Aquesta pel·lícula ens trasllada a les vacances d’estiu, un parèntesi on viure noves experiències, propici per tant als canvis i a l’adolescència, el moment cabdal perquè aquests es produeixin. A un xalet a la Costa Brava conviuen una família benestant barcelonina amb la minyona colombiana, “que és com de la família” i la seva filla, que per circumstàncies passa l’estiu amb ells i que té per nom el títol d’aquesta pel·lícula. La Nora, de catorze anys, trobarà en Libertad una porta de sortida des del seu món tancat i endogàmic cap al gran món on tothom pot caber. Un film intimista i femení.

Clara Roquet dirigeix la seva primera pel·lícula, encara que ja fa uns quants anys fent de guionista a obres rellevants. De la seva relació professional amb Carlos Marques-Marcet van néixer obres tan notables com “10.000 km” i “Els dies que vindran“. Va escriure el guió de “Petra“, un dels films espanyols més pertorbadors dels darrers anys, conjuntament amb Jaime Rosales. També va participar en “L’ofrena” de Ventura Durall. Per tant, aquesta vigatana de 32 anys, ja és tota una experta en el món del cinema que va estudiar a la Universitat de Columbia a Nova York. Llavors, què és el que li ha fet fer el salt a la direcció? Diu ella que hi ha històries que sols poden ser explicades per un mateix, perquè contenen una càrrega personal que neix molt a l’interior. Al mateix temps, Paolo Sorrentino argumenta al seu últim film, per boca d’un personatge que fa de director de cinema napolità, que un dirigeix perquè té coses que vol contar o dolors que vol foragitar.

La primera cosa que em va sorprendre és l’estranya barreja d’èpoques que es percep a la pel·lícula. Podria semblar que som a l’època actual perquè hi ha mòbils moderns, vaixells actuals i personal de servei sud-americà; però la casa i la seva decoració, els vestits i les actituds de la gent em recorden els anys setanta o vuitanta del segle passat. No sé si és una decisió que cerca trobar una certa atemporalitat o, simplement són els records de la directora, encara que ella és massa jove per tenir aquests records. De totes maneres les situacions i els conflictes els podem assimilar perfectament.

El film té un enfocament femení al cent per cent, els homes hi surten circumstancialment i podrien ser tan sols part de la decoració. Ens mostra tres generacions: àvia, mare i filla, en una certa competència per controlar la casa, el seu teòric regne, en un món sense homes dominants, ja que el pare s’ha quedat a Barcelona suposadament per treball, encara que ens apunten que la relació de parella no passa per un bon moment. Lògicament, el control absolut l’hauria de tenir la mare, però està passant una crisi d’identitat i fa les coses per esma, sense cap il·lusió, és una líder que no lidera, però que tampoc deixa fer. L’àvia té Alzheimer i sovint la seva ment la porta als moments on ella decidia, al passat més o menys llunyà; la seva follia li dona esclats de lucidesa en els que tracta de fugir de la presó que és el món tancat de la família i la casa, en això s’acosta a la seva neta.

La minyona de la casa, la Rosana, té molt clar el seu paper. Ella està per servir i fer el que li manin, sense opinar, és el que ha fet sempre des que va agafar el control de la seva vida. Tampoc està passant un bon moment, la mort de sa mare i l’arribada forçada de la filla han afegit dolor i tensió al seu dia a dia. Per contra la seva filla és com diu el seu nom, un esperit lliure, voldria marxar i fer la seva vida, el seu camí, no se sent còmoda en aquest ambient encara que entén que, com a convidada i filla de l’assistenta ha d’ajudar quan se li demani. El paper de la Rosana ens recordarà enormement a la minyona del film brasiler “Una segona mare”, d’Ana Muylaert; les dues directores, pel fet de ser dones, coincideixen en la seva mirada cap a aquest personatge femení.

La Nora té 14 anys, tot just està sortint de la infantesa, encara no sap ben bé com ho ha de fer i veu en Libertad un referent, doncs, malgrat que sols és un any més gran, ja porta molt més viscut que ella. Imagina que podria ser amiga seva i per això vol estar al seu costat, vol aprendre i acollar-se a la seva seguretat. Sap que ella mai creurà la barrera social per posar-se al seu nivell i per això voldria que fos la Libertad la que acabes fent el pas, puix pensa que seria millorar la seva situació; anar al seu col·legi i ser la seva companya, lògicament ajudada per la seva família i, per tant, deuria el favor. Ella no veu la barrera insalvable que les separa.

Nora no pot comprendre el tràngol pel qual passa la seva mare, ha caigut aquell halo de santedat que tenen les mares per les nenes i, per tant, ja com a persona mortal, no accepta de bon grat la seva autoritat i fins i tot reprova el seu comportament. Aquell món perfecte on ella creia viure ja no ho és tant, és ben ple de contradiccions. Com pot ser que els seus progenitors no practiquin el que prediquen?

Seguint a Libertad, la Nora descobrirà coses que només havia llegit o vist a les pel·lícules. Ho farà sobretot com a observadora, per ella sols serà un tast, imaginarà i contarà vivències de la seva amiga com a pròpies, de fet, un primer pas per fer coses és imaginar que les fas. Això si, no dubtarà, ja que són comportaments automàtics apressos, en usar la manipulació i el poder de la seva classe per influir en els esdeveniments.

Una festa al costat de la piscina serà el clímax de la cinta en una escena pròpia del neorealisme italià; ens mostrarà el comportament d’una classe i de com poden actuar com si les persones del servei fossin invisibles, éssers que com els vampirs no es reflecteixen als miralls, fantasmes que mouen canapès d’aquí cap allà, porten ampolles de cava i recullen deixalles sense deixar rastre de la seva existència. Els convidats faran el que s’espera d’ells, fins i tot es complirà el bateig ritual de la piscina. Apareixerà la figura del pare, distant, sincer sense miraments, que donarà el tret de sortida a la seva filla, com si fos una posada de llarg, amb un ball i poca cosa més.

El final de l’estiu serà també el final de la pel·lícula. Recolliran i tancaran la casa abans de marxar a Barcelona repetint a la inversa el procés d’arribada; la Nora s’acomiadarà de Libertad amb un fins aviat i ja dins del cotxe escoltarà una darrera lliçó de maduració. Per la finestreta del darrere podrà veure com les figures de la Rosana i la seva filla es van empetitint fins a desaparèixer amagades per la curvatura de la carretera, com si es tractés de la terra.

Un film modest, personal i intimista mol ben realitzat, una petita joia que qualsevol amant del cinema gaudirà.

Espanya 2021 (1 hora, 44 minuts)

Direcció: Clara Roquet

Guió: Clara Roquet

Actors: María Morera, Nicolle García, Nora Navas, Vicky Peña, Carol Hurtado, Maria Rodríguez Soto, David Selvas, Òscar Muñoz, Sergi Torrecilla, Mathilde Legrand,…