Començaré aquesta crònica amb un comentari col·lateral, però crec que rellevant, ja que en la meva opinió el títol original, “Els hereus” defineix millor l’esperit de la pel·lícula que la traducció que li han volgut donar aquí,  que simplement explica la feina de la protagonista, a menys que el traductor hagi volgut tractar de dir-nos que la funció de la història és més profunda que  explicar uns fets  concrets i que, en realitat és el recull de la memòria col·lectiva, amb tot el que ella conté de principis, de pensaments, de valors i fins i tot de sentiments.

Si pensem en el títol original, les coses queden ben clares: hi ha uns alumnes i una professora. Ells són els hereus d’uns valors en el sentit més ampli, i ella és l’encarregada de passar el testimoni com si es tractés d’una cursa de relleus. Aquests principis no són com unes regles escrites sobre unes taules de pedra, les taules de la llei, inamovibles i sacrosantes, sinó una forma d’actuar i de treballar, una forma d’afrontar la vida. No hi ha escrit el que és bo i el que és dolent, però sí els principis revolucionaris, els principis republicans. Aquells que fan que La Marsellesa encara sigui un himne plenament vigent: Llibertat, igualtat, fraternitat.

Una escola de qualsevol zona perifèrica, segurament al voltant de París. Si tanqueu els ulls, us podreu imaginar perfectament aquests nois de setze anys i la seva diversitat racial i cultural. De fet, ho podem veure també a casa nostra de la mateixa manera, des de Vic fins a Tortosa, passant per la ciutat vella de Barcelona; xinesos, negres i musulmans superen en general els francesos blancs d’origen continental. Només començar el film, assistirem a una baralla dialèctica pujada de to entre unes alumnes musulmanes que venen a recollir el seu títol d’estudis i la responsable d’administració del centre, que els ho nega, ja que exigeix a les noies que segueixin les regles del ministeri d’educació i, per tant, han de descobrir-se el cap, treure’s el hijab, si volen emportar-se el seu títol. A les escoles franceses està prohibit fer exhibicionisme religiós o portar el cap cobert, ja sigui per una gorra, un mocador o qualsevol altre barret.

No és per casualitat que en aquest film apareguin més d’un conflicte derivat de les creences i la intransigència, islàmica en aquest cas, plenament vigent ara mateix al si de la vella Europa. Com la persecució a les noies musulmanes que no van prou tapades per part dels seus companys masculins, fet que porta una de les protagonistes a buscar en una web com vestir-se o tapar-se els cabells. El títol de la web n’hi ha per a sucar-hi pa: Púdica i bonica, prova que els islamistes ajunten idees antigues amb noves tecnologies. També la pressió del tipus: “Avui no t’he vist a les oracions del matí” adreçada a algun company; tot plegat real i, alhora, terrible.

Però també veurem com els nois poden escapolir-se quan troben una activitat engrescadora, intel·lectualment motivadora, i es poden centrar, treballar plegats i deixar una mica de banda un radicalisme que tenia cabuda en una situació desencisadora i avorrida. Com deia la meva àvia:

 “Qui no té feina el gat pentina”. 

Però això només és el marc on es desenvolupa l’acció, no el centre de la pel·lícula, perquè aquesta gira al voltant d’un treball que fan en grup els alumnes de la classe d’història, esperonats per la seva professora, i que té per títol: “Els nens en els camps d’extermini nazis” i el seu efecte sobre la dinàmica del grup. Amb aquest treball es presentaran a un concurs nacional, una mica a contracorrent, ja que ni el director del centre educatiu ni tampoc els mateixos alumnes veuen possibilitats per a una classe poc motivada, desunida i amb alumnes aparentment no gaire brillants que prou feina tenen a passar de curs. Però la professora d’història hi veu una oportunitat de capgirar la situació i retornar la fe en uns valors democràtics a uns nois als quals el materialisme i el radicalisme els ha fet perdre l’esperança en un futur possible i al seu abast.

És com si de sobte s’obrissin les finestres i entrés la llum del sol i l’aire pur; és una mica com quan deixes de ser nen i de creure sense dubtar tot el que escoltes, t’expliquen o veus, i comences a tenir les teves idees, teves o no, però enteses, compreses i igualades i, per tant, ja de la teva propietat. En resum: un criteri.

Doncs això és el que aconsegueix la professora amb la seva classe i és també el tema cabdal de la cinta: els provoca un procés de maduració accelerada, treballant amb els seus nois com un mentor, amb preguntes poderoses que són com un desafiament, que sempre els fan anar més enllà. Fa que s’impliquin i que treballin sense recança, i a la fi seran ells els que descobriran els fets i obtindran les seves conclusions; i, malgrat que insegurs sobre la bondat dels seus resultats, orgullosos de la feina feta.

Encara que el film ho tracta sols de passada, vull fer una mica de zoom sobre l’objecte del treball, que és esgarrifós en si mateix: “els nens en els camps d’extermini”, simplement per ser jueus, gitanos, negres o eslaus, o fills d’activistes i intel·lectuals. Però si sols són nens!!!

Tanta por els feien aquests nens, aquests infants encara innocents, que calia exterminar-los?

Aquells bracets petits i prims amb un número tatuat a la pell; no són persones, són números d’una partida defectuosa que cal eliminar; així de fàcil, així de terrible. Doncs això és el que els alumnes descobriran en tota la seva cruesa a poc a poc, ho veuran en arxius, en llibres i de boca d’algun supervivent.

Però el mal estava ben estès en aquella època; la infecció anava més enllà d’aquella Alemanya que, a força de beure cervesa i de fer molt esport, havia perdut l’esperit: ¡¡Res per la raó, tot per al Reich!!! Molta acció i poca reflexió, com ja deia anys abans el que seria més tard segrestat com a ideòleg d’un règim que propugnava una raça superior: ¿Superior de què? ¿De zombis? ¡¡Si no hi ha ànima i esperit, no queda res de res!!! Doncs, com dèiem, la França dita lliure havia estat preservada territorialment, però conquerida en el seu esperit; ho descobriran els mateixos alumnes en la seva recerca documental al trobar els pòsters de l’època amb la imatge del Mariscal Pétain protegint amb els seus braços uns nens desvalguts, on ja no diu “llibertat, igualtat i fraternitat”, sinó: “pàtria, família i feina”… Uns principis i uns ideals bescanviats per béns materials bàsics; el graó més baix de la piràmide de Maslow, mira tu.

Si fem un zoom invers cap a fora i tornem a enfocar el centre del film, veurem, per tant, que la història, els fets, poden ser com un testimoni que es passa de generació en generació, amb tots els seus patiments, totes les seves víctimes, les seves pors, però també la seva força i, finalment, la seva victòria. Com una vacuna per evitar, cosa impossible, però almenys minimitzar les repeticions dels errors; un esperit que els hereus hauran de passar al seu torn a la següent generació i evitar l’oblit. Malauradament, aquesta feina és com un castell de sorra que el sol i les onades esborren i que, com veiem cada dia a les notícies, hem de tractar de reconstruir constantment. Per això aquesta pel·lícula es diu “Els hereus” i va dirigida a tots els nostres nois.

Des del punt de vista fílmic, estem davant de la típica pel·lícula d’aules i adolescents difícils, on els actors són majoritàriament desconeguts, i que el treball de l’educador porta el vaixell a bon port, segurament tot massa fàcil i bonic, encara que no impossible, ja que tots tenim el record d’algun professor que ens ha marcat positivament per comparança a aquells que sols transmetien coneixements sense cap il·lusió ni valor afegit. Les actuacions són molt correctes, els joves creïbles i la professora ben ficada en el seu paper. A tenir en compte en Leon Zyguel, supervivent real d’un camp de concentració que surt a la cinta fent d’ell mateix. No és una de les millors pel·lícules de l’any, però sí una obra recomanable per a tothom i que no decebrà a ningú.

FRANÇA 2015 ( 1h, 40 minuts) 

Direcció: Marie-Castille Mention-Schaar 

Guió: Marie-Castille Mention-Schaar 

Actors: Ariane Ascaride, Ahmed Dramé, Genevieve Mnich, Xavier Maly, Martin Cannavo, Noémie Merlant,…