Aquesta pel·lícula, que als Estats Units va ser considerada la millor comèdia romàntica de l’any, aclamada per públic i critica, considerada per l'”American Film Institute” com una de les 10 millors pel·lícules de l’any, va passar per Espanya discretament malgrat tenir bones crítiques a tots els mitjans. És una cosa que em sorprèn, perquè som capaços d’admirar un drama com “Tres anuncis als afores” però ens costa més entrar amb les comèdies. Segurament perquè la violència és universal i l’humor més local, a cada lloc ens riem de coses diferents. Això que acabo de dir no és del tot veritat, comèdies romàntiques estereotipades són ben acceptades, però aquesta, basada en una història real, que juga amb el xoc entre cultures d’igual a igual i això, ben normal a una societat com l’americana, aixecada a força d’emigrants vinguts dels cinc continents, no acaba d’encaixar amb la nostra societat que tendeix a la unitat i li costa acceptar la diversitat; aquí ho tenim ben clar, el que ve de fora s’ha d’adaptar.

Com us deia estem davant d’una història autèntica, sorprenentment original en aquest cas, tal com passava a “Lion“, però encara més, ja que l’actor principal, Kumail Nanjiani, s’interpreta a si mateix, doncs el que explica la pel·lícula és la seva pròpia vida; com va conèixer i com es va enamorar de la que és la seva dona des de fa deu anys. Més que una actuació és una reconstrucció dels fets. Per acabar d’embolicar la troca, el guió l’ha escrit precisament la seva dona, si bé en aquest cas l’actriu no és ella sinó la Zoe Kazan. Com veureu en aquest cas, la realitat supera la ficció. Però que va la cinta?

Un jove pakistanès, que treballa de monologuista en un local nocturn, aspirant a actor i conductor d’Uber, coneix a una noia en el bar on treballa, s’emboliquen i acaben a casa seva. El que comença com una relació només de sexe i prou, es va a poc a poc convertint en una relació més seriosa, cosa que cap dels dos volia a priori, però és el que té l’amor que sovint és més gran que la nostra pròpia voluntat. Però hi ha un greu problema, a la seva família són musulmans practicants i mantenen les tradicions del seu Pakistan natal, on els matrimonis són concertats pels pares i sempre amb noies pakistaneses, no complir aquest precepte suposa l’expulsió de la família, com si haguessis mort; com és ben normal en Kumail estima la seva familia, i no vol això.

No li queda més remei que mentir tant a la seva parella com als seus pares, que no paren de presentar-li noies casadores i no comprenen la seva apatia i manca d’interès.
Si fos un guió inventat, es tractaria d’esbrinar que ens volen comunicar, quin és el missatge de la història, però som en un cas real i el que hi ha són fets, és clar que les coses no passen per casualitat i, per arribar a aquests fets, hi ha unes accions que ens hi porten i una motivació i llavors podem extreure conclusions.

La primera és una obvietat: Els homes i les dones joves es busquen els uns als altres, potser d’una forma inconscient, hi ha el sexe i també un desig de sortir de la soledat, una recerca de la tendresa, algú amb qui compartir sentiments, estimar i ser estimat. Al principi pensem que controlem la situació, però la força de l’amor és més forta que nosaltres mateixos, com dèiem abans.

Després hi ha la família, les tradicions, el que som com individus d’una col·lectivitat i que forma part de nosaltres per l’educació, és molt complex deslliurar-se d’això, sembla senzill quan tot va bé i aquesta cultura no està en risc, però quan apareixen els problemes a tothom li tira la terra, la raça, els orígens, defensar-lo és defensar una part de nosaltres mateixos i la nostra identitat.

En un moment donat aquestes dues forces xoquen, cap dels dos ni poden ni volen renunciar al que són: La família tradicional d’ell, amb el que dona de refugi i d’unió, amb una religió, una jerarquia i un respecte, que vol tutelar i protegir, envers la relació més lliure, però també més distant i no tan respectuosa, de la família d’ella, que en té prou en saber. L’amor per la seva part no vol saber res de tot això i sols vol estar al costat de la persona estimada, però no suporta la mentida ni un punt entremig, és el tot o res.

Segons el que es desprèn del film, l’amor i prou no és suficient per superar les distàncies culturals, cal un senyal, superar una prova, i aquest arribarà en forma de malaltia greu, la urgència i una situació límit faran que ja no es valori mantenir la pau i les mentides cauran totes de cop. De fet, la mateixa malaltia és com una paràbola de les seves pròpies vides, una malaltia que lluita contra les mateixes autodefenses perquè creu que és un atac, això és l’amor que sovint renuncia a la pau per estar amb la persona estimada.

Però la gran conclusió és que amb amor en sentit ampli, sense ràbia ni ira, amb respecte i bones paraules al final es poden superar les fronteres culturals, una gran lliçó positiva en uns moments on la intolerància està de moda.

Com sol passar sempre, la cultura ascendent acaba imposant-se a la que va en retrocés, no és qüestió que una sigui millor que l’altra, la història ens ha donat molts exemples i aquí passarà una mica el mateix, però veurem que en aquest cas finalment és la noia americana la que amb respecte i sentit de l’humor tornarà a la casella de sortida per tornar a començar la partida, però aquest cop amb totes les cartes boca amunt

Integració de cultures, amor en majúscules, tendresa i sentit de l’humor multicultural s’ajunten en aquesta extraordinària pel·lícula, que alguns a casa nostra no acabaran d’apreciar, estic segur que això no passarà entre els cinèfils als qui va dirigida la crònica.

USA 2017 (1h 59min)
Direcció: Michael Showalter
Guió: Emily V. Gordon, Kumail Nanjiani
Actors: Kumail Nanjiani, Zoe Kazan, Holly Hunter, Ray Romano, Linda Emond, Vella Lovels, Bio Burmham, Aidy Bryant,….