La vida pot ser molt cruel amb els seus fills i filles, quan tot et va bé i tens el present en calma i un cert equilibri, quan el futur el pots mirar amb optimisme pler projectes i il·lusions, un gir del destí, un cop sec de la vida, com una pedrada que no esperes, la mort sense anar més lluny, t’ho pot treure tot.

És en aquests moments de dolor quan tot s’enfonsa per tu, llavors necessites tenir gent al teu costat, una mica de suport i comprensió, un respir, encara que sols sigui un espai pel dol; però pot passar que els teus enemics, que no ho són per tu, però tu si ho ets per ells, aprofitin la teva feblesa i la seva posició de força per rematar-te, no en tenen prou en prendre-t’ho tot, et volen humiliar, doncs incapaços de gaudir de la seva felicitat volen gaudir del teu dolor; sembla impossible que puguis caure més baix, en comptes de mans que t’ajuden a aixecar-te et trobes peus que t’empenyen cap a baix;

¿és el teu fi? ¿et rendeixes i abandones o lluites per la teva dignitat i la teva memòria?

Aquesta pel·lícula és una lliçó de valentia i d’humanitat, de com l’amor es pot sobreposar al dolor, la humiliació i el menyspreu, perquè és més fort que tots ells junts.

El que veiem al principi de la cinta és amor autèntic, un enamorament que sembla quasi adolescent entre dues persones d’edat diferent, que va més enllà del sexe, un amor que no busca posseir a l’altre, si no sols compartir moments, compartir una vida, l’amor com acte privat i personal i no com manifestació publica, amor que en te prou en estar junts encara que sigui en silenci, amor que supera les convencions socials i el menyspreu dels que ni entenen ni accepten el que és diferent.

Per això, quan la vida els colpeja sense pietat ni avis, sense que hagin tingut temps de preparar el traspàs, ella es queda sola i com dèiem abans en lloc de rebre comprensió i condol és assenyalada i sols troba retrets i sospites, ja sabeu, tot allò que és diferent ha de ser dolent.

Si haguessin estat encara els dos vius, la gent hagués callat, doncs en el fons són uns covards; hauria estat el clàssic exercici d’hipocresia, murmurant per darrere amb cares de circumstàncies. Però com ella està sola i sota un xoc, tothom s’atreveix i a més, usa de forma desvergonyida els seus galons, tant se val si són metges, policies o familiars, no en tenien cap dret, és la prepotència i l’abús d’autoritat…

La pel·lícula també conté una dura crítica contra una societat, la xilena, que tal com li va passar a la nostra va assolir la llibertat sense fer net del tot, mantenint la impunitat de molts dels botxins de l’antic règim, mantenint tots els privilegis dels sectors socials i econòmics que van fer costat a la dictadura i la repressió i que van aprofitar la seva complicitat per fer-se encara més rics i poderosos. Són les classes dominants que encara mantenen una mirada de menyspreu pels que no són tan afavorits com ells.
La clàssica separació entre classes dirigents i subalternes són marcades bàsicament per la família on has nascut. Classes depredadores que ho volen tot per ells i que estan acostumats a moure fils per tal que així sigui per sempre; que odien tot el que és diferent i alternatiu i que es creuen amb el dret d’usar tot el que calgui: coacció, repressió i violència per fer taula rassa i trepitjar aquells que volen viure de forma diferent, de fet tenen al seu costat a policies i jutges doncs ells els van situar on són, us sona la situació?

Però tal com diu el seu títol la història no parla d’ells, hi surten com a comparses, com a elements necessaris per glossar la grandesa de la protagonista per comparació davant de la seva petitesa, de la seva vilesa; ens parla d’una dona fantàstica, capaç de ser ella malgrat totes les dificultats; de caure, ser trepitjada i tornar-se a aixecar, difícil si, però fàcil en comparació amb el que realment fa.

No en té prou en reconstruir-se a ella mateixa, sinó que té la necessitat i la valentia de rendir homenatge al seu home, de preservar el record de la seva relació com una cosa bella i profunda, costi el que costi.

El final serà d’una gran bellesa èpica, un comiat en el qual ella serà l’última, l’autentica, la de l’amor enfront de les de la foto oficial; amb la feina feta recuperarà el que era seu i dels dos, refarà el seu cos per netejar la ment, amb serenitat i ja forta es demostrarà a si mateixa i al món de què és capaç, transformant en art la força de l’amor i dels records.

Una pel·lícula molt ben plantejada, s’aconsegueix mantenir la tensió tot el temps, on sentim a la nostra pròpia pell la seva angoixa, colpejats per la injustícia i la prepotència però alleujats finalment malgrat que colpits. Molt ben dirigida i encara millor interpretada, ha assolit per la seva força l’Oscar al millor film de parla no anglesa.

Xile 2017 (1h 44min)
Direcció: Sebastian Lelio
Guió: Sebastian Lelio, Gonzalo Maza
Actors:Daniela Vega, Francisco Reyes, Luis Gnecco, Aline Kuppenheim, Amparo Noguera, Alejandro Goic, Antonia Zegers,…