Tot comença amb el suïcidi d’una dona que es llança des d’un pont, escena que veurem en color i que ens recordarà el principi de “Drácula de Bram Stoker”, dirigida al 1992 per Francis Ford Coppola. Després passem al blanc i negre per conèixer a la protagonista, Bella Baxter, una dona jova que té el comportament d’una nena petita, atès que és fruit d’un experiment. El seu cervell infantil està afamegat per aprendre coses i tenir noves experiències i acabarà fugint amb un don Joan vividor amb qui recorrerà un món tan meravellós com ella hauria pogut somiar. La seva manca d’experiència i la inexistència dels prejudicis de l’educació li permetran viure una vida lliure i cercar una felicitat lliurement escollida lluny de les normes patriarcals.

Totes les pel·lícules de Yorgos Lanthimos són polèmiques i transgressores:

  • “Canino“, del 2009 i guanyadora del premi “una certa mirada” a Canes, una fantasia cruel i morbosa a l´entorn familiar patriarcal, va donar la primera mossegada
  • el 2015 va guanyar el premi del jurat al mateix festival amb una història distòpica i retorçada sobre la soledat amb “The Lobster“
  • amb “El sacrifici d’un cérvol sagrat“, del 2017, va ajuntar el surrealisme de Buñuel amb les grans tragèdies greges.
  • Es va atrevir a donar una visió panoràmica, on les distàncies desapareixien secretament, de la perversió de la monarquia anglesa amb “La favorita” del 2018

Pobres criatures no es queda enrere usant la sexualitat femenina com arma contra el patriarcat. Les tres primeres cintes entrarien plenament dins del cinema de la crueltat, en la línia de Michael Haneke, i les altres dues serien més aviat comèdies amb un cert sentit de l’humor morbós.

El director grec usa tots els seus recursos fílmics per crear una obra de gran bellesa plàstica on cada escena és un espectacle únic i diferent: Barreja els colors vius i brillants amb el blanc i negre més sobri, sovint recorre a l’objectiu ull de peix per distorsionar les imatges i centrar l’atenció en un punt concret fins i tot difuminant o enfosquin la resta, combina primers i primeríssims plans amb altres de generals, fa ús de picats i contrapicats, tot al servei d’aquesta narració on cada pla és exagerat i portat al límit.

El marc temporal de la narració és indeterminat encara que s’inspira en els primers anys del segle passat o finals del dinou, aquell moment en què semblava que el progrés humà, la ciència, la tècnica i els desenvolupaments científics ho podien assolir tot, un món on la raó, l’experimentació i la ciència ens permetrien deixar enrere els tabús, les convencions i les velles creences. Per això ens mostra les ciutats somiades del futur plenes de telefèrics i globus aerostàtics com mitjà de transport, a prop de l’encant de la “Belle Époque” amb els seus carrers amb llambordes lluents sota la pluja, salons luxosos, hotels i cases plenes de glamur amb finestrals arrodonits i mobles de fustes precioses, lluny del racionalisme posterior que ompliria, deu anys després, les grans urbs de freds edificis de vidre i acer, transparents, sense ànima ni intimitat, sense misteris ni memoria.

L’estructura narrativa és absolutament clàssica, amb un primer acte on coneixerem als personatges principals i les seves circumstàncies, un segon acte amb quatre seqüències que el director identifica perfectament amb el seu títol a la pantalla: Lisboa, el Vaixell, Alexandria i París, per acabar amb un tercer acte on tornem a Londres on ens sorprendran amb un inesperat gir argumental que permetrà al director un epíleg rodó per tancar la història.

L’argument gira al voltant de la protagonista, una dona amb cos de dona i cervell de nena. Normalment per arribar a l’edat adulta has hagut de viure vint anys i en aquest període la societat s’ha encarregat “d’educar-te”, el que vol dir fixar-te els límits per on et pots moure, dir-te el què està bé i el que està malament, omplir-te el cap de prejudicis, crear en tu una consciència de classe i definir de forma inequívoca el teu gènere amb els teus deures i obligacions, dit d’una altra manera: lligant la teva llibertat. De fet, els estats nació i les organitzacions religioses acostumen a tenir aquesta tasca adoctrinant, ajudats sovint per pares i marits, ja que l’objectiu és coincident: mantenir el poder. Bella Baxter, la protagonista de la pel·lícula, no ha hagut de passar per aquest viacrucis. El seu pare adoptiu, que és alhora el seu creador, li ha donat com a referències el pragmatisme científic i l’experimentació; cap norma moral o religiosa, cap regla a seguir ni cap impediment. El motiu principal és que Bella és per ell un experiment i, per tant, cal deixar-lo que es desenvolupi en llibertat per veure, científicament, com reacciona, encara que, com tot experiment, ha tingut lloc en un entorn controlat, un laboratori, lluny d’interferències no desitjades. Per aquestes circumstàncies Bella anomena al seu creador com a “déu”.

Qui és aquest professor Baxter que va crear a Bella?

Dels seus orígens i del seu passat sols sabem pels comentaris que fa del seu pare, un home presumiblement cruel i insensible que va usar al seu fill com a conillet d’Índies, les seves terribles cicatrius i els seus problemes digestius ens parlen d’una infantesa dolorosa i terrible, que ell va ser capaç de suportar quedant-se sols amb el positiu: pragmatisme i resiliència. Sabem que dona classes a la facultat de medicina, on és una eminència reconeguda encara que rebutjat per la seva aparença. Científic pur, ho fia tot al mètode i l’experimentació, sols creu en el coneixement demostrable, un d’aquells tipus de persones a qui crèiem podíem confiar la nostra societat, abans que el capitalisme li poses preu a tot, fins i tot a l’ànima humana. Anirem descobrint que sota de la dura crosta de la raó hi ha una persona bondadosa que finalment no amagarà els seus sentiments per la noia.

Hem dit que el segon acte està ben definit: A Lisboa començaran les aventures de Bella fora del laboratori. Descobrirà els plaers de la vida, amb menció especial al sexe. Normalment, abans que una noia arribi al desig sexual ha rebut moltes indicacions, advertències i prevencions, la protagonista cap, i és molt millor que la xocolata!!! Tastarà també viandes exquisides que no sabia que existissin, bevent alcohol: vi, xampany i licors, experimentarà un nou estat de vigília entra el somni i la realitat per gaudir sense recances. Escoltarà la bellesa de la veu humana i de la música, encara que també la tristor i la maldat. Al Vaixell, per fi enraonarà amb persones interessants més enllà de l’àmbit tècnic-científic; el pensament i la filosofia il·luminaran la seva ment i gaudirà dels plaers de l’esperit, més lents, encara que més duradors, que els propis del cos. Alexandria serà el desencís, entendrà perquè els romans deien que l’home era un llop per l’home en veure com el plaer, el luxe i el malbaratament conviuen a pocs metres amb el patiment, la fam, la manca de tot i la mort. Vet aquí que finalment aterrarà a un París fred i blanc de neu on li caldrà guanyar-se la vida en un nou experiment existencial. Allà serà on veritablement aprengui sobre l’ànima humana, les seves necessitats i les seves febleses, encara que també el que significa l’amistat i la consciència social i finalment tindrà un objectiu clar a la vida: Ser lliure i autònoma per poder millorar com a persona i fer alguna cosa per la humanitat. Com és possible que la protagonista tinguí un creixement tan ràpid?, doncs perquè no té pors i arrisca en ignorar els límits de les convencions, no té ni vergonya ni sentiment de culpa, és lliure. Cercle formatiu finalitzat, tot i que li calen respostes per algunes preguntes transcendents: Qui soc? D’on vinc?

Circumstàncies ineludibles la faran tornar a casa, a Londres, on finalment trobarà les respostes i, en un darrer descobriment personal, podrà tancar el llibre dels seus orígens, fins i tot fer justícia no sols per ella sinó també pels morts, com demanava Walter Benjamin en la seva anàlisi de la història. En realitat aquesta relectura dels fracassos del passat, donant-li una nova oportunitat en el present, la va iniciar el professor Baxter en “crear-la” usant les runes del passat. Ara ella tanca la història fent justícia i no permetent que els enemics de les dones quedin sense castic, impedint que perseverin, que no continuïn guanyant batalles, perquè fa massa anys que les guanyen. Un cop definitiu al patriarcat, tant del pare com del marit.

Com hem anat veient el fons de la història és tan pertorbador com les imatges que la representen. La pel·lícula i el llibre on s’inspira transgredeixen la moral en ús, més encara en els temps en què l’obra està ambientada. Algunes veus la veuen com una oda a la dona lliure, encara que moltes feministes l’acusen de tenir un biaix masculí a l’hora de presentar a les dones dites emancipades. Es pregunten si aquesta avidesa pel sexe de la protagonista no és sinó un mirall del mateix desig masculí, tant actiu com passiu, un desig, un somni de com voldrien que fossin aquelles poques dones lliures, sempre a l’abast, tan diferents de les seves mullers, mares i germanes. Bella accepta la seva posició de gènere en usar el seu cos com a medi per guanyar diners, això no és gens feminista, encara que ho fa des de la distància pròpia de la investigadora i podríem interpretar que, més que entregar-se, aprofita per aprendre i on podriem pensar que el catàleg de clients que la visiten passen a ser insectes de la seva col·lecció. Per tant, el que fa és trencar la divisió política dels cossos, aquell dispositiu cultural que emmalalteix tant a dones com homes, ho veiem al final de la cinta en veure reunida la seva estranya família formada per un trio envoltada d’animals, alguns d’aparença humana, que transcendeixen més enllà del seu origen.

Cal finalment saber d’on ve aquesta història. El guionista Tony McNamara és un australià que ha adaptat nombrosos guions pel cinema, com per exemple “Cruella”, dirigida el 2021 per Craig Guillespie, o “La Favorita”, del 2018. La novel·la, Pobres Criatures, en què es basa la pel·lícula va ser escrita el 1992 per Alasdair Gray, un artista: pintor, poeta i escriptor, que s’autodefinia com a nacionalista escocès i republicà, que va morir el desembre del 2019.


Finalment, voldria dir-vos que qualsevol persona que tingui una ment oberta i miri la pel·lícula sense fer cap mena de judici moral o argumental gaudirà amb les seves imatges espectaculars, un autèntic festival de creativitat. Molt recomanable.

Irlanda 2023 (2 hores, 21 minuts)
Direcció: Yorgos Lanthimos
Guió: Tony McNamara (novel·la de Alasdair Gray)
Actors: Emma Stonne, Mark Ruffalo, Willem Dafoe, Ramy Yousef, Christopher Abbot, Hanna Shygulla, Suzy Bemba, Jerrod Carmichael, Kathryn Hunter, Margaret Qualley, …