Quan veus la llista de premis i nominacions d’aquesta pel·lícula penses  que ha de ser realment molt bona; en  llegir les crítiques et quedes aclaparat sota el pes de tants elogis i en veure la valoració tan positiva del públic, en un film de tema certament polèmic,  saps que ha de ser segur una gran història;  però totes aquestes expectatives queden absolutament superades quan assegut a la teva butaca portes tan sols deu minuts de metratge.

Què vull dir amb aquest inici? Doncs que si us agrada el cinema, la literatura, l’art o les històries en majúscules, gaudireu plenament de tot això al llarg de les quasi dues hores que dura la cinta. Per què?

  • perquè el guió és l’adaptació d’una trencadora novel·la que va escriure per Patricia Highsmith els anys 50,
  • perquè el director és Todd Haynes, que ja ens va meravellar a “Lluny del cel”,
  • perquè les dues actrius principals fan una feina excepcional, sensible i consistent, mereixedora d’un Oscar.

Però no sols per tot això, ja que la cinta fa que et capbussi en la bellesa, no hi ha ni una sola escena prescindible, ni tan sols innecessària  i perquè és quasi impossible explicar millor amb una pel·lícula una història plena de sentiments i trasbalsos.

Voleu saber-ne més?

  • La sinopsi és ben senzilla: Una dona madura, infeliçment casada i en procés de divorci, coneix a una noia més jove, Therese, aquesta fusta de salvació,  que pot omplir un vuit de la seva vida, es convertirà també en un pes que pot ofegar-la…

A una de les primeres escenes veiem com la càmera s’acosta a una taula d’un elegant saló de te, on dues noies estan parlant, un noi ha reconegut a una d’elles i s’apropa a saludar-la, moment que aprofita l’altre per acomiadar-se de forma discreta formal i distant; en aquell moment no serem capaços  de comprendre el que està passant entre les dues  amb tota la seva força  però sí de percebre l’ombra de  la desolació més absoluta.

La Carol és preciosa, alta, rosa i de pell molt blanca, voluptuosa, una mica distant, però la mirada dels seus ulls blaus desfà el gel i la seva veu t’embolcalla els sentits, elegant, tota ella és classe i distinció, pausada i serena com una deessa clàssica; La Therese és bonica, petita, atlètica i prima, morena i amb els ulls foscos, propera, nerviosa, intel·ligent, inquieta; realment ben diferents… Però quan els seus ulls es creuen en mig de la multitud d’uns grans magatzems, immediatament es toquen les seves ànimes, “love is touching souls”, diu  una estrofa de “All I want”, una de les millors cançons de la Joni Mitchell; com si un camp magnètic les atrapes  per sempre més. És un moment màgic.

L’atzar i l’inconscient, en forma d’uns guants de pell, faran que es tornin a trobar i que hi hagi motius per compartir un dinar i una copa i  després afinitats per tornar a quedar un altre dia; axis comencen totes les relaciona, totes les amistats, encara que en aquest cas hi ha una força superior a les seves voluntats.

Es pot trencar aquesta deriva, superar aquest corrent que t’arrossega? Sí, però anant contra la teva pròpia naturalesa, contra la pròpia anima, contra un mateix; és com nadar amb un cinturó de ploms que t’enfonsa i no et deixa agafar aire, llavors si segueixes el teu cor i deixes de lluitar  t’alliberes del pes que t’ofega.

Malgrat que estem als Estats Units, llar de la llibertat, els fets passen als anys cinquanta, hi ha lleis que defensen la moralitat i a més els marits tenen alguna cosa més que responsabilitat sobre les seves mullers. Aquí algú podrà veure una denúncia social, però tan sols és com eren les coses en aquells anys i el paper que la societat guardava per les dones; és clar que les valentes i decidides, com les nostres protagonistes, ja marcaven un camí cap al futur.

A mesura que es produeixin els fets i es desenvolupi la història veurem  la força dramàtica de la pel·lícula, una lliçó de valor, de principis i d’ètica, una mostra de l’equilibri entre raó i sentiments, però també un esclat de passió; hi ha una frase que diu la protagonista i que defineix el seu esperit:

Si anem a judici ens destrossarem, però nosaltres no som d’aquests

sense cap dubte ens farà també pensar en la determinació i el valor de la Patricia Highsmith en escriure-la ara fa  seixanta-cinc anys. Un film que ens farà pensar.

Llegint això pensareu que aquesta és una obra bàsicament filosòfica, un estudi sobre l’ètica, res més lluny de la veritat, ja que  el que cerca el director i ens ofereix  com una fruita madura per mossegar apassionadament és la bellesa.

Sols cal veure el cartell de la pel·lícula, amb els caps de les dues noies  i els seus cabells negres i rossos com en una taula a l’hora romànica, renaixentista o expressionista, que després veurem entortolligats en alguna altra escena en moviment.

Els colors, la neu, els paisatges, però sobretot els rostres de les dues protagonistes, tot és equilibri fotogènic, com en els quadres d’una exposició. No per casualitat la Teresse ama la fotografia. Però encara hi ha més, ja que és una història que emociona, que et té pendent de què pugui passar i amb un final emotiu, sobri i elegant.

Sols us puc dir que ja tinc ganes de tornar-la a veure i que us la recomano a tots sense excepcions perquè és una obra que reuneix el millor del cinema. Jo us diria que és imprescindible.

GB 2015 (1 hora, 58 minuts)

Direcció: Todd Haynes

Guió: Phyllis Nagy (novel·la de Patricia Highsmith, bastant biogràfica)

Actors: Cate Blanchett, Rooney Mara, Sarah Paulson, Kyle Chandler, Jack Lacy…