La majoria de nosaltres vivim en grans ciutats, envoltats de milers de persones i on cotxes, motos i camions són reis, o a prop d’una carretera o aeroport, tots ells llocs molt sorollosos, per això sovint desitgem escapar a indrets tranquils i apartats, on només sentim el so del vent entre les fulles dels arbres o el cant d’un rierol, on puguem escoltar el silenci, i si ens ve de gust fer un crit i escoltar com ressona la nostra pròpia veu, o sentir el soroll dels nostres passos, o escoltar la nostra respiració i el tic-tac rítmic del nostre cor, gaudir de la soledat per estar amb nosaltres mateixos i amb la nostra família: Això és el que anomenem un lloc tranquil.

Idíl·lic tot això que us dic, veritat?


Però ara imagineu que estem sols perquè no hi ha ningú més amb qui comunicar-nos, que estem en silenci perquè no es pot fer soroll, cap soroll; llavors potser aquesta soledat i aquest silenci obligat serien com una presó invisible de la qual voldríem sortir. Voldríem escoltar música, sentir a la gent xerrant en veu alta, poder cantar, riure o cridar. Però res de tot això no és possible per la família protagonista d’aquesta pel·lícula, condemnats a no fer cap soroll, doncs, si les criatures de fora els escolten estant perduts.

Per tot això que us he dit entendreu que us estic parlant d’una pel·lícula de ciència-ficció o d’una recreació d’un passat molt llunyà, ja que axis és: El món que es descriu a aquesta cinta ha estat devastat per una terrible raça de depredadors implacables, tant se val d’on han sortit. Les ciutats han estat abandonades pels seus habitants i la població humana pràcticament aniquilada. Sols queden petits grups, en general famílies, amagats en llocs aïllats i refugiats sota terra, tal com podria passar en el passat quan les grans bèsties dominaven la terra. Som en un futur imaginari i la invasió suposem que ha sigut tan ràpida que els homes no han sabut com reaccionar, incapaços de fer front a un enemic poderós, ràpid i letal, que té una oïda tan fina que és capaç de detectar qualsevol moviment; si et mous i fas soroll estàs mort.

Els protagonistes són una família com podria ser la nostra, un pare, una mare i uns fills petits, per tant, és fàcil sentir-se implicats i posar-nos en el seu lloc; podem sentir el que ells senten, patir amb ells i sentir la seva por, la seva ràbia, la seva desesperació, el seu terror, però també gaudir amb les fites que assoleixen.

El fet que no sigui un grup d’humans, més o menys petit, si no tan sols una família ens parla del concepte de cèl·lula bàsica de la societat, de la seva força, de la seva capacitat de resistència i de regeneració de l’espècie, cohesionada amb la força de l’amor

què no són capaços de fer uns pares per als seus fills?

Fa pensar una mica en l’arca de Noè. No deixa de ser un missatge conservador, una declaració que l’home, la dona, la família, estan per sobre de la societat; una explicació demagògica de l’evolució de l’home que es va fer amo del món gràcies a la seva capacitat per col·laborar en grups cada cop més grans.

Veurem reflectida a la cinta la gran capacitat d’adaptació de l’Home Sapiens, de com troba solucions als problemes de supervivència: si no s’ha de fer soroll, caminem descalços i parlem amb signes; si ells són cecs, usem senyals lluminosos i finalment són el treball individual i la casualitat que et porten a un descobriment bàsic per lluitar contra ells, el seu punt feble. Sense cap dubte el mite de l’home lliure, de nou un cant a l’individualisme com a motor del món. Tot plegat fa pensar en l’home fet a si mateix, ho veiem a moltes altres pel·lícules americanes sobre grans homes: Edison, Henry Ford, etc.; la veritat és que tots ells van aconseguir les seves fites gràcies a un equip que treballava per ells.

Però curiosament al final són les dones les que donen el cop demostrant més racionalitat, més pragmatisme, més resiliència; en això no s’equivoca, les dones són el futur de l’espècie. Doncs si, al final les coses comencen a tornar al seu lloc i l’home deixa de ser pressa per ser depredador, la mirada de complicitat final de mare i filla és una terrible declaració de principis de la humanitat.

Una de les grans virtuts de la pel·lícula és que fins al final de tot no veiem a cap de les bèsties, percebem el seu moviment, sentim el seu soroll, quasi podem escoltar el seu alè, però no podem arribar a veure-les, malgrat això ens queda palès que són allà, a l’aguait, i que ens estan escoltant, ens estan vigilant. Es crea una situació d’angoixa constant, de no saber realment a què ens enfrontem, exactament com passava a Alien, un referent en el gènere; és un enemic invisible, podria ser perfectament assimilable a què fos un virus, una malaltia o simplement que sols existís a la nostra ment, com un mal interior; però els seus efectes són devastadors i terribles. Això fa augmentar la sensació d’indefensió, el terror es converteix en psicològic, és d’aquells que et deixen paralitzat.

Aquest film aconsegueix barrejar encertadament els films familiars amb els d’aventures i de terror, atrapa a l’espectador, ens fa sentir empatia amb aquesta família que podria ser la nostra; ens ensenya que és possible innovar en un gènere tan trillat com el terror i que no cal ni sang ni fetge ni massa coses desagradables per fer-nos patir.

Algú potser us dirà que és un film menor, però té una idea original, té ritme, està ben dirigit i té molt bones interpretacions; segurament per totes aquestes qualitats ha guanyat molts premis i l’American Film Institute la cataloga com una de les deu millors pel·lícules de l’any 2018. És un film fàcil de veure, fet per a tothom i que us farà passar una bona estona sense complicacions ni trencar-vos el cap. Això si, patireu una mica, ¿però que millor es pot dir si no d’un film de terror?

USA 2018 (1h 35min)
Direcció: John Krasinski
Guió: Scott Beck, John Krasinski, Brian Woods (Historia de Scott Beck i Brian Woods)
Actors: Emily Blunt, John Krasinski, Noah Jupe,  Millicent Simmons,  Cade Woodward,  Leoón Russom, Doris Mc Carthy.