El film està compost per tres històries que tenen com a protagonista a una dona. Tres personatges  que són completament diferents i sense cap cap relacio entre ells.

A la primera, una noia li diu a la seva millor amiga que està començant a sortir amb un noi, que resulta ser l’antic company de l’amiga encara que ella no ho sap de moment. La seva reacció serà sorprenent.

La segona és un intent de seducció d’una dona a un novel·lista premiat que com a professor va suspendre a un company de classe i té un desenllaç inesperat.

La darrera és una confusió. Dues dones, que es creuen pel carrer, es reconeixen com antigues companyes de classe. Quan se n’adonen de l’error, decideixen seguir parlant.

Comparteixen la delicadesa i la sobrietat, simples, però alhora complexes ens sorprendran i ens faran pensar. Veient les històries, entendreu que el títol està ben justificat.

El nom del director nipó Ryusuke Hamaguchi s’ha escampat arreu darrerament. Aquest 2021 ha presentat dues pel·lícules rellevants:

  • La primera, “Drive My Car”, ha estat doblament guanyadora al Festival de Canes on s’ha emportat el premi al millor guió, ratificat  pel prestigiós FIPRESCI que atorga la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica.  A més, ha estat seleccionada per representar al Japó als Òscars. Quan això passa tothom es fixa en l’autor.
  • La que avui comentem es va presentar al Festival de Berlín on va guanyar el gran premi del jurat. No tothom pot fer dues pel·lícules en un any i menys recollir dos premis.

En una entrevista, va dir que volia explicar set històries on l’excepcionalitat fos el centre i agafes el lloc de la realitat. No sé si la versió que veiem al cinema està retallada a tres episodis, o si finalment el director va reduir a propòsit el format. També explica que les tres històries han sortit de situacions reals viscudes per ell: La conversa entre dues noies a la taula del costat d’un restaurant, la confidència d’un amic professor obligat a tenir la porta oberta per evitar rumors d’assetjament i un casual encontre en unes escales mecàniques d’una ciutat on va viure. Amb aquestes petites experiències personals va jugar amb la imaginació i la possibilitat de l’atzar.

És molta casualitat que la teva millor amiga s’enamori del qui era fins fa poc el teu xicot, amb el que en principi no hi tenia cap relació. En assabentar-te,  és lògic que quedis ben sorpresa i que no gosis dir res, de fet, sols és una remota possibilitat el que la cosa vagi a més. Ens ho expliquen en un llarg  pla seqüència dins d’un taxi on les llums de la ciutat creen un ambient íntim al voltant de les dues amigues, en tant anem observant com passen els carrers, places i túnels per on circula el cotxe.

Quina seria la nostra reacció en un cas com aquest? Voldríem advertir a l’amiga del que sabem d´aquella persona, per bé o per mal? Potser encara tindríem un cert sentiment de propietat i ens recaria aquest fet? Tindríem la temptació de donar una nova oportunitat a la relació malmesa, renaixeria el desig?

De fet, a vegades cal que sentim la pèrdua per valorar a una persona. En aquesta història l’atzar intervindrà més d’una vegada i veurem com s’obren molts possibles camins davant nostre; fins al punt que ens proposen dos possibles finals, reals o imaginats.

Una dona casada i amb criatures petites, que ha tornat a la universitat per seguir estudiant, protagonitza la segona història. És molt bonica, i té com amant a un company de classe, lògicament més jove que ella. Sense cap dubte una dona  segura i amb empenta, fins i tot agosarada, en un país tan conservador on les mullers tenen en general un paper secundari. Es proposa seduir a un dels seus professors que ha humiliat i suspès al seu enamorat. Aprofita l’excusa de comentar  un capítol força eròtic d’una novel·la d´ell, que acaba de guanyar un prestigiós premi, per entrar al seu despatx. Viurem el joc de la seducció a través de la paraula, ja que sense cap dubte la veu humana té aquest poder, més encara si descriu escenes de sexe explicites. Hi haurà un suggerent joc amb la porta del despatx, tancada serà el gest per amagar el pecat i oberta suposarà l’exposició pública.

Com reaccionaríem nosaltres en aquesta situació? Faríem fora a la persona o entraríem en el seu joc, segurs de la nostra posició d’avantatge?

El nostre professor triarà una alternativa didàctica i conciliadora, però l’atzar tornarà a jugar el seu paper d’arbrit, com veurem en el seu sorprenent i inesperat desenllaç.

Finalment, quan retornes a la ciutat on vas viure de jove sempre és possible trobar-te algú amb qui vas relacionar-te en el passat, de fet és una expectativa, un desig que et pot portar a confusió.

No us ha passat mai estar parlant amb algú que us ha reconegut, però que vosaltres no recordeu de què el coneixeu? Heu dit de seguida, perdona, no recordo qui ets? O potser heu estat parlant una estona tractant de fer memòria? A mi fins i tot m’ha passat acomiadar-me sense saber amb qui he estat parlant.

La història juga amb aquesta possibilitat. Dues dones recordant persones diferents de les que són i finalment deixant que la màgia flueixi.

Totes tres històries traspuen serenor, gràcies a una fotografia suau i uns enquadraments equilibrats. Els diàlegs són intel·ligents i sempre hi ha un gran respecte entre les persones, encara que en la primera es jugui amb sentiments com el desig, l’amor, el despit o la inseguretat. Una obra senzilla i equilibrada que ens farà reflexionar sobre les relacions humanes com si miressis els reflexos de la llum de la tarda sobre l’aigua d’un llac en calma.

Molt recomanable per tothom. Jordi Pi

JAPÓ 2021 (2 hores, 1 minut)

Direcció: Ryûsuke Hamaguchi

Guió: Ryûsuke Hamaguchi

Actors:   Kotone Furukawa, Ayumu Nakajima, Hyunri, Katsuki Mori, Shouma Kai, Kiyohiko Shibukawa, Fusako Urabe, Aoba Kawai,…