Tothom, com a mínim de la meva generació, sap qui és Cruella de Vil, un personatge de ficció tan obsessionat amb els abrics de pell que se’n volia fer un amb 101 cadells dàlmates, però ningú sap res de la seva vida ni com va arribar a ser tan dolenta. Aquesta pel·lícula reconstrueix la seva història, ja que ens comença mostrant a una nena molt especial i transgressora, una persona que no encaixa perquè és diferent, que perd a la seva mare en un fet dramàtic, que arriba al Londres dels anys seixanta i que s´ajunta amb dos nois, orfes com ella, que sobreviuen fent petits robatoris. Els anys passen i arriben els fabulosos setanta on la creativitat i la moda converteixen la ciutat en la capital del món, un terreny adobat perquè una outsider com ella demostri el seu talent; l’atzar farà que conegui a qui ho és tot en la moda, la baronessa, un personatge tèrbol que acabarà sent la seva antagonista.

Si alguna cosa m´atreia d’aquesta pel·lícula, a part de les seves dues protagonistes, era el seu director, Craig Gillespie, que m’havia impressionat en el seu anterior film, Jo Tonya, del 2017, que explicava la vida d’una altra outsider, Tonya Harding, una patinadora olímpica que, malgrat ser atlèticament brillant, s’allunyava dels estàndards de la disciplina, que havien de representar l´ideal de la dona perfecta, la gràcil feminitat, cosa que si feia la seva competidora, Nancy Kerrigan; la cinta feia una relectura de la història sota la mirada de la perdedora, teòricament la dolenta, una persona que volia triomfar sense deixar de ser ella mateixa, sense passar pel tub. Vaig quedar també impressionat per la seva banda sonora, un reguitzell de cançons pop que ens situaven perfectament en el moment temporal i en l´estat anímic de la protagonista; no era la típica melodia que acompanya, era la música d´una generació i tenia la mateixa importància que el vestuari o l’ambientació històrica.

A Cruella, Gillespie fa el mateix amb el personatge de ficció que va fer amb la Tonya, reescriu la història des del punt de vista de l’altra part, fa una anàlisi del personatge des que era una nena i ens explica les circumstàncies que l´han portat a ser qui és, els orígens de tot plegat, un ésser ambigu entre el bé i el mal, igual que els seus cabells ho són entre el blanc i el negre. Sovint a les pel·lícules, com en els llibres, els malvats ho són absolutament, sense cap matis, en canvi els bons, els protagonistes, que a vegades també cometen actes reprovables, ho fan justificadament i una part de l’obra és mostrar-nos aquesta justificació, això mateix fa aquest film amb la protagonista. “Joker” ja va obrir la porta en el camp dels dolents, la seva gènesi i com troben un remei en el seu dolor i en les seves pors agafant el poder i provocant també aquesta por i aquest dolor en els altres, si bé quedava clar que en aquell cas era un malalt mental a qui la societat havia abandonat; Cruela per suposat va més lluny, doncs aquesta antiheroïna encarna també el canvi d´una societat i la transgressió necessària per portar-la a terme, no és una exclosa social, és una força transformadora, té talent i geni, es una persona diferent que reclama el seu dret a ser-ho, a ser acceptada tal com es sense doblegar-se al criteri establert; per això haver escollit la ciutat de Londres a 1970 és cabdal, ja que va ser el bressol d’un canvi social que va esclatar revolucionant-ho tot, especialment la moda, un reflex d’una nova manera de fer i pensar que s’havia gestat l’any 1968 a diverses ciutats del món, començant per París. La pel·lícula també trenca amb la imatge de la persona que mata animals per fer-se abrics, ella estima als gossos.

No us penseu que som davant d´una pel·lícula filosòfica i profunda, tampoc és una denúncia social ni una cinta històrica, ans al contrari és una obra vital, divertida i còmica on són els sentits els que ens fan viure aquest canvi, tal com va passar a la realitat, quan tot d’una hi va haver un esclat de colors i noves formes en vestir, quan les relacions entre les persones van mudar, quan les cotilles que contenien les emocions i els sentiments van començar a afluixar-se fins a desaparèixer.

Cruella és per sobre de tot un divertiment enginyós ple de girs en el guió que ens faran viure una muntanya russa d´emocions, és un còmic pensat per consum adult, a condició que aquests tinguin un esperit jove. A Cruella, tal com passava a Jo Tonya, la música també és protagonista; pot algú imaginar els anys setanta sense la seva música?. Les cançons que farceixen el film t’atrapen i et fiquen dins de l’acció com una mà invisible que et marca el cami, són melodies força conegudes, mítiques, algunes d´elles en versions diferents, entre les quals destacaria “Whole Lotta Love”, de Led Zeppelin i “Come Together” dels Beatles, les dues interpretades per Ike & Tina Turner amb un ritme més pausat que li donen un aire misteriós, que et fan sentir que alguna cosa important està a punt de passar; però també estan els Doors, The Clash, Nina Simone, Queen, Blondie o Florence and The Machine. La música juga a la cinta un paper tan important com la posada en escena o els enquadraments, és la quarta dimensió.

Com tant la protagonista com la seva antagonista es mouen en el món de la moda, el vestuari és un altre punt rellevant de la cinta, no oblidem que als anys setanta també es va revolucionar la vestimenta, per tant veurem propostes agosarades. Només amb el vestuari que Cruella llueix a la pel·lícula es podria fer una bona desfilada de moda! L’aparició de la protagonista en un camió d’escombraries amb un vestit amb una cua immensa és un bon exemple.

Al final de la pel·lícula un darrer detall que ho lliga tot amb la història original de 101 dàlmates, una clicada d’ull de Disney envers el seu passat, dos dels actors secundaris, Alfred i Annita reben a casa seva al mateix regal, un cadell de dàlmata, per ella una femella: Perdita; per ell un mascle: Pongo. Farà l’atzar que es trobin en el parc?

Per concloure vull dir que Cruella és un film brillant que ens farà passar una bona estona, ben dirigit, ben ambientat, bona fotografia i un duel interpretatiu de les seves dues protagonistes de primer ordre. Recomanable.

USA 2021 (2hores, 14 minuts)

Direcció: Craig Gillespie

Guió: Dana Fox, Tony McNamara. Historia: Aline Brosh McKenna, Kelly Marcel, Steve Zissis. Novel·la: Dodie Smith

Actors: Emma Stone, Emma Thompson, Joel Fry, Paul Walter Hauser, John McCrea, Emily Beecham, Mark Strong, Kayvan Novak, Kirby Howell-Baptiste,…