Després de la Segona Guerra Mundial les dues potències guanyadores, Rússia i els EUA, es van repartir més o menys equitativament un dels tresors més valuosos d’Alemanya: els seus científics, que estaven al nivell més alt del món en aquells moments i que havien desenvolupat els famosos coets V-1 i sobre tot V-2, capaços de portar de forma autònoma i dirigida, ràpida i mortal, una bomba a territori enemic.

En plena guerra freda entre blocs i amb la bomba atòmica en els seus arsenals, disposar d’aquests coets abans que el teu enemic es va convertir en prioritari, per això van dedicar grans esforços a la construcció de míssils balístics cada cop de més llarg abast. També van intuir, que la propera guerra es podria desplegar a l’espai, ja que des de l’exterior i dominant l’estratosfera seria fàcil i definitiu llençar un atac ràpid que no pogués tenir resposta, per això paral·lelament a l’escalada nuclear va néixer la coneguda carrera de l’espai i als Estats Units van crear la NASA de la mà del president Eisenhower. En principi aquesta agència tenia caire civil, però, és palès que hi havia traspàs de tecnologia cap a l’àrea militar, per això tot el que passava allà era alt secret, a més a més hi havia el vessant estratègic i propagandístic, tot el món observava meravellat aquesta competició; els russos portaven al principi un clar avantatge, ja que van ser els primers a posar a un astronauta en òrbita, Yuri Gagaryn amb el Vostok-1, Americà no es podia adormir i el president Kennedy va trepitjar l’accelerador… Estem parlant que tot va començar a mitjans de l’any 1958 i que tot estava per fer, onze anys més tard Neil Armstrong va trepitjar la lluna.

Els científics i els enginyers eren imprescindibles per aquell projecte, però en aquella època no hi havia encara ordinadors, per tant, tot s’havia de calcular a mà amb l’ajut de calculadores mecàniques, més grans que màquines d’escriure, i sobretot regles de càlcul, que qualsevol enginyer portava sempre a sobre. Calia fer milions de càlculs i comprovacions, tot es feia a mà, eren necessàries, en conseqüència, unes persones bàsiques pel procés: Els calculistes. La NASA en necessitava molts i que fossin els millors, sense importar ni el sexe ni la raça, per això van contractar desenes de noies negres. El centre operatiu de la NASA era a Langley, Virginia, un dels estats del sud on hi havia de fet segregació racial i a més les dones no estaven als anys seixanta de cap de les maneres en igualtat de condicions amb els homes…

Aquesta pel·lícula és un homenatge a totes les dones negres que van treballar en els projectes espaia’ls. Se centra en tres d’elles que van tenir un paper cabdal en els projectes, però que per la seva condició tant de dones com de negres mai vam escoltar el seu nom a les notícies. Veure aquesta cinta és una forma de demostrar el nostre reconeixement cap a elles.

Tres noies amb les seves famílies, amb els seus desitjos, amb els seus problemes, tres vides diverses, però amb un denominador comú, mai millor dit, la seva notable i superior capacitat matemàtica, ja que no estem parlant de sumes i restes ni de multiplicacions, que també, estem parlant d’equacions diferencials complexes, de càlculs geomètrics, de trajectòries amb moltes variants possibles amb molts graus d’incertesa. La primera trobarà solucions d’enginyeria avançada per la càpsula que ha de protegir l’astronauta. La segona construirà les fórmules que donin resposta als punts de les trajectòries i la tercera serà pionera en l’ús i aplicació dels ordinadors als càlculs complexos. Sense cap de les tres el projecte no hauria arribat a bon port, totes tres van ser imprescindibles i malgrat això fins a veure aquesta pel·lícula no sabíem els seus noms,

¿és això just i normal? A mi em sembla que no.

Podríem pensar, seria el normal, que els principals punts que van haver d’enfrontar les protagonistes van ser de caràcter tècnic, però erraríem el tret, ja que, com a dones, van haver de superar el fet de ser-ho en un món absolutament masculí i misogin; això no obstant, també com a noies de color en un país classista i segregacionista; tal com li diu una de les protagonistes a la seva cap blanca quan ella li diu que no té res en contra d’elles:

“Sí que en tens de coses, però tu no n’ets conscient”.

Per tant, per fer la seva feina hauran d’estar per sobre de totes aquestes coses i per sobre d’aquestes persones, fins i tot per sobre del que ells no saben que passa, com veurem clarament a la cinta, per sort la seva’ i capacitat d’adaptació els hi va permetre estar mirant-ho tot des de dalt, no per això lliures de patiments i problemes.

Hi ha homes en el film, per descomptat que si, i com el film és condescendent i positiu tots estan ben tractats:
Un director general del projecte que sols veu les dificultats tècniques i que mai ha fet cap esforç per entendre els problemes derivats del racisme, de fet sempre ho ha viscut així i el seu és la ciència i no la política, però que sabrà reaccionar amb criteri lliurepensador davant d’una situació crítica, paper molt ben interpretat per Kevin Costner.

  • Un cap, enginyer superquadriculat i normatiu; això no obstant, sense maldat, simplement distant.
  • Un pretendent d’una d’elles, un home negre a qui li costa d’entendre la superioritat mental d’ella, però que és un tros de pa dotat d’una intel·ligència emocional innata, i un físic europeu per qui tots els homes i dones són iguals; ah, i un astronauta tan natural i proper que podria ser polític.
  • Com ha de ser en un projecte científic i d’alta enginyeria tot està perfectament estructurat en aquest film, tot funciona segons està previst sense cap errada molesta que distregui l’atenció dels espectadors i tot acaba bé, com ha de ser.

Finalment i com és un film històric, ens presentaran a les protagonistes reals de la història, totes elles reconegudes pels seus mèrits posteriorment en petit comitè, sense càmeres ni fotografies.
Una pel·lícula perfecta pels amants de la història i de la tècnica, feta com les d’abans, ben dirigida i molt ben interpretada, que es veu amb interès, que és com un llibre ben escrit i que et permet anar a dormir amb un somriure sabent algunes coses més. Molt recomanable per a tot-hom.

USA 2016 (2h 7min)
Direcció: Theodore Mefi
Guió: Allison Schroeder ( llibre de Margot Lee Shetterly)
Actors: Taraji P. Henson, Octavia Spencer, Janelle Monáe, Kevin Kostner, Jim Parsons, Mahershala Ali, Kristen Dunst, Glen Powell,…