Dos perdedors, exalcohòlics, pare i fill, inicien un viatge impossible que els portarà als seus orígens i que els redimirà dels seus dimonis.

Hi ha moltes maneres possibles de definir aquesta pel·lícula, però la primera i més evident és com a road movie;

com definiríeu si no un film que relata un viatge per carretera d’un pare i un fill? Per a un d’ells un somni, o millor encara una obsessió, fins i tot la recerca d’una redempció impossible, per l’altre una última oportunitat per retrobar una comunicació perduda.

Amb això últim pensareu en una història intimista a la qual les converses entre els dos reconstrueixen ponts trencats des de fa anys, però la realitat és que pràcticament no hi ha diàlegs, tanmateix, si mirades i gestos i una convivència estranyament distant a l’hora que propera, com si cadascú estigués mirant la imatge reflectida per un mirall de l’altre.

També és una narració localista, gairebé antropològica, que dissecciona l’Amèrica profunda tancada en si mateixa que s’empetiteix dia a dia i pateix sense cap alternativa la recessió econòmica.

Però també és una pel·lícula pictòrica, on la fotografia té una importància cabdal i on la desolació es transforma en bellesa, freda i buida; això no obstant, d’una estètica lineal i minimalista. Un detall important; està rodada en blanc i negre, un reforç del conceptualisme estètic; així i tot, també una clara referència a les vides dels personatges que transiten sense esperança pels carrers aturats en el temps dels pobles interiors i per les carreteres empolsegades i quasi desertes.

No oblidem el ritme fílmic, deliberadament lent, molt lent; tanmateix, com si no filmaries a una tortuga?; el ritme s’ajusta perfectament a la cadència del poble i de les persones que hi habiten, com a conseqüència, nosaltres, en anar a la mateixa velocitat, no perceben aquesta lentitud com un defecte.

Magistralment interpretada pels dos actors principals, als que jo afegiria a la mare, és d’aquells films fets pels qui busquen en el cinema alguna cosa més que acció i llocs comuns.

Quina és la història?

Davant de l’entossudiment del pare, que pretén fer 1.200 km, de Billings, Montana, fins a Lincoln, Nebraska, a peu si cal, per recollir un hipotètic premi d’un milió de dòlars, el fill decideix per fi, cansat de recollir-lo a comissaria o perdut per les carreteres, acompanyar-lo en cotxe i junts emprenen un viatge que s’anirà farcint de petites anècdotes. Un inesperat accident els retarda i els obliga a passar el cap de setmana al poble d’on és originària la família i on tenen lloc per estar-se de franc; llavors el fill aprofita la circumstància per reunir-hi a tota la família i la mare i el germà també hi viatgen.

El poble ha quedat pràcticament glaçat en el temps, i en ajuntar-se també els veïns que van conviure amb ells, té lloc una espècie de reconstrucció de l’escena del crim on tothom torna a agafar el seu paper; axis la mare torna a ser la joveneta desvergonyida i decidida que va ser amb vint anys, defensant al seu marit, amb un llenguatge una mica ravaler i unes reaccions plenes de picant i sal gruixuda, com quan en el cementiri s’aixeca les faldilles davant de la tomba d’un antic pretendent i l’hi diu:

“Això és el que hauries vist si no haguessis parlat només de vaques”!!

La falsa notícia que el pare és milionari, de la que es fa ressò fins i tot la premsa local, corre com la pólvora en un poblet on mai passa res, tothom es trasbalsa i apareixen totes les variants de la conducta humana amb misèries incloses; enveges i avarícies al principi que es tornen en bromes cruels i patètiques quan ensumen la veritat. És aquí on el blanc i negre es torna imprescindible, ja que defineix millor que el color tant les arrugues i els gestos de les persones, com l’atmosfera de telefilm de sèrie B dels anys cinquanta, plena de duresa i sense cap floritura.

El viatge de pare i fill continua passat el cap de setmana i arriba al seu destí sense cap més ensurt que el descobriment per part del pare d’una dolorosa realitat. Si el film acabés així, no passaria res, però retrataria tan sols la cara fosca de la vida, afortunadament al final hi ha un gest d’amor del fill envers el pare en regalar-li una passejada triomfal pel seu poble natal per tal que recuperi el seu orgull perdut i que es converteix en la seva segona i darrera partida, un adeu definitiu, aquest cop ple de dignitat i grandesa. Quin millor regal per un americà que poder deixar un llegat en forma d’empremta d’èxit en el poble que el va veure néixer!

La pel·lícula et deixa al final, malgrat tot, un bon sabor de boca i també bastant en què pensar sobre la vida humana, les persones i la seva capacitat per regenerar-se, les relacions familiars i la vellesa amb la seva inevitable decadència física, que tot i que inexorable ha de ser també digna; també et mostra la necessitat de deixar un llegat per al qual ser recordat, com una forma de sobreviure a la nostra mort, encara que només sigui en la memòria dels altres. Ensenya per fi, com a efecte secundari, que existeix una altra Amèrica ben allunyada de Nova York, Los Angeles, Washington o San Francisco, una societat rural, tancada i empobrida, una Amèrica en blanc i negre que és l’antítesi del “Llop de Wall Street “de Martin Scorsese.

He començat tractant de definir la història i acabaré de la mateixa manera. Si el pare tingués en comptes d’un premi d’1.000.000 $ un títol rebregat d’una mina d’or, si el viatge el fessin a cavall o amb carreta en lloc d’un cotxe i si el bar del poble fos un “sallon” i tothom portes un revòlver a la cintura, segurament hi hauria hagut un tiroteig i la pel·lícula seria un Western…

Renoi. Tot és tan Americà!!
Una molt bona pel·lícula.

USA 2013 (2h)
Director: Alexander Payne
Guio: Bob Nelson
Actors: Buce Dern (el pare), Will Forte (el fill), June Squibb (la mare).