Qui ens hauria de dir que de les intrigues de poder entre dues dones al voltant de la reina Anna a la cort anglesa podria dependre el futur d’Europa, d’Espanya i de Catalunya. Els fets que relata la pel·lícula tenen lloc al voltant del 1714, vaja, una mica abans, us sona aquesta data?


Anglaterra i França, conjuntament amb els seus aliats respectius, estaven en guerra per l’hegemonia a Europa. El rei d’Espanya Carles II, “El Hechizado”, va morir l’any 1700 sense deixar cap hereu i el seu tron se’l disputaven els Àustries i els Borbons. Els anglesos no podien permetre que França, de la mà del tot poderós “Rei Sol”, Lluís XIV, aquell que deia que “l’estat soc jo” domines també el regne d’Espanya i les seves colònies, riques en or, plata i recursos naturals, i van crear una aliança anti borbònica, amb l’excusa certa, per una altra banda, de defensar una Europa lliure, més democràtica i no tan totalitària o absolutista.

Ara faré un petit i molt parcial relat històric de com es va produir aquesta circumstància que va portar a Europa a la primera guerra global; espero que els historiadors sabran perdonar-me tant la simplificació, com els possibles errors de valoració dels fets que cometi. Els que no hi tingueu massa interès podeu saltar el següent paràgraf, ja que no és essencial per entendre el film, i tornar a la pel·lícula en si.

“Com és possible que ningú als regnes d’Europa tingues prevista aquesta circumstància dinàstica?

Què no n’hi havia de diplomàcia? Doncs si, teòricament tot estava bastant planificat: Primerament, ja el pare de Carles II, Felip IV, concedia la successió hispànica a la casa d’Àustria, de fet anomenava regent a la seva dona, Mariana d’Àustria, ja que el seu fill tenia 3 anys quan es va morir.

Més tard i en altres circumstàncies, Anglaterra i França havien acabat també pactant, al tractat de Londres de 1700, que el tron d’Espanya l’ocuparia Carles d’Àustria amb unes certes condicions; però ni Àustria ni Espanya estaven al corrent. Tot mig lligat.

Com és que finalment va aparèixer el Borbó Felip d’Anjou? La resposta no és senzilla, ja que hi havia moltes variables a tenir en compte, sobretot l’ambició de Lluís XIV, però hi va tenir també molt a veure la religió i l’Església catòlica espanyola: El rei, “Hechizado” va ser sotmès a tres exorcismes i el dimoni va confessar que volia imposar un rei protestant a Espanya… La veritat és que a part de la necessitat religiosa de fer fora al diable, “l’excusa oficial”, el Cardenal Pontocarrero, que manegava la cort espanyola en aquells convulsos dies, volia preservar, costes el que costes, la unitat de l’imperi espanyol. Crec que ja coneixem aquesta música. Llavors va esclatar a Madrid l’anomenat “Motin de los Gatos”, provocant dimissions al govern i ja tot va anar rodat.

Conclusió: Pontocarrero li va fer la feina bruta a Lluís XIV, va influir el testament reial i va posar al borbó com a rei. Felip d’Anjou va ser declarat rei d’Espanya a correcuita amb el nom de Felip V al palau de Versalles. Al cap de pocs mesos va esclatar la guerra.”

La reina Anna s’havia quedat vídua, havia tingut una vida ben difícil, molts avortaments, cap hereu i una salut més aviat fràgil. Els temes d’estat, les guerres i l’economia no l’hi preocupaven gaire, és més, l’avorrien molt; era una dona més aviat trista i depressiva, que cercava la privacitat, perquè ja no se sentia còmoda a la cort obrant de protagonista, però és clar, ella era la reina i no es podia amagar tant com volia. Per sort tenia una molt bona amiga al seu costat, Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough, una força de la natura, intel·ligent, política brillant, gran estrateg i de caràcter dominant, quasi masculí, que l’aconsellava en totes les decisions, sovint feia també el seu paper davant de Lords i Comuns i estava sentimentalment, fins i tot físicament, molt a prop seu; de fet eren amants.

Yorgos Lanthimos, el director de la cinta, ens ensenya perfectament aquesta relació de dependència entre les dues dones, on el paper de submisa el té la reina i la duquessa fa com de germana gran; rol que venia de lluny, de fet la reina i ella eren amigues íntimes des de feia més de 25 anys, quan la duquessa en tenia quinze i la futura reina, que ni tan sols podia imaginar-se que arribes a regnar, només deu anys.

El film ens recrea una cort anglesa austera, en comparació del Versalles francès de l’època, un palau de línies rectes i formes geomètriques simples, sense gaires elements decoratius, amb grans espais exteriors i interiors, on el buit guanya terreny als objectes; no hi ha gaires mobles grans, sempre de factura sòbria, més aviat petits complements auxiliars funcionals.

La càmera de Lanthimos és creativa en mostrar-nos els espais: Els llargs passadissos de palau es corben sota l’objectiu d’un ull de bou que també converteix un parc de rectes avingudes en una esfera o apropa a tothom reunit en un saló d’audiències; es construeix un univers rodó, tancat sobre si mateix, separat del món exterior, tal com devia ser en realitat, però no del tot.

En aquells temps al Regne Unit ja hi havia una constitució i dues cambres: Lords i Comuns, nobles i burgesos, que aconsellaven a la reina, malgrat que aquesta tingues sempre l’última paraula. Dos partits competien per dir la seva als dos espais, els “Tories”, conservadors i els progressistes anomenats despectivament com a partit “Wigh“. La Duquessa de Marlborough era d’aquest últim partit i defensava aferrissadament la necessitat de mantenir la guerra amb França fins a obtenir una molt clara situació d’avantatge, més a prop de la rendició que d’un tractat d’igual a igual. Els tories, per la seva part, estaven cansats de pagar impostos per mantenir la guerra, que afectaven principalment als grans terratinents, a ells, i cercaven una pau honorable. El poble, allunyat de la política i les decisions, no entenia per què havien de lluitar tan lluny de casa seva. Les maniobres i intrigues de la Duquessa, amiga de la reina, feien que la cosa anés pel camí de les armes, a més, el seu marit el Duc era el capità general de l’exèrcit anglès i aconseguia victòria darrera victòria. Tot anava tal com ella volia, però la felicitat mai és eterna.

Amb tot això en marxa va arribar a palau Abigail Hill, una cosina de la Sarah que passava penúries econòmiques i a la que ella va acollir a la cort, segurament més per vergonya de no veure-la caure tan baix que per bondat, per fer tasques subalternes.
Era molt més jove que ella, sabia afalagar i es va situar al costat de la reina amb enganys i adulacions, cosa que no va agradar gens a la seva cosina. Això és el que ens explica el film i si voleu saber com va anar la cosa haureu de veure’l. Sarah era brillant i amiga íntima de la reina de tota la vida, però deia el que pensava encara que puguis ofendre, segura que el seu carisma i la seva llum sempre enlluernaria als altres; tenia sentit d’estat, una visió enlairada de les coses i buscava fer política. Abigail, jove, bonica, sense escrúpols i amb menys a perdre, sempre deia el que la reina volia escoltar, sols l’hi importava ella mateixa, més fàcil de gestionar.

¿Què triomfarà? ¿L’honestedat o l’adulació? La joventut i la desinhibició o l’experiència i el compromís? Al final una l’hi diu a l’altra: “Tu i jo lluitem en guerres diferents”.

Us diré sols una cosa: Encara que van influir molts més factors, la història de Catalunya hauria pogut ser molt diferent si al final la favorita de la reina hagués estat un altre de la que va ser en realitat.
A mi aquesta pel·lícula em va fer pensar en una altra també d’època: “Maria Antonieta“, de Sofia Coppola, o fins i tot en la seva trilogia completa sobre la dona, amb “Les Verges Suïcides” i “Lost in Traslation”.

Aquesta de Lanthimos podria ser perfectament la quarta de la sèrie, perquè és una reflexió més sobre el complex paper de les dones en la societat, generalment incompreses en un món masculí. A Maria Antonieta Sofia Coppola posava unes sabatilles esportives modernes dins del guarda-roba de la reina; un engany, un objecte fora d’època que era com una pista del tarannà d’aquella adolescent obligada a ser a reina. La Favorita té un moment similar quan Sarah balla i converteix un minuet en un rock & roll, un símbol de l’alliberament de la dona, que passa també quasi inadvertit, tal és la naturalitat de l’encaix, fins que provoca l’enuig de la reina. Hi ha també una seqüència que ens vol mostrar el descontrol i la disbauxa a palau, quan uns diputats llencen tomàquets i fruites contra un homenet nu, una mica en la línia de l’escena del “Llop de Wall Street“, de Martin Scorsese, on llençaven a un nan contra una gran diana.

La Favorita és impagable, una direcció brillant amb molt bon ritme narratiu, una fotografia excel·lent amb enfocaments originals i tal com ja va fer Stanley Kubrick a “Barry Lyndon” utilitza la llum de les espelmes per filmar les escenes interiors i nocturnes obtenint un molt bon nivell de realisme. Les actuacions de les tres actrius protagonistes són mereixedores de tots els premis i els diàlegs són tant sucosos com intel·ligents. La recreació històrica és molt acurada i els decorats i el vestuari freguen la perfecció. Imprescindible per tothom.

Regne Unit 2018 (2h, 1min)
Direcció: Yorgos Lanthimos
Guió: Deborah Davis, Tony McNamara.
Fotografia: Robbie Ryan.
Actors: Olivia Colman, Emma Stone, Rachel Weisz, Nicholas Hoult, Joe Alwyn,James Smith, Mark Gatiss, Jenny Rainsford, Tim Ingall,…