En Woody Allen es un mestre de la quotidianitat, ho dic perquè molt sovint agafa episodis de les vides de les persones, en general ben normals, i construeix una historia que ens te asseguts davant de la pantalla noranta minuts sense perdre’ns cap detall, doncs es també un narrador excepcional, d’aquells que simplement es posen a parlar i capten l’atenció de tothom que els envolta, ja sigui al carrer o a la pantalla. ¿Es màgia? De cap de les maneres, es l’art de fer transcendent les coses ben normals del dia a dia, doncs ell te una gran capacitat d’observació i per tant la capacitat de fer filosofia de la quotidianitat. El que ell fa es fer-nos reflexionar no de temes elevats ni de grans frases si no simplement de la nostra pròpia vida; aquesta es la seva màgia.
Per això pot sorprendre una mica que en aquesta pel·lícula faci tot just el contrari, agafi un tema filosòfic i transcendent i el banalitzi, però te la seva explicació; al fer-ho d’aquesta forma posa el tema al abast de tothom, no cal haver estudiat filosofia ni ser cap pensador professional, solsamènt tenint inquietuds i ganes de pensar una miqueta ja n’hi ha prou per entrar a la historia, o fins i tot, si no es vol fer l’esforç , es pot seguir el desenvolupament dels fets sense mes reflexió, con en una pel·lícula d’acció qualsevol, encara que llavors potser la trobaràs lenta, doncs com sempre fa l’amic Woody, la cinta te forces diàlegs.
Un professor de filosofia aterra en un nou campus universitari de fugida d’una altre destinació on ha tingut problemes, doncs es un personatge força conflictiu. Es la típica persona a qui la fama el precedeix: Brillant i intel·ligent però desencantat de la feina i de la vida; amb fama de faldiller i seductor, diuen que sempre es lia amb les companyes, però també amb les joves alumnes a les que dona classe i a les que enlluerna amb el seu carisma i el seu posat de nen dolent; alcohòlic i amb problemes psicològics no posa les coses fàcils als seus superiors; es en resum una perla negra arreu on va.
¿Com es que una persona intel·ligent , de grans capacitats en el seu terreny i reconegut en el mon universitari es comporta d’aquesta manera? Segurament per respondre a aquesta pregunta caldria recorre a la filosofia i al pensament existencial, però per simplificar i com diria Nietzche, es el típic cas del filòsof, també conegut com el cas o la paràbola del ruc: “Una persona que porta una carrega que l’ofega i no el deixa avançar, però que a l’hora es incapaç de treure´s de sobre” Realment molt gràfic i absolutament definitori. En Juli Cesar, una persona amb unes capacitats excepcionals patia molt sovint de malts de cap, llavors necessitava del aire lliure i de l’acció per estar al 100%, la passivitat el matava. Passa molts cops amb homes brillants que necessiten de la acció, segurament records genètics d’un passat mes animal; ¿però quina acció pot esperar un professor de filosofia?
Malgrat la seva fugida, el destí, com sol passar, atraparà al nostre professor que es veurà embolicat amb companyes i alumnes que l’assetjaran, elles a ell, animades per la seva fama; tornarà al alcohol i farà mes d’una ximpleria; de nou l’angoixa vital s’apoderarà de la seva ment i del seu esperit, fent de la seva vida una tortura.
Una de les seves joves alumnes el perseguirà dia i nit com un gos faldiller i el voldrà redimir, ell en un acte de lucidesa si voldrà oposar tant com pugui, però la carn es dèbil…
Un dia per atzar escoltarà una conversa aliena i això li obrirà les portes a un projecte agosarat, humanitari i aventurer,serà la seva oportunitat d’entrar en acció, que com dèiem abans es la salvació dels grans intel·lectes, i això canviarà la seva vida amb un “chute” d’adrenalina i d’endorfines.
Aquí entraríem de ple, si el director axis ho hagués volgut, en un dilema filosòfic al abordar els límits de la moral i de la ètica, al ultrapassar la frontera del be i del mal. Seria simplista plantejar la frase de Maquiavel: “El fi justifica els mitjans”, doncs el discurs filosòfic aniria molt mes allà i seria mes potent. ¿Es pot fer un bona acció amb una de dolenta? Segurament aquí podríem parlar de justícia i d’autodefensa. La societat es defensa del mal castigant als malfactors; tancant-los a la presó o fins i tot amb la pena de mort. ¿Es lícit això? Crec que direu que si. ¿Però qui es la justícia? ¿Algú que actua en nom de la societat? ¿O la societat mateixa? ¿Pot un home lliure, un home que està per sobre de les convencions, erigir-se en salvador, en benfactor de l´humanitat? ¿No seria això una mica el típic somni americà del súper heroi? ¿Filosòficament, no seria parlar del súper home?; ¿aquell que esta mes enllà del be i del mal?.
Però els súper homes difícilment es poden barrejar amb les persones normals i menys encara amb les noietes capricioses, segurament en cel i fent indagacions a la recerca del mascle perfecte. No tothom te el valor ni la capacitat intel·lectual per passar la frontera de la moral de la societat, deslligar-se de les cadenes i assolir la llibertat.
De totes aquestes reflexions defuig en Woody Allen en aquesta pel·lícula, que preferirà tornar al seu recurs preferit: L’atzar. Les trobades casuals i creuades, els errors i les circumstancies complicaran els plans del nostre protagonista. Tot plegat ben superficial i assequible, fent que aquesta historia que podia ser dura acabi simplement sent un “sofcor” de la vida amb un final tràgic.
Malgrat aquestes ultimes reflexions aquest film es un treball professional, ben dirigit, ben interpretat i que mante constantment l´interés, a mes, com sempre fa en Woody hi molts moments de la cinta en que no podrem evitar somriure, doncs hi ha situacions que a força de ser patètiques tenen la seva gracia; per això, malgrat ser una oportunitat perduda d’anar mes lluny, jo la recomano doncs passareu una bona estona.
Deixa un comentari