Una pel·lícula plena de bons actors, dirigida amb professionalitat, basada en una història real i que pot aprofitar la vida del protagonista, situat com observador privilegiat a la Casa Blanca, per fer un recorregut per la història recent dels Estats Units d’Amèrica, i repassar de ben a prop i a la intimitat als darrers presidents d’aquest país, d’Eisenhower fins a Obama; una oportunitat de poder entrar, encara que fos de resquitllo, a l’ànima d’aquests homes totpoderosos; però també de fer un al·legat per la igualtat dels homes i dels seus drets. Tot hi és per crear una obra de referència plena d’èpica i llibertat, però malgrat tot això el film et deixa indiferent.

Si no fos per l’exercici de sensibleria, algú podria pensar que està davant d’un documental consensuat per ser políticament correcte, però no té imparcialitat per ser-ho. No hi ha ànima dins d’aquests personatges prefabricats, que responen cadascú al seu estereotip sense deixar sortir cap humanitat de dins. Estàs llegint un llibre d’història novel·lat, poca cosa mes. Amb tot és molt possible que surtis amb la satisfacció del burgès que es queda satisfet perquè alguna cosa ha après; satisfet com després d’un àpat de menú sense cap gràcia; però satisfet a la fi.

Al protagonista, després de veure com maten al seu pare a sang freda, l’eduquen per ser un “negre domèstic”, un servent que ha de fer uns gestos predeterminats, semblar sempre content, però una mica beneit, sobre tot ser respectuós i potser amb un toc de pallasso per fer somriure l’amo. I per Déu que l’hi van ensenyar bé! Doncs la pel·lícula és això: Exemplaritzant pels negres i complaent pels blancs.

Amb tot hi ha escenes extretes dels reportatges de l’època sobre els disturbis racials, on podem veure com tractaven, no fa tant, a les persones de color als estats del Sud; però no hi ha emoció ni èpica, ni por, ni ràbia, ni tampoc rebel·lia, ni tan sols dolor, com una narració mecanografiada d’un atestat, els fets i poca cosa més.

A la Casa Blanca revius una mica la sèrie “arriba y abajo” de la BBC, però sols des de l’òptica dels empleats; seriosos i respectuosos a dalt, vulgars i sense aspiracions a baix en el seu medi natural; el protagonista té un estatus social de classe mitjana, molt similar a la dels blancs de l’època i netament per sobre de la majoria dels seus companys de color, però no hi ha aspiració de millora cultural; és en aquest entorn una pel·lícula de negres, amb vestits de colors llampants i força promiscuïtat sexual, com podria ser una d’italians, tots amb samarreta i menjant espaguetis a totes hores.

Hi ha detalls al film que són com una declaració ideològica: A Vietnam sembla que no hi va passar res (millor no entrar-hi a buscar el perquè)…, en Reagan era un home d’honor perquè no va anar en contra de l’apartheid (ves a saber aquest Mandela!!!), els” Panteres Negres” eren bastos, carrinclons i despietats (pot ser una mica marietes, mira tu); els Kennedy tenien molt estil, molta classe i poca cosa mes i la Jakie molt bon cor (fixat tu que l’hi regala una corbata del seu marit al majordom), però a la fi, es graciés al protagonista i a l’amic Ronald, que els negres de la Casa Blanca van cobrar el mateix pel mateix treball que els blancs… El somni Americà fet realitat… en blanc i negre.

Com deia al principi la pel·lícula ho té tot per ser una gran obra; però no ho és, simplement un telefilm sense pretensions, fet amb ofici, distret, per passar l’estona, fet a la mida i al gust dels amics del Tea Party i una mica antiquat; la història recent d’Amèrica vista amb els ulls d’un negre com cal. Per cert, el director, en Lee Daniels, és negre… ¿Domèstic?

USA 2013 (2 hores, 12 minuts)

Director: Lee Daniels

Guio: Lee Daniels, Danny Strong.

Actors: Forrest Whitaker, Oprah Winfrey, Mariah Carey, John Cusack, Robin Williams, Vanessa Redgrave, Jane Fonda, Terrence Howard, Lenny Kravitz, Cuba Gooding jr., Melissa Leo, David Oylowo…