Dir que aquest film és la realitat és no dir del tot la veritat. Tal com passa amb els contes per infants o, en les auques del segle passat o, a les històries que explicaven els joglars de poble en poble, el que és aquesta història és una exemplificació de la realitat, una faula moderna que conté un missatge amagat, com si fos aquells que els nàufrags llencen al mar dins d’una botella per tal de poder ser rescatats; és un crit d’auxili d’una societat que ha perdut el nord, amb l’esperança que en llegir-lo retrobi el bon camí.

Però els contes per tal de ser versemblants han de tenir situacions possibles i personatges que puguem identificar amb persones del nostre barri. Això si què ho té aquesta pel·lícula, a més de forma molt rellevant. Ens pot semblar, abans que cap altra cosa, una comèdia o drama de costums, ja que en el film ens mostren el dia a dia d’una petita ciutat hipotètica a l’estat de Missouri, és a dir, el bell mig de l’Amèrica interior. Ens retraten uns personatges que podrien ser perfectament reals, malgrat que extrems. Ens ensenyen les seves relacions, que són les clàssiques de poble petit on tothom es coneix, on els papers de cadascun estan ben marcats i repartits, per això, molt sovint, quan un vol trencar aquest esquema ha d’emigrar.

La protagonista, que ha viscut una experiència traumàtica, no està d’acord amb el seu paper ni tampoc amb el de l’autoritat policial. Per provocar un canvi farà una cosa que ningú s’espera i trencarà les normes no escrites de la comunitat.

  • A la Mildred Hayes, una dona dura com la pedra, i seca com un desert, li van matar la filla adolescent una nit, ara farà quasi un any, ben a prop de casa seva. Creu que la policia local no fa suficients esforços per trobar a l’assassí. Ella, ni perdona ni oblida, decideix cridar-ho a ple pulmó perquè tampoc ningú ho oblidi. Quina millor forma que posar un anunci? Això és com una declaració de guerra i, guerrejar contra l’autoritat mai ha sigut fàcil. Però en la seva situació no té alternativa perquè aquesta lluita és la que impedeix que s’enfonsi en la desesperació, la culpabilitat i els remordiments.

A les primeres seqüències la pel·lícula ens podrà recordar a Fargo dels germans Coen, però sense la neu, el fred i els paisatges blancs i lluminosos; amb uns personatges en general sorpresos, “pasmaos” i una mica fora de lloc, exceptuant a la Mildred que sembla John Wayne, actor en qui l’actriu que fa de protagonista reconeix haver-se inspirat.

Amb aquell humor una mica negre, amb ironia àcida que mai arriba al cinisme, amb situacions còmiques barrejades amb altres de dramàtiques o fins i tot terrorífiques, com en una muntanya russa de sentiments, de nou la Mildred queda fora d’aquest circ, bloquejada pel dolor interior. De la fredor inicial passarem a la calor extrema, amb violència i foc perquè estem en una guerra

Hem dit al principi que aquest film té un missatge dins d’una botella, en aquest cas fosca, matussera i un xic esberlada, que arribarà primer en forma de cartes escrites cap al futur. Després, a poc a poc, aquesta idea anirà apareixent en boca d’altres personatges de la història, com si tots seguissin les indicacions d’un pla prefixat. Algú es preguntarà;

perquè tots ells de sobte es veuen plens de bones intencions?

com si ens volgués dir que hi ha un cor bondadós bategant dins de cada cos, i si aquest algú no pensa que potser no són ells, sinó el guionista el que es vol comunicar, ho podrà trobar fins i tot carrincló.

Quin és aquest missatge on tots acaben coincidint?

Doncs que en aquesta vida per ser feliç cal deixar enrere la ràbia i la fúria i abraçar l’amor; per això al final de la cinta les dues persones més irracionalment enfrontades i distants emprendran juntes un viatge on totes les coses podran ser parlades i decidides calmadament i conjuntament.

Impossible poder tornar endarrere per tal que les coses no haguessin passat, impossible esmenar els errors comesos, el dolor no marxarà, seguirà allà ben present i els remordiments també, però la mirada i el camí a recórrer en el futur poden deixar de banda l’amargor en retrobar la humanitat. En el missatge de l’ampolla només hi ha una paraula: Amor.

Aquesta diversitat emocional és un dels punts forts de la cinta perquè cada nova escena et sorprèn amb situacions inesperades i diàlegs treballats i intel·ligents, tot plegat fa que mantinguis l’interès tot el temps amb el neguit per saber que passarà, alhora que sents el dolor de la protagonista com si fos teu.

Potser cap al final del film, en humanitzar als personatges, ens pugui fer la sensació de començar una baixada després de coronar un port que ens ha fet suar i patir de valent, una baixada d’intensitat, però també un respir; per acabar tenim un final interpretable que ens donarà motiu per a parlar a la sortida.

El conjunt és una pel·lícula genial i una mica atípica que agrada sense arribar a enlluernar. Molt ben dirigida i amb un guió força original que s’aparta dels films de gènere típics i que trenca amb el crescendo per donar el seu missatge. Una bona fotografia i sobretot unes boníssimes actuacions amb la protagonista fent un paparàs com a dona americana “normal”. Sense cap dubte un film imprescindible per tothom que ja ha guanyat molts premis i sembla destinat a continuar-ne guanyant.

GB 2017 (1h 52min)
Director: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Actors: Frances Mac Dormand, Woody Harrelson, Sam Rockwell, Caleb Landry Jones, Lucas Hedges, Peter Dinklage, John Hawkes,…