Gracie, una dona casada de 36 anys i mare de tres fills comença una aventura amb Joe, de 13 anys, un escàndol que la portarà a la presó, encara que un cop alliberada s’acabarà casant amb ell. La notícia va ser un daltabaix majúscul per la molt conservadora societat americana. Al cap de vint anys, una productora vol portar la història al cinema i Elizabeth, l’actriu que farà el paper de Gracie, viatge fins a Savannah, Georgia, on viu la parella amb els fills a punt de graduar-se, per comprendre la història real de primera mà.

El director Todd Haynes va néixer a Los Angeles el 1961 i trenta anys més tard va dirigir el seu primer llargmetratge, “Poison” basat en una sèrie d’escrits de temàtica homosexual de l’escriptor francès Jean Genet, que va rebre reconeixements a Sundance i la Berlinade encara que també moltes crítiques per part d’organitzacions conservadores americanes. El 1995 va estrenar la provocadora i terrorífica “Safe”, on va comptar per primer cop amb Julianne Moore en el paper protagonista i el 2002 va tocar el cel amb “Far from Heaven” (“Lluny del cel”), on novament treballava amb Julianne, que encarnava a una mestressa de casa dels anys cinquanta que viu una crisi matrimonial. A la delicadíssima i magnifica “Carol” del 2021 va dirigir la que per mi és la seva millor pel·lícula i, abans de May December es va estrenar “Aigües Fosques“, una obra formalment perfecte encara que massa similar argumentalment a “Legítima defensa” del 1997 de Francis Ford Coppola o “Erin Brockovich” dirigida per Steven Soderbergh el 2000 i segurament per comparació és considerada una obra menor. Amb May December torna a recuperar el seu pols creador.

La pel·lícula és del gènere cinema dins del cinema, encara que de forma molt tangencial, i analitza la fase de preparació del film, concretament aquella en què l’actriu tracte d’apropiar-se del personatge. Elizabeth serà aquella mirada, tant profunda com superficial, que cerca saber com es mou i relaciona la persona, i alhora treure de dintre seu aquell jo que permetrà reconèixer-se en el personatge que haurà de representar. Per aconseguir-ho caldrà que esbrini detalls i les circumstàncies i, per tant, com més punts de vista i opinions dels fets pugui atresorar, la imatge tridimensional que es construirà en la seva ment i els seus sentiments serà més real, tanmateix, estigui tractant d’assolir un mimetisme per poder esdevenir ella mateixa la Gracie.


Hi ha diversos moments de la cinta on podem veure aquest desig d’Elizabeth per transformar-se en la persona que vol interpretar, la seva passió com a actriu l’empeny inconscientment. En un moment veiem a les dues dones davant del mirall, Gracie està ensenyant a l’actriu com es maquilla, les seves cares estant tan a prop que sembla que es volguessin fondre en una sola i com espectadors tenim la sensació que estant a punt de donar-se un peto, els dits d’una sobre els llavis de l’altra creen un moment de gran sensualitat; en un altre joc de miralls, en un emprovador, sembla que les seves espatlles s’estiguin tocant, unides i separades al mateix temps.

Constantment veiem a Elizabeth mimetitzant les posicions corporals i gestos de Gracie. Quan visita la botiga on treballaven els dos, en Joe com ajudant fent algunes hores a l’estiu i on van ser enxampats tenint relacions, podem percebre el que està tractant de fer Elizabeth, sentir el que va sentir el seu personatge a la realitat, movent-se mig a les fosques pels passadissos del magatzem de la botiga d’animals, asseguda a terra i amb el cos recolzat a la paret tractant de sentir sobre el seu cos les mans de l’amant apassionat. Com a professional deu ser un privilegi poder tenir al costat al personatge real per xuclar-li tot el seu ésser i fins i tot tenir l’oportunitat de capbussar-se dins la seva ànima. Què no hauria donat Elizabeth Taylor per poder conviure amb Cleòpatra; tanmateix, per poder fer l’amor amb Marc Antoni!

Al principi de tot de la cinta, veiem a Elizabeth conduint cap al seu destí, per una preciosa carretera envoltada de natura, en endinsar pel túnel que formen els frondosos arbres es va fent fosc, encara que, quan el cotxe passa per alguna clariana, el sol de tarda ens enlluerna, un reflex de què veurem a la pel·lícula, ja que, quan caminant per la foscor del que és desconegut, qualsevol llum que trobem ens pot encegar.

Amb la relació diària, tant privada com pública, que l’actriu, enganxada com un borinot a Gracie va copsant, fins i tot amb les entrevistes amb totes les persones que van viure el que va passar fa vint anys, els espectadors anem comprenent, juntament amb Elizabeth, com va passar tot i com és aquesta “aparentment descompensada” relació de parella. La nostra primera impressió és que Gracie té absolutament dominat i controlat a Joe, contínuament li està donant instruccions sobre què ha de fer, encara que sempre de forma amable i mai imperativa i ell adopta un tarannà complaent i sumis, sembla que hagués delegat a ella les responsabilitats de prendre les decisions del dia a dia. A poc a poc anirem descobrint que darrere d’aquestes fortaleses de cara a l’exterior de Gracie s’amaguen febleses emocionals i és llavors quan Joe adopta el paper protector masculí. Percebem que ell té dubtes sobre aquest captiveri voluntari i que no li importaria tenir una altra vida, encara que no vol perdre la que té. No ha experimentat els daltabaix i els dubtes de la joventut, els canvis constants, encara que sí que ha hagut de ser fort i defensar els seus sentiments davant d’una societat que rebutja la diferència.

Curiosament, de tots els personatges de la història, la que es mostra més segura i fidel a ella mateixa és Gracie, ella ho verbalitza: “Soc molt naïf, aquesta és la meva fortalesa”. És una veritat que la societat sovint ens fa ser alguna persona diferent de la que voldríem ser. Joe té dubtes, no acaba d’entendre com ha arribat a on és, seguir pel mateix camí se li pot fer molt llarg, encara que segurament necessitaria una altra persona que estires d´ell. Elizabeth, que suposadament és la mirada neutra i que observa aquesta relació i a aquestes persones amb una certa superioritat, acabarà caient a la seva pròpia trampa, atrapada per voler ser la Gracie se significarà com a manipuladora. L’última paraula, malgrat tot, la tindrà Gracie deixant a l’actriu absolutament descol·locada.

La música i la banda sonora tenen un paper protagonista en aquesta història reforçant els moments claus i creant una ombra de misteri. La direcció és impecable amb plans sostinguts amb petits moviments de càmera que ens permeten pensar i sentir el que estem vivint, fugint de la manipulació del muntatge trepidant, tot plegat lligat per escenes de transició on es destaquen paisatges de gran bellesa. La fotografia és preciosa, colors càlids i sovint velats.
En resum, una gran obra a l’alçada del que el director ens té acostumats.

USA 2023 (1 hora, 53 minuts)
Direcció: Todd Haynes
Guió: Sami Burch (història de Alex Mechanik)
Actors: Julianne Moore, Natalie Portman, Charles Melton, Cory Michael Smith, Charles Green,…