Aquesta pel·lícula està basada en el llibre autobiogràfic d’igual títol, lògicament tot el que hi veus ha sigut processat químicament, no és cap figura retòrica, pel cervell, no sempre mínimament lúcid, de l’autor-protagonista i per la seva forma de percebre la vida. Narrat en primera persona, no podria ser d’una altra forma, les opinions són les seves opinions i les imatges són extretes de la seva pròpia retina i passades pel seu filtre de colors, mai millor dit. Per tant, malgrat ser autobiogràfica de cap manera es pot qualificar de pel·lícula històrica, perquè el biaix és tan gran, fins i tot pel mateix protagonista, que en cas d’haver de definir-la l’etiqueta correcta seria: Còmic autobiogràfic psicodèlic i tragicòmic.

La pel·lícula és més còmica, a vegades patètica, que no pas tràgica, ja que la tragèdia queda sempre fora del camp de visió del protagonista, i, per tant, també de l’espectador, patida per unes persones anònimes que mai coneixerem, intuirem tan sols, a l’altre costat d’una línia de telèfon. En aquest afany simplificador, la història és com un còmic on sols es dibuixa el que convé i on els protagonistes són una caricatura d’ells mateixos.

En el seu primer dia de feina com aspirant d’agent de borsa, en Jordan Belford rep aquest missatge del seu nou cap:

A aquesta oficina tu ets l’última de les merdes; algun problema amb això? – No, cap ni un, respon ell. Qui no és ningú no ha de témer res, devia pensar ell; així engega aquesta boja aventura.

El film és com anar al circ, és l’espectacle total, és un món ple d’il·lusions, amb trucs de màgia on es fan desapareixia molts conills, que mai reapareixen dintre de cap barret de copa ni sota de cap taulell si no en algun paradís fiscal o en forma de iot, amb pallassos petits i grans i per sobre de tots el gran pallasso fent de funambulista passant la maroma sense xarxa protectora i amb un somriure que certifica la confiança en la seva invulnerabilitat. Hi ha escenes hilarants a dojo, des de com ensenyar a vendre sols amb un bolígraf, principi i final, a com conduir un Lamborghini d’una forma esperpèntica i absolutament drogat.

¡¡Quina actuació tant i tan brillant que fa en Leonardo DiCaprio!!

Hi ha una religió, el dòlar, de la qual els protagonistes són com una secta ultraortodoxa: Guanyar més i tenir més, és un fi tan elevat per ells que justifica qualsevol mitjà i fa tota la resta accessòria. Cotxes de luxe, cases immenses, vaixells, putes a dojo, però per sobre de tot diners i més diners, mostrats de forma impúdica i explicita, ni targetes de crèdit ni comptes bancaris, feixos de diners que es tiren al vent, es cremen, i sobre dels que els protagonistes si rebolquen com croquetes, com si fossin el tiet Gilito de les aventures de l’ànec Donald. Hi ha també una litúrgia associada, no sé sap bé si és el paradís a la terra, una forma d’oblidar el que estan fent o simplement nihilisme en estat pur; qui ho pot saber!: La droga, l’alcohol i el sexe, per aquest ordre o millor encara, tot barrejat. Més difícil encara!, com diuen al circ.

Martin Scorsese no és un director qualsevol, i els seus protagonistes molt sovint són polèmics perquè per ells la frontera entre el bé i el mal mai està clara, i així no sabem si el protagonista de “Taxi Driver” és un psicòpata o una bona persona, sigues el que sigues, no acabes d’ esbrinar que el mou a actuar. A “Gangs of New York“, la venjança i la fidelitat lluiten dintre de l’ànima del Leonardo DiCaprio sense vencedor final i a Shutter Island el protagonista, en DiCaprio un altre cop, en una pirueta increïble és encarregat de trobar-se a si mateix, tal com ja va fer anys enrere, seguint un encàrrec del mateix dimoni, el Mikey Rourke a “El cor del Angel”, aquesta última dirigida per Alan Parker. Per fi a “Un dels nostres“, els gàngsters eren bons companys, i feien els que havien de fer, sense preguntar-se res i sense cap remordiment; això mateix fan aquests esbojarrats drogats, en lloc de pistoles usen els bons escombraries, però la trampa, l’engany, és el mateix, malgrat que els gàngsters es prenen la vida amb una miqueta, només una miqueta, més de seriositat. Scorsese no agafa mai aparentment una posició ètica o moral, sols observa amb mirada curiosa i a vegades divertida la societat que l’hi ha tocat viure.

Les converses d’en Jordan amb els seus socis són absolutament desficiades i els monòlegs motivadors amb el seu equip de brokers són grandiosos, histriònics i n’hi ha per a sucar-hi pa. Potser no hi ha ànima, no hi ha esperit, no hi ha respecte per la persona, però si hi ha molta força salvatge i primitiva, per l’home, pel mascle, pel guerrer, per posseir, per tenir… És un teatre esperpèntic que provoca una catarsi col·lectiva on tots entren en un estat d’excitació quasi religiós com si fos un exorcisme que anul·la l’home i sols deixa la bèstia; com si buides l’ànima d’aquelles persones.

Què hi ha sota d’aquests vestits de 3.000 $? Res, no hi ha res, ni tampoc ningú.

En un moment donat, en plena arenga a la seva gent, en Jordan diu:

 ” Jo he sigut ric i he sigut pobre, i us puc dir que prefereixo mil vegades ser ric que ser pobre”

Aquesta frase defineix tota la pel·lícula; l’home té dos estats possibles, només. Quina simplificació tan minimalista! Quin resum filosòfic!

Quin paper tenen les dones a la cinta? Cap, són simplement objectes de desig, sense cap mena de camuflatge.

Crec que és una pel·lícula que s’ha de veure i que conté trossos antològics, no estarà en el top de les 100 millors, però és un treball rigorós i professional, que malgrat que en alguns moments et pot fer sentir menyspreu o fins i tot fàstic, també et farà riure i reflexionar. Què queda de la història? Aquella bombolla tan gran esclata i tot desapareix. Com en el circ quan s’acaba la funció, no queda res, docs tot és artifici, els animals cansats, un pallasso trist i un forçut amb mixelins i leotards rosegats.

USA, any 2013 (2h 59m)
Director: Martin Scorsese
Guio: Terence Winter ( Basat en el llibre autobiogràfic de Jordan Belfort)
Actors: Leonardo DiCaprio, Jonah Hill, Margot Robbie, Mathew McConaughey, Jon Favreau, Kyle Chandler, Rob Reiner, Jean Dujardin…