JUDES I EL MESSIES NEGRE

Bill O´Neal, un delinqüent que es dedica a robar cotxes fent-se passar per agent de l’FBI, és reclutat per l’Agència Federal, a canvi de seguir lliure i cobrar uns calerons, per infiltrar-se dins dels Black Panthers; la seva missió serà apropar-se al seu líder, Fred Hampton, un jove carismàtic i idealista que té les idees molt clares de com fer una revolució que millori la vida de les persones. El triangle format per aquests dos homes i l´agent d´enllaç de l’FBI, Roy Mitchell serà l´eix d´aquest trepidant thriller polític de denúncia.

La pel·lícula descriu uns fets reals àmpliament documentats, el setge, persecució i assassinat de l’activista de color a mans de la policia el quatre de desembre de 1969 quan només tenia 21 anys. Qui era aquest jove i per què l’FBI el volia eliminar com fos?…

Fred Hampton era un jove de gran talent, estudiant brillant, esportista destacat, que a més tenia una gran sensibilitat social. Amb deu anys d´edat va començar a organitzar esmorzars gratuïts, que ell mateix preparava, per als nens més pobres del barri on vivia, més tard va liderar vagues a l´institut a favor de la igualtat racial. Des de molt jove es va sentir identificat amb les revolucions socialistes al tercer món i s’oposava, com la majoria de la joventut en aquells moments, a la guerra del Vietnam, ell anava més lluny, volia la victòria dels comunistes.

A partir dels divuit anys va entrar en política, gràcies a les seves altes capacitats i gran oratòria, a part de dirigir nombroses organitzacions estudiantils, va ser nomenat president del partit Black Panthers d’Illinois i vicepresident a escala nacional. La seva acció política no es quedava només en paraules, ja que participava activament en ajudar i protegir als més desvalguts: esmorzars per nens, classes gratuïtes, assistència sanitària, en aquest sentit era com una ONG. Aquest tarannà i totes aquestes activitats preocupaven també a les autoritats i també a l’FBI perquè el feien molt popular entre les classes més necessitades, especialment entre els de color, un referent alternatiu i revolucionari. Tampoc ens ha d’estranyar perquè actualment les autoritats d´alguns països europeus han perseguit i fins i tot empresonat a membres de Green Peace o Open Arms…

El que realment el feia tan perillós per l’Agència era el seu pensament comunista i sobretot la seva capacitat de lideratge i d’integració amb altres moviments revolucionaris. Va crear la “Rainbow Coalition”, una organització multiclassista i antiracista que ajuntava a part dels Black Panthers, als “Young Patriots”, formada per joves blancs pobres, als “Young Lords”, que agrupava als hispans de Chicago, i algunes bandes urbanes com els “Crowns”. Pretenia ajudar transversalment a la gent necessitada i a l´hora signar un pacte de no-agressió. Dins de l’FBI temien la possibilitat d´un front ampli que pugues lluitar contra el poder establert. Però, qui dirigia l’Agència?

J. Edgar Hoover era el director de l’FBI en aquells moments, de fet ho era des del 1924 quan va ser nomenat amb tan sols 29 anys, una persona que va transformar i professionalitzar l’Agència, però que també, la va convertir en una espècie de policia secreta que es dedicava a investigar dissidents, era profundament anticomunista i fins i tot antisemitisme, per aquest tarannà antidemocràtic molts presidents van tractar de destituir-lo, de fet Harry Truman va arribar a dir que el país no necessitava cap “Gestapo”, però cap ho va aconseguir, el seu poder, les seves influences i els seus contactes eren massa forts.

Hoover va començar perseguint el gangsterisme, durant la guerra es va fixar en ciutadans d´origen alemany i japonès i en finalitzar les hostilitats va encapçalar la persecució anticomunista maccarthisme. En els anys que narra la pel·lícula es dedicava a perseguir moviments en pro dels drets civils; de fet acabava de crear la “COINTELPRO” (acrònim de Counter Intelligence Program) un programa de Contraintel·ligència que duia a terme accions secretes i sovint il·legals, tal com infiltrar-se dins de les organitzacions a fi de vigilar als seus membres i dur a terme accions desestabilitzadores dins del seu si. Fabricar acusacions, falses si cal, trenar una xarxa de mentides i enfrontar als partits radicals entre ells. De fet, el que més preocupava a Hoover, tal com veiem al film, és la possibilitat que les barreres entre races i classes desapareguessin, pensava que si els murs queien, sorgiria l’anarquia i el caos. Un personatge tèrbol a qui tothom temia, que defensava les fronteres del regne per tant, als poderosos ja els hi anava bé que res canvies.

Fet i fet clavegueres de l´estat n’hi ha a tot arreu i com deia el filòsof, Giorgio Aganben, “cal saltar-se l´estat de dret per mantenir l´estat de dret, un suïcidi temporal de la democràcia, res més”; és el que passa en un estat d’excepció, és el que passa a Guantánamo, un indret que a l’hora és dintre i fora, un lloc on l´home es transforma en una cosa. No cal anar tan lluny, a casa nostra la policia patriòtica es va saltar la llei per protegir als membres corruptes del PP o per escapçar l’independentisme, líders de la societat civil són ara mateix empresonats. Quan passen aquestes coses, persones justes pateixen per crims que no han comès, és el que veiem perfectament reflectit en aquesta pel·lícula.

El film va seguint als tres personatges simultàniament, l´activista, l´agent federal i el traïdor infiltrat; el més digne, íntegre i impertorbable és en Fred Hampton, guiat pel seu idealisme té les coses ben clares; el judes ben aviat comença a sentir la síndrome d’Estocolm enlluernat per l’oratòria i la bondat del líder. També l´agent de policia comença a dubtar que el què estan fent estigui bé, per això el seu to va mudant del convenciment del qui defensa una causa justa al cinisme de qui protegeix el seu estatus. L’únic tan segur de la seva posició com en Fred és en Hoover, el seu veritable antagonista que encarna el mal dels poders foscos.

Arribats a aquest punt, podríem dir que el que segueix és història, per altre costat desvelar més contingut restaria interès a aquest apassionant thriller, però el que sí que us diré és que els fets que van succeir van portar a demandes judicials, que van haver de superar tots els impediments possibles i totes les trampes legals imaginables, finalment el govern federal, l´Ajuntament de Chicago i la policia van pagar 1,85 milions de dòlars per tancar la demanda, una indemnització per drets civils mai vista fins aleshores!

Eren els “Black Panthers” una organització violenta i criminal? Això és el que sempre havíem escoltat, vista la pel·lícula ens poden quedar alguns dubtes, agredien o simplement es defensaven? Amèrica era en aquells moments una societat violenta, en aquells anys van morir assassinats el president John F. Kennedy, el seu germà i fiscal general Bob, Martin Luther King i Malcon X, per citar noms rellevants; tothom podia tenir armes, com ara mateix, i la brutalitat de la policia contra la gent de color estava a l’ordre del dia, com ara mateix. És difícil jutjar i posar-se a la pell dels altres, però segurament les morts en la majoria dels casos eren evitables. Perquè veient la pel·lícula i la seva cruesa ens pot semblar mentida que hagin passat cinquanta anys, ja que som pràcticament al mateix lloc, és necessari que surtin a la llum treballs com aquests que ens mostrin el llarg camí que encara ens manca per viure en una societat justa.

El film té un guió brillant i una molt bona direcció, de fet és la mateixa persona el que ha fet les dues feines, Shaka King, un jove de color de 41 anys, que abans de cinema havia estudiat ciències polítiques. Una ambientació històrica notable i unes molt bones actuacions fan aquesta pel·lícula imprescindible pels cinèfils i els amants de la història recent.