Aquesta pel·lícula espanyola es va estrenar curiosament a París i no a Espanya, segons el seu director Carlos Vermut ho va fer perquè França és un país amb molta cultura i grans cinèfils, suposo que allà se sentiria més ben comprés. Ens podríem preguntar el perquè, jo crec tenir una possible resposta: Una forma de fugir del corporativisme que impregna tot el que gira al voltant de la capital, d’escapar d’un ambient tancat i endogàmic, de poder ser tu i prou; una mica com podia passar amb els artistes de l’est a l’època de la guerra freda.

Preguntat per la premsa gal·la sobre com s’havia gestat aquesta cinta, ell va comentar que tot sortia d’una història de fantasmes que ell va imaginar, on l’esperit d’una dona morta s’apodera d’una altra dona, a partir d’aquí van començar a donar-hi voltes i van ajuntar-ho amb la figura de les dives, que és com si fossin persones que habiten dintre d’altres, les primeres públiques i excepcionals, encara que també més imaginàries que reals, les segones gent normal inexistents per al gran públic.

L’argument és el següent: La Lila és una diva de la música pop que fa deu anys de silenci per voluntat pròpia després de la mort de sa mare, pateix un enigmàtic accident que la deixa amnèsica, precisament quan per motius econòmics havia previst el seu retorn als escenaris; la seva representant, desesperada com està, troba per casualitat en un Karaoke una solució miraculosa, una noia, la Violeta, fan seva que fa una molt bona imitació i que coneix tot d’ella, cançons, gestos, mirades, coreografia, i la contracta perquè l’ajudi a preparar el concert. Com en un joc de miralls impossibles la imitadora ha d’ensenyar a la verdadera a ser ella mateixa; però el joc no acaba aquí perquè en paral·lel la contractada té una relació morbosament tòxica amb la seva filla.

Si cerquéssim un adjectiu comú per al paper de les protagonistes, aquest seria la buidor; la Lila, no sap qui és, o potser es nega a saber-ho; la Violeta només viu en els moments que fa de Lila, doncs la seva vida és un infern de terror en la seva relació amb la seva filla; per això les dues tenen una mirada inexpressiva i un rictus de dolor interior, en aquest sentit és tan important el que succeeix a fora com a dintre dels personatges, però això ens ho hem d’imaginar. El cercle s’acabarà tancant quan ens revelin els misteris que envoltaven a la relació de la Lila amb la seva mare, llavors entendrem moltes coses, com la dependència i la submissió, una forma subtil però destructiva de vampirisme. Finalment, com en un univers creat per Borges, serà impossible l’existència de dues persones iguals, en paral·lel. Al final de la pel·lícula es tornarà al punt de partida, amb una noia sola a la nit a la platja.

L’anterior film de Carlos Vermut ja ens va mostrar que estàvem davant d’un dels directors amb més futur del nostre país, Magical Girl va ser un èxit de públic i sobretot de crítica, i ens va mostrar també la seva imaginació poderosa, la seva comoditat per tractar temes incòmodes per la majoria de la gent, la seva capacitat de captar tantes històries com personatges i una tendència a crear éssers humans turmentats. “Quien te cantara” no és una obra tan obscura com l’anterior, però si igualment tràgica, és molt més lluminosa, té el mar i la platja com horitzó i va més enllà de les quatre parets.

Sense cap dubte el film ens recordarà als d‘Almodóvar, tant per la temàtica com per l’estètica. Hi ha aquest hieratisme dels actors que sembla que s’ho miressin tot des de la distància. Però no és una obra pura, sinó que veu de moltes fonts; podria ser de Hitchcock, ja que és enrevessada, o de David Lynch amb qui comparteix el sentit pervers de les coses. També hi és Orson Wells, com en aquella seqüència de la cambra de miralls on es mouen les protagonistes, i quan aquests comencen a trencar-se, ens quedem la dona, la nit, la platja i el mar.

En aquest cas és una obra de plantejaments ambiciosos i que té un tema més universal o comprensible que la primera, la història t’atrapa amb el desig de saber el desenllaç, sobretot el perquè, i no dona ni un moment de respir mantenim una atmosfera tensa, sempre entre la curiositat i l’angoixa; és també una obra profundament femenina, una qualitat inestimable en un món d’homes. Direcció molt bona i acadèmica, molt bones actuacions i una fotografia cuidada, tot plegat fan d’aquest film un dels millors espanyols de 2018.

Espanya 2018 (2h 5min)
Direcció i Guió: Carlos Vermut
Actors: Najwa Nimri, Eva Llorach, Carme Elies, Natalia de Molina, Julian Villagrán, Vicenta N’Dongo, Inma Cuevas.