Els nens són el nostre futur com a espècie i l’esperança d’un mom millor, per això és tan important protegir-los de qualsevol mal i tenir cura de la seva educació. Amb aquest principi bàsic han estat sempre d’acord totes les cultures, presents i passades, això sí, cadascuna les seves matisacions. El que rebin aquests infants i joves de la societat després ho retornaran amb escreix, absolutament tot, el bo i el dolent. Si volem una societat sana, hem d’impedir infectar els nostres nens, així de senzill, doncs els instints atàvics ja faran la seva feina, però no els hi posem les coses fàcils.

El periodisme és un ofici cabdal a la nostra societat, ens manté informats del que passa a casa nostra, però també a l’altre costat del món. Durant molts anys, aquesta feina la van fer els trobadors, aquells que anaven de poble en poble explicant el que havien vist, però també el que havien sentit. Això era el més semblant al periodisme actual perquè tot el que s’escrivia entrava més dins de la història que no de la notícia. Ells donen la notícia, però no sols això, sinó que donen el to de la notícia, amb ell la importància i el sentit; no és el mateix una petita nota que una capçalera; ells decideixen que es parla, com es parla i perquè es parla.

La pel·lícula ens conta la investigació, feta pel departament de recerca i investigació del Boston Globe al que anomenaven “Spotlight,” dels actes de pederàstia d’alguns membres de l’Església catòlica de la ciutat. Ho van denunciar davant l’opinió pública trencant l’ocultisme i el silenci que vivia la mateixa Església, en un inacceptable acte de corporativisme, i la societat en general que preferia mirar cap a un altre costat. Va començar com una feina encarregada d’una forma una mica forçada pel nou director, però va atrapar als protagonistes convertint-se en una lluita per la dignitat, per la veritat i perquè no, per l’autodefensa d’una forma de vida segura, lliure i justa.

Però no us espanteu, ja que malgrat que el tema no veureu cap escena escabrosa ni cap imatge desagradable perquè la història no són els fets, sinó la seva investigació; no veurem la història dels capellans ni de les seves víctimes, veurem la vida i la feina dels periodistes, els veritables protagonistes d’aquest film són ells.

  • No serà la seva una tasca fàcil, perquè els fets són aïllats i dispersos i molt poca gent voldrà parlar-hi, però trobaran uns pilars amb què sostenir-se:
  • una associació de víctimes una mica desmoralitzada per la manca de ressò que troben a la societat civil i pel menyspreu per part de l’Església;
  • un psiquiatre que ha consagrat, mai millor dit, la seva carrera a investigar el fenomen d’una forma global i científica
  • un advocat amb vocació de cooperant o fins i tot de monjo de clausura que dedica tot el seu temps a defensar les víctimes.

Descobriran, com dèiem abans, que ningú vol burxar sobre un tema que afecta una institució arrelada a la comunitat i molt ben considerada que gestiona una religió majoritària entre la població benestant de la ciutat.

Ens preguntarem si és possible que els homes s’enlairin més enllà de l’animal que porten dintre i dels seus instints i siguin una ànima sols espiritual, si és sostenible que un grup ampli de persones renunciïn a la seva sexualitat i portin una vida normal en mig de la societat. Veurem que la química és molt poderosa i que anar en contra de la naturalesa pot tenir les seves desviacions.

Però si alguna cosa diria que és rellevant en aquest film, és la capacitat de treball i la dedicació dels protagonistes, no treballen per viure, el treball és part de la seva vida; estimen la seva feina i saben que el que fan és important per les persones, però per sobre de tot per ells mateixos, per la seva dignitat; no són esclaus de la seva feina, no penseu això, l’estimen, la fan i amb ella donen sentit a les seves vides. No tenen hores ni festius, tenen un objectiu i la determinació per assolir-lo. El que no fa la pel·lícula en línies generals és entrar a la vida privada dels protagonistes; intuïm que algú té problemes de parella o que es preocupen pels fills, però poca cosa més.

Resumint, el que fa Spotlight és demostrar-nos com un equip de periodistes amb la seva feina, amb el seu esperit i amb la seva determinació poden fer canviar les coses, com poden fer que la societat conegui uns fets greus i els posi en el lloc que mereixen, com a delictes, i els deslliguin de la religió i de les creences.
Pot semblar ben poca cosa, però és quelcom molt important; les coses són el que són, bones, no tan bones o dolentes, les faci qui les faci han de tenir la mateixa consideració, ningú està lliure de pecat per ser qui és, ni per representar a qui representi, tots han de respondre per igual davant la llei i els homes.

Des del punt de vista cinematogràfic és una obra força notable, que manté l’interès i té un bon ritme. Spotlight no es recolza en recursos efectistes, ni dels protagonistes ni del que estan investigant, cosa que seria fàcil i efectiva, però que jugaria amb els sentiments dels espectadors, “l’anomena’t recurs del mocador”.

Un company em va dir que Spotlight semblava més documental que no pas pel·lícula, ho vull agafar com una floreta perquè estem parlant d’un cas real i això vol dir que el plantejament és creïble.

La fotografia és molt correcta que juga sobretot amb els primers plans; bona ambientació històrica, però sobretot unes actuacions de primer nivell com no podria ser d’una altra forma perquè el repartiment és de primer ordre. Tot això demostra que els Oscars no s’han equivocat amb els premis i nominacions. Molt recomanable.

USA 2015 ( 2 hores, 1 minut)
Director: Thomas Mccarty
Guió: Thomas Mccarty, Josh Singer.
Actors: Michael Keaton, Marc Ruffalo, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci,…