tele per protestar per com era tractat, les autoritats hi envien a un parell de detectius. Seguint les seves recerques coneixerem el món subterrani dels treballadors mercenaris, vinguts d’arreu del món, per guanyar quatre calerons que no troben a casa seva. Descobrirem amb ell un univers dintre d’aquest món, un infern per nosaltres, i intuirem una veritat terrible.

A Singapur hi ha un carrer que es diu “Beach Road”, sovint passa a moltes poblacions costaneres que hi ha una carretera que voreja la costa, però en aquest cas no veiem ni la platja ni el mar per enlloc; com és possible? Doncs perquè des de fa quaranta anys el govern s’ha dedicat, de forma constant i imparable, tossudament, a guanyar terreny al mar. De moment ja porten cent trenta kilòmetres quadrats, més que tota la superfície de la ciutat de Barcelona; ells en diuen “Terres Reclamades“, imaginades per algú i conquerides amb la suor i la sang de persones anònimes que ni coneixen, ni mai coneixeran, la prosperitat de l’illa.

Dic això últim perquè aquests treballadors viuen en complexos, més aviat precaris, fora de la ciutat, construïts especialment per a ells, i els seus contractadors els hi tenen fins i tot el passaport guardat. Cada matí camionetes amb files de seients a la part del darrer els van a buscar al matí per portar-los a l’obra i a la tarda els retornen, ja sigui a Malàisia, si és que viuen allà, o als esmentats complexos si són d’un país llunyà com l’Índia, la Xina o Bangla Desh. Entre aquests últims, hi ha alguns als que les empreses contractants els hi ha finançat una part del bitllet, a part de donar-los allotjaments, de tal forma que, durant un període llarg de temps, treballen quasi gratis; una forma moderna d’esclavatge.

Per les autoritats de Singapur el projecte de reclamar terres al mar és prioritari, no volen que cap escàndol posi el focus sobre aquestes activitats, per això hi va un detectiu i un ajudant, per trobar el treballador perdut i evitar que transcendeixi. El cap d’obra els rebrà malcarat, amb desconfiança i fins i tot, els demanarà que no posin problemes als treballs, sap que en el fons té el suport dels alts estaments. Acompanyarà als policies al lloc on dormia en Wang, el xinès desaparegut, una petita habitació amb tres lliteres dobles i una finestra que dona a un carreró il·luminat per als blaus llums de neó d’un local de videojocs. El policia en cap, en Lok, s’estira al seu jaç buit com per tractar de capturar sensacions, allà hi troba un pot de pastilles per dormir; ell també en pateix d’insomni; és com si fos un primer punt de connexió entre la rata i el gat que el persegueix. Tot plegat una presentació típica de thriller de sèrie negra clàssica, si tanquéssim els ulls podríem imaginar en Humphrey Bogart.

Les indagacions d’en Lok el portaran a descobrir que en Wang no és l’únic que ha desaparegut i que a les nits d’insomni sovintejava pel local de videojocs del davant, regentat per una bella noia enigmàtica i sensual, la Mindy. Quan comença a entrar dins del món virtual del desaparegut a través de la seva compta patirà una mutació similar a la del tinent Willar, d´Apocalypse Now, quan anava coneixent qui era el coronel Kurz, aquell a qui buscava. Però si per Willar era admiració, per Lok és mimetisme, de fet els dos són solitaris i tenen insomni.

A partir d´aquest moment la història es divideix en dues: Per una part el present i la recerca dels desapareguts, per l’altra el passat recent d’en Wang, la seva amistat amb un treballador de Bangladesh, que el deixa entrar en el seu cercle ètnic, ple de balls i cançons entre nostàlgics de la seva terra i religiosos, una catarsi per fugir de la realitat embrutidora on viuen; i la relació amb la Mindy, amb qui viurà històries nocturnes a mig camí entre romàntiques i oníriques. Plegats descobriran les platges acabades de crear, aquelles terres imaginades fetes amb sorres portades de tot el món i tindran la llibertat de somniar que són ben lluny d’allà, un paradís, com diu la Mindy, sense fronteres i on no calen els visats.

Amb aquests plantejaments en Yeo Siew Hua, el director de la cinta, ens construeix una història que té moltes lectures diverses, que passa del realisme del thriller clàssic i del cinema de denúncia social, al surrealisme d’un món on els somnis prenen protagonisme, on pensaments i realitats es barregen; és ben sabut que la manca de son pot arribar a produir al·lucinacions i els dos protagonistes són insomnes. Segurament aquests girs deixaran a molts espectadors descol·locats, de sobte el film de novel·la negra es transforma en policrom i els personatges surten dels seus estereotips clàssics. El detectiu cercador acaba potser més preocupat per trobar-se a si mateix que al desaparegut, en qui veu un alter ego seu; la femme fatale no atrapa com una aranya a la seva víctima sinó que vol alliberar-la; el culpable, el malfactor, no és pler d’odi irracional sinó només un bon home, un obrer que fa una feina més, de la possible víctima no sé sap res que es pugui explicar o ser palpat, res consistent.

La fotografia dona a pensar més en un film de ciència-ficció, a l’estil de Blade Runner, que en cap altra cosa: Magatzems immensos mig a les fosques plens de maquinària que semblen grans depredadors adormits, llums de neó, moltes escenes nocturnes i sota la pluja, grans extensions buides de sorra com si fos un llunyà planeta abandonat, personatges que es mouen com impulsats per un destí que no controlen. Tot plegat una estètica ben particular i brillant que fan que sigui un plaer el seu visionat.

No és un fil estàndard, no és una pel·lícula per aquells que vulguin que els hi contin una història gràfica com si fos un llibre il·lustrat, però cap cinèfil es penedirà d’haver-la vist doncs és un plaer visual que certifica al cinema com a art.

Singapur 2018 (1 hora, 35 mi)
Direcció: Yeo Siew Hua
Guió: Yeo Siew Hua
Fotografia: Hideho Urata
Actors: Peter Yu, Luna Kwok, Xiaoyi Liu, Jack Tan, Ishtiaque Zico