MONSTRE

Una mare vídua amb un fill preadolescent es comença a preocupar quan aquest arriba a casa amb cops al cap, quan perd una sabata o quan no es vol aixecar per anar a l’escola. Al principi creu que la resta de companys li fan assetjament escolar, després descobreix que els cops li ha donat un professor. La direcció de l’escola i el mateix professor es disculpen, encara que això no fa que millori la situació per a Minato, el seu fill, finalment ella exigeix mesures més radicals. Quan comencem a conèixer les versions del professor, de la directora i dels companys descobrirem una veritat que no podíem imaginar.

Veient aquesta pel·lícula sortirem del cinema amb una clara pregunta: Què és la veritat? Després vindrà una segona qüestió: Realment volem saber la veritat? Fins i tot, seguidament, ens preguntarem si la veritat existeix de forma única. Llavors conclourem possiblement que el que realment necessitem o volem és solucionar el nostre problema, allò que ens ha fet preguntar què ha passat o què està passant, perquè pensem que sabent les raons tindrem la solució encara que, com veurem en aquest film, les coses no són tan linealment senzilles. Vaig llegir que un periodista italià, en una entrevista a Berlusconi arran d’un judici va comentar: ” Per fi se sabrà la veritat” i Berlusconi va respondre: “La veritat?, a qui li importa la veritat?”

La pel·lícula de Kore-eda segueix el sender marcat per Kurosawa en el seu film del 1950 “Rashomon”; tanmateix, com ho feia “La Donzella”, dirigit el 2016 pel coreà Park-Chan-Wook.

• A la primera, tres personatges refugiats a aixopluc d’una nit de tempesta, son testimonis d’un crim i d’una violació, arribats al lloc dels fets en moments temporals no coincidents, expliquen versions diferents, posteriorment, durant el judici, la dona ultratjada, l’assassí i fins i tot la víctima en forma de fantasma aniran dibuixant una imatge ben allunyada del que pensàvem al principi.
• A la Donzella, veurem tres versions dels mateixos fets i fins al final no descobrirem la veritat en un desenllaç inimaginable al principi, en una història d’amor a tres bandes on el desig i la passió s’uniran a maquinacions econòmiques.

A “Monstre“, al principi la clara protagonista de la pel·lícula és la mare de Minato, entendrem perfectament la seva angoixa pel patiment del seu fill a l’escola; ens solidaritzarem amb la seva resiliència per tirar endavant ella sola, sempre amb una actitud positiva, després de la recent mort del seu home; ens farem càrrec del seu sentiment de culpabilitat per no poder estar més amb el fill a causa de la seva feina; ens indignarem com ella per l’aparent manca d’interès de l’escola en solucionar el problema. Queda absolutament clar que ella necessita urgentment una solució i no pot entendre com l’escola està protegint al professor violent, que per la seva part resta callat i sense saber què dir.

Quan coneguem al professor i la seva vida privada tot a la nostra percepció es desquadrarà, més encara en veure els successos a l’escola des del seu punt de vista. La feliç vida del mestre s’anirà desequilibrant i llavors també ens angoixarem per ell, quan descobrim com el tracten els seus companys, en veure com l’afecta la situació a la seva relació de parella, en realitat a tota la seva vida.

Entremig Kore-eda començarà a mostrar-nos la relació de Minato amb un altre nen de l’escola fent palès la seva dificultat per compaginar les relacions personals amb el seu nou company i alhora mantenir el seu estatus fins i tot l’equilibri amb la resta d’alumnes de la classe. És difícil seguir els teus sentiments i els teus principis si per fer-ho, t’has d’enfrontar amb tota una societat que sovint actua basant-se en prejudicis antics i gens raonats.

La narració va fent salts cap al passat per mostrar-nos els diversos punts de vista, de fet, quan nosaltres recorrem un trajecte o observem un esdeveniment, ens fixarem en detalls diferents, ja que cada persona té les seves sintonies, i el que per un és rellevant, pot ser un detall que passa desapercebut per la resta. Per això, l’ull de la càmera de Kore-eda ens enfoca visions personalitzades depenent de qui ho està veient. Un plantejament ben diferent del que va articular Ridley Scott a “El darrer duel“, on repetia exactament, fotograma a fotograma, tres vegades la mateixa seqüència, si no fos pel detall d’una sabata; més fàcil i més barat sí que és.

En Monstre, hi ha, de tota forma, un succés central vist des de diferents llocs que es ratifica a totes les narracions: L’incendi nocturn d’un edifici de cites sexuals, a la foscor i sota la pluja les prostitutes s’ajunten les unes a les altres cercant una mica d’escalfor i consol. Aquesta és una foguera tant real com al·legòrica, és una reacció i una conseqüència del dolor intern, tanmateix, són les vides de tots els protagonistes les que cremen o encara més, el que provoca una societat encotillada i presonera que no accepta la diversitat.

Amb tot el que he exposat entendreu que el film posa el dit a la llaga d’una societat que ha accedit a la modernitat de la nit al dia mantenint, malgrat tot, les seves tradicions i formes de vida més ancestrals. Això afecta tant la vida familiar i el seu model binari de gènere com a les estructures de poder i de l’ensenyament. El concepte de respecte nipó és força diferent de l’occidental.

• Per tant, una dona sola amb un fill, com és la mare de Minato, té més dificultats per solucionar els seus problemes, al Japó la dona està sotmesa al pare o marit.
• Una escola es sustenta sobre unes bases autoritàries de classe, i per sobre de tot cal preservar el bon nom de la institució. Les relacions personals són rígides i distants, les persones no es toquen i menys encara mostren els seus sentiments.

Hi ha una pregunta que es repeteix a la cinta:

Qui és el monstre?

De fet, tots ho podem ser en algun moment per altres persones, conscientment o inconscientment, tots podem mirar a l’altra i veure actituds monstruoses. Som presoners de nosaltres mateixos i alhora podem ser-ho dels altres, encara que també carcellers. A Blade Runner, cinta dirigida per Ridley Scott el 1982, un dels “replicants” diu que ser un esclau significa viure amb por. Potser per això els nens protagonistes de Monstre tenen un món secret on poden ser lliures, els veiem correr per un camp natural cercant la llibertat i possiblement quan la mare de Minato descobreix aquest camí mateix sent que ha recuperat al seu fill.

Cal destacar la meravellosa banda sonora, composta per Ryuichi Sakamoto, el seu darrer treball abans de morir, les increïbles actuacions dels nens, la impecable direcció de Kore-eda i un guió que es va emportar el premi al festival de Canes. Absolutament recomanable.

Japó 2023 (2 hores, 6 minuts)
Direcció: Hirokazu Kore-eda
Guió: Yuji Sacamoto
Actors: Soya Kurocawa, Hiraji Hinata, Sakura Ando, Eita, Misuki Takahata, …