EL SACRIFICI D’UN CÉRVOL SAGRAT

El director grec Yorgos Lanthinos sovint aprofita les seves obres per homenatjar les grans tragèdies greges, de fet, el que constata és la seva vigència i les usa com a font d’inspiració. Aquell món cruel on els homes pagaven la seva supèrbia amb castics terribles imposats per deus capriciosos amb reaccions molt humanes, no queda pas tan lluny de la nostra suposada societat perfecta i pragmàtica, que quan rasques una miqueta hi apareixen moltes contradiccions.

En aquest cas el títol fa referència a una obra d’Euripides, on Agamèmnon, rei d’Atenes i ja anant cap a la guerra de Troia, és obligat per Artemisa a sacrificar a la seva filla Ifigènia, per haver caçat un cérvol en un bosc sagrat, si bé finalment la deessa la bescanviarà per un animal en el darrer moment.

En aquest cas no és un rei sinó un cirurgià el que comet un error de conseqüències tràgiques, per això la primera seqüència és d’una operació a cor obert en primeríssim pla amb el ritme del seu batec. La vida d´aquest doctor es podria qualificar de perfecte, home d’èxit i molt valorar en la seva feina, casat amb una oftalmòloga amb clínica pròpia molt atractiva, interpretada per la Nicole Kidman, dos fills encantadors i una casa de pel·lícula. Fins i tot la fredor i la distància de les seves relacions familiars i quotidianes on res es mou ni un mil·límetre del seu lloc ens poden semblar ben normals i part necessària d´aquest ordre perfecte; si no fos perquè el director ens ho enfoca sota punts de vista no convencionals que distorsionen una mica aquest univers impol·lut, advertint-nos que la normalitat pot ser sols aparent. Malgrat això, al principi, quan el passat entra a poc a poc a cassa seva per una escletxa i a poc a poc es va apoderant de tot i de tothom, tot i que sospitarem que hi pot haver alguna cosa estranya i malsana, no serem conscients de la magnitud del mal, cosa que tampoc percep el protagonista.

El film ens parla de la culpa, que pots sentir sense, per això, haver acceptat el pecat, però que et porta a la necessitat de compensar la pèrdua de l’altre. Malauradament, aquesta compensació mai serà suficient, ja que no es pot recuperar quan aquesta cosa és la vida d’una persona; a menys que et bescanviessis per ella, cosa a priori difícil, però que algú en el film planteja com possible; a menys que la teva pèrdua fos equivalent i el teu dolor exactament igual, l’ull per ull. Ja veieu perquè en Lanthinos agafa una tragèdia grega com a guia. Aquest plantejament també porta a preguntar-nos que és la justícia i quan hi ha de reparació: recuperar la situació anterior, i quan de venjança: quedar-te amb el dolor i el buit, però calmar la ràbia i la ira, assolir una trista pau.

La pel·lícula aborda el dilema en forma de thriller de terror paranormal, una escalada sense control racional possible que fa embogir lentament als protagonistes, amb situacions que ens poden recordar a altres films com Presoners de Denis Villeneuve o fins i tot “Eyes wide shut” de Kubrik on els protagonistes també recorren per camins heterogenis per superar els tràngols pels quals passen. Cada cop la cosa s’embolicarà més sense que res ho pugui aturar, però davant de poders inexplicables, incontrolables, implacables, aclaparats pels remordiments i sense sortida possible, l’única solució serà la marcada pels déus venjatius; això si, tractant que l’atzar digui l’última paraula per no afegir una nova culpa.

En aquest cas, com sol passar amb les obres de l’autor, la història en si és una excusa per denunciar comportaments socials i familiars des d’una òptica extrema i tothom surt tocat. Potser el primer detall sigui l’ordre i les regles, que cal seguir i que comporten castics si s’incompleixen, per això tot és tan rígid i distant, ja sigui a la feina com a casa; si cal trencar-les, el preu a pagar pot ser altíssim i el que el marca no té cap remordiment en passar la factura, axis com el que el paga tampoc ho qüestiona. El masclisme i el patriarcat com a ordre establert també són denunciats, amb el pare com a propietari de tot, coses i persones que queden, per tant, sense entitat pròpia. El sexe com a ritual i com a fet físic estricte, allunyat de l’amor romàntic i oblidant la passió i els sentiments.

El final també és pler de simbolisme, és com anar al temple a deixar l’exvot a l’altar, o com a un film de gàngsters anar a presentar els respectes al capo en un ritual de submissió.

Per una gran part d’espectadors els films serà massa estrany i quedaran desconcertats, i si bé el plantejament terrorífic amb una base paranormal, et farà seguir amb atenció la trama, no podràs evitar una incomoditat i un neguit, doncs és el que pretén el director, sacsejar l’espectador i neguitejar la seva ànima burgesa, encara que ell no acabi d’entendre el perquè.
Cinematogràficament parlant, estem davant d’una obra notable amb un guió ben trenat, una gran direcció i molt bones actuacions; recomanada per cinèfils.