Ammonit és la denominació d’una espècie de fòssil marí força comú, és un dels que troba la protagonista d’aquesta pel·lícula de ficció basada en personatges reals. Mary Anning, una reconeguda paleontòloga que es guanya la vida recollint fòssils a la platja de Lyme Regis, al sud d’Anglaterra, i Charlotte Murchinson, una dona casada a qui el marit li ha confiat per cuidar-la, viuen una història d’amor que xoca amb la conservadora societat britànica de mitjans del segle XIX. El film ens mostra com la comunitat científica i la societat en general menystenia el paper de la dona a la ciència. Malgrat tot la Mary demostra una gran dignitat, orgullosa de la seva feina i gelosa de la seva independència.
Vivim en un món on tot està relacionat i successos extraordinaris poden modelar persones extraordinàries. És el que succeeix amb els superherois, però la ficció sovint es veu superada per la realitat i és difícil estriar en quin món ens estem movent, tot és possible i tot pot succeir, el cine és màgia, però reflecteix la realitat. Deixeu-me que us faci un paral·lelisme.
A la pel·lícula de 1984 “The Natural”, traduïda aquí com “El Mejor”, dirigida per Barry Levinson i protagonitzada per Robert Redford, quasi al principi, en un moment de gran dramatisme, el pare del protagonista moria d´un atac de cor al costat d´un arbre davant de casa seva, aquella mateixa nit, sota d’una formidable tempesta, un llamp queia sobre l’arbre i el partia per la meitat. Amb la seva fusta trempada pel foc celestial, un jove Roy Hobbs esculpia un bat de beisbol que el portaria, ja gran i a destemps, a la glòria de l’esport; una revisió esportiva de la llegenda artúrica on l´espasa Excalibur és substituïda per un bat.
Quan Mary Anning tenia sols quinze mesos i estant en braços d´una veïna i al costat de dues dones més del poble sota un arbre mirant un espectacle a l’aire lliure, un llamp els hi va caure al damunt matant de cop a les tres dones, increïblement la Mary va resultar il·lesa. Els veïns del poble van atribuir a aquest fet extraordinari la intel·ligència i les capacitats de la noia; novament la natura escull als elegits, novament el foc diví assenyala. Com en el cas de Roy Hobbs van haver de passar molts anys, fins i tot després de la seva mort, perquè la seva vàlua fou reconeguda arreu del món. Realitat, ficció i mite van de la mà.
La vida real de la Mary està farcida d’anècdotes com aquesta, conten que el seu pare, ebenista de professió, recollia fòssils a la platja per complementar els seus minsos ingressos fent mobles. De ben petita la Mary i el seu germà Joseph l’acompanyaven de bon matí i així va aprendre l´ofici. Malgrat que no va anar pràcticament mai a l’escola era una persona molt intel·ligent i s´havia anat formant de forma autodidàctica fins al punt de fer importants descobriments en la morfologia dels animals que antigament poblaven la terra. Molts dels fòssils que va descobrir s’exposen actualment al museu britànic de Londres.
La Mary i la seva mare vídua només tenien com ingressos la venda de fòssils i petxines a la seva petita botiga del poble, per tant cada dia anava ben aviat a la platja a veure què trobava, una vida força miserable per una persona que havia descobert alguns dels esquelets marins fossilitzats més importats del món!. Malgrat no tenir reconeixement oficial en el món dels fòssils tothom sabia qui era la Srta. Anning i per això el Sr. Roderik Murchinson, un exmilitar escocès que havia lluitat a la guerra de Successió espanyola i amant de la geologia, de fet va esdevenir un dels més grans geòlegs del seu país, la ve a trobar per tal que li ensenyi com fa ella en la recerca de restes del passat; l´acompanya la seva dona Charlotte que pateix una depressió i no acaba de trobar-se bé del tot.
Ben aviat Murchinson ha de marxar a una expedició científica i comprèn que la seva dona, donat el seu estat de salut, no pot acompanyar-lo i decideix confiar-la a la Sra. Anning per tal que tingui cura d’ella i de pas, aprengui també els seus mètodes; vol potser que també li transmeti la seva energia? La seva delicada salut, el fred del matí i la humitat del mar, acabaran portant a Charlotte a una greu malaltia amb molta febre; la Mary complirà la seva tasca i no s’apartarà del seu costat fins que es recupera sacrificant fins i tot el seu propi llit per la malalta. A partir d´aquí s’establirà una relació de confiança mútua i d’amistat que es transformarà ràpidament en desig i atracció sexual.
Dues dones soles en un petit poble allunyat de tot, caminant per platges inhòspites i solitàries, sota d´un cel carregat de núvols pesats com el plom, amb un mar enfurismat que esclata blanc d’escuma i omple l´aire d’humitat que els hi mulla la cara, treballant juntes per arrancar els fòssils de la paret dels penya-segats, fins a extreure, com en un naixement, la pesada pedra humida i relliscosa com si l’haguessin untat amb oli. Potser mai abans la Charlotte s´havia sentit tan viva, mai abans la Mary s´havia sentit tan acompanyada.
Passen les tardes netejant les troballes, una feina delicada i pacient, però també dura, cal eliminar la pedra que empresona el fòssil; una al costat de l’altra, teixint complicitat. Després, esgotades, es trobaran a la cambra a la llum de les espelmes i la proximitat dels cossos serà la continuació de la comunió de les ànimes, o potser tot a la vegada.
Kate Winslet va dir en una entrevista que les escenes íntimes entre ella i la Saroise les havien planificat entre elles dues, com si fos en una coreografia, ben allunyat del típic imaginari porno masculí, el director les havia deixat fer i el resultat havia sigut molt satisfactori, una visió femenina de l´amor i del sexe.
És rellevant l’actuació que fa Kate Winslet de la Mary, la profunditat de la seva mirada ens parla de la seva angoixa, de la seva austeritat, de la incomunicació amb un món encotillat i decebuda amb una societat que li nega el reconeixement que mereix, és la desesperança en persona. Hi podem veure el desig, la passió, l´amor, però sobretot la seva determinació en defensar els seus valors. Ella és la forta de les dues, encara que la Charlotte, també ben interpretada per Saroise Ronan, té la seguretat de les persones de classe alta, acostumades a fer la seva voluntat, però, en el moment que es troben les dues ella és com la papallona empresonada dins d´un got de vidre, que la mira ajaguda des del llit sense forces per alliberar-se.
Mary no sacrificarà la seva independència per la felicitat i la comoditat, renunciarà de forma plenament conscient a la gàbia d’or; és a dir a la companyia de la Charlotte i els diners del marit, malgrat això no serà un trencament, ja que les dues es retrobaran davant del fòssil de l’ictiosaure que ella va descobrir de nena. Al principi del film veiem com algú retira del fòssil acabat de portar al museu l´etiqueta que diu: “Trobat per Mary Anning” per un altre on es llegeix: “Cedit per Mr. X “, abans de col·locar-lo a la vitrina del Museu Britànic. Al final, per tancar el cercle, veurem com la Mary camina per les galeries del museu i s´atura en una sala on hi ha els retrats de grans científics, naturalment tots ells homes, la càmera del director mostra per un instant, en una superposició, la cara d´ella en una de les pintures, un homenatge cap a la dona que hi hauria d’haver estat, de pler dret, en aquella galeria.
Aquesta pel·lícula de recreació històrica és també un cant a la igualtat de classes, un al·legat a favor de la igualtat de la dona i a la llibertat de l’amor més enllà dels convencionalismes socials.
Ben dirigida, excel·lentment interpretada, bona fotografia i bona ambientació fan que aquest film sigui de visió imprescindible.
Gran Bretanya 2020 (1 hora, 57 minuts)
Direcció: Francis Lee
Guió: Francis Lee
Actors: Kate Winslet, Saoirse Ronan, Gemma Jones, James McArdle, Alec Secareanu, Fiona Shaw, Sam Parks, Claire Rushbrook, Sarah White, Liam Thomas,…
Deixa un comentari