Ben a prop nostre, tot just a l’altre costat del Mediterrani, patim en veure un nen convertit en adult de forma involuntària, deixat i deshumanitzat per la família, denuncia la injustícia més gran de totes: haver nascut. Amb la seva innocent dignitat ens interpel·la sobre la incoherència i la violència del món adult.
Veient la pel·lícula em venen al cap dues anteriors: “Slumdog Millionaire” del 2008 i “Lion” del 2016, curiosament aquestes dues tenen el mateix actor com a protagonista, en Dev Patel, les dues passen a l’Índia. Cafarnaüm té un escenari més proper, el Líban. Com és doncs que la memòria les associa?, segurament perquè en els tres casos els protagonistes són nens que ho passen malament, sols i perduts en mig d´una societat massificada que ha oblidat el sentit protector de la tribu cap als més febles.

Una altra coincidència, aquest cop d’estructura narrativa, a la primera (Slumdog Millionaire) el protagonista era interrogat per la policia i a cada resposta coneixíem una part de la seva vida, a Cafarnaüm la declaració és davant d’un jutge, a qui en Zaim, el protagonista, li explica les seves penes, el sense sentit de la seva existència i el perquè de la seva denúncia. Hi ha, però una diferència cabdal, a les dues de l’Índia els nens recorrien un calvari terrible i, tanmateix, aconseguien sortir de la pobresa, assolien l’ideal referent del món occidental: l’èxit. Ambdues són obres exemplaritzants que demostraven que el valor, els principis, la constància o fins i tot l’atzar et poden permetre canviar les coses. Tenen un happy end en sentit estricte i surts del cinema ple d’optimisme i bones intencions.

A aquesta d’avui veiem que tot és molt més difícil, que la realitat és la que és, que els costums, la tradició i la manca d’educació poden ser barreres insalvables a curt termini, que cal comptar com èxits les petites passes i saber assaborir cada instant de felicitat. És una obra de denúncia social que ben segur no farà gaire gràcia a les autoritats del país.

A la primera seqüència en Zaim és al metge, el doctor ha d’estimar la seva edat perquè ell no sap quants anys té, ni tampoc existeix cap paper que ho acrediti, de fet en l’àmbit administratiu Zaim no existeix. El doctor dictamina per la dentadura que té uns dotze anys, encara que per alçada sembli que en tingui nou. Quan el tornem a veure ja serà davant del jutge i ho està per denunciar als seus pares per haver-lo portat al món, ja que considera que la seva vida ha sigut un patiment constant, que ha vist fer a la família i a la gent propera coses tan horribles que no pot suportar, que aquells als que estima, els indefensos, la bona gent, ho passen malament sense que ningú mogui un dit per ajudar-los.

El protagonista suporta que els seus pares no el vulguin deixar anar a l`escola, que el facin treballar sense tenir quasi temps per jugar, encara que si ho fa un cop al film, juga a la guerra amb altres nens pels carrers en una seqüència molt ben rodada, però el que no els hi perdona és que l’apartin de la seva germana d’onze anys, que és la persona amb qui se sent millor i a qui sempre defensa; llavors decideix marxar de casa.

Seguint les peripècies de Zaim visitarem els barris més pobres d’una gran ciutat de la costa libanesa, ja sigui darrere seu serpentejant pels estrets i bruts carrers com a vista d’ocell, una visió sorprenent i bella que ens permet reconèixer la misèria veient només els terrats i teulades de les cases. Voltarem pels mercats marginals, on conviuen unes quantes capes de pobresa i els més llestos s’aprofiten de les il·lusions dels més desvalguts; entrarem a les presons per veure com si amuntega la gent, la majoria d’ells resignats, rendits a la seva sort, on organitzacions religioses de tots signes tracten de portar-hi una mica d’esperança.

En la seva fugida arribarà a una espècie de parc d’atraccions, on la directora ens regalarà uns plans poderosos i bells, allà coneixerà a una noia sudanesa sense papers amb un nen petit i s´ajudaran mútuament. En un mercat, una nena petita com ell li parlarà d’una il·lusió i veurà com s’il·lumina un llamp d’esperança, poder marxar cap a Europa i fugir de la pobresa. Tornarà a casa dels seus pares per buscar algun document que acrediti qui és i veurà que no és ningú, llavors una notícia terrible farà que el seu món s’enfonsi amb ell darrere.

El que aconsegueix la directora és ficar-nos plenament en el terrible món que viu Zaim, i ho fa amb dignitat absoluta, per això ens dibuixa un personatge fort i valent, guapo i amb la mirada alta. No ens mostra cap escena escabrosa, no busca la llàgrima fàcil, senzillament ens explica una història absolutament pertinent i real; malgrat el que digui alguna veu crítica que prefereix no saber que passa, aquells que volen Disney i no porno dur. De fet, i per fer més palesa la seva denúncia ella interpreta el paper d’advocada defensora del nen davant del jutge.

Després de veure la pel·lícula entens perfectament perquè aquella gent vol fugir de casa seva i venir a Europa, ja que les comparances són ofensives; veient-la no és digne negar-li’ls a l’hora l’acollida i l’ajuda. És clar que d’aquest desig s’aprofiten les màfies del comerç de persones, tan indignes com els esclavistes.

En tota la pel·lícula el protagonista, en Zaim, només somriu un cop i és a l’escena final, quan posa per la foto del seu carnet, el document que li permetrà ser una persona i la possibilitat de moure’s per al món. Ja veieu, finalment la Nadine Labaki ens ha volgut deixar un toc d’esperança.
Una obra admirable tant amb el que explica com en com ho explica. Ben dirigida, bona fotografia, un bon guió, que malgrat ser bo potser és el seu punt més feble, docs presenta una situació poc versemblant, unes actuacions brillants i més tenint en compte que són nens i no professional. És la demostració que aquests països del tercer món tenen moltes coses per a contar-nos i ja cal que els nostres directors i guionistes es vagin posant les piles. Molt recomanable per a tot-hom.

LÍBAN 2018 (2h, 6 min)
Directora: Nadine Labaki
Guió: Nadine Labaki (Historia: Labaki Jihad Hojeily)
Actors: Zain Al Rafeea, Yordanos Shiferaw, Boluwatife Treasure Bankole, Kawthar Al Haddad, Fadi Kamel Youssef, Cedra Izam, Alaa Chouchnieh, Nour el Husseini, Elias Khoury, Nadine Labaki