Segons la Bíblia, el Leviatan era un monstre marí que apareix citat en el llibre de Job, on se n’ofereix fins i tot una descripció bastant acurada de la seva morfologia i del poder dels seus ullals. Però també és una manera de nomenar el dimoni o una manifestació d’aquesta criatura maligna. Clarament, és també una representació del mal absolut en lluita contra el bé, contra el món i les bones persones. A més, és una forma poètica d’anomenar el mar immens. En hebreu actual, leviatan vol dir simplement “balena”.

Job era un home molt pietós, caritatiu, recte i treballador, a qui les coses li anaven força bé. Déu el posava sovint com a exemple davant del maligne, que replicava que així qualsevol era bona persona. Llavors, Déu va donar permís al dimoni perquè el posés a prova, i així ho va fer: li va destrossar la vida. Malgrat totes les desgràcies imaginables, Job no va perdre mai la fe. És per això que aquest sant és símbol de la paciència.

El protagonista d’aquest film no té la paciència de Job i dista de ser l’home perfecte, però sí que és un lluitador capaç d’enfrontar-se amb coratge i tenacitat al poder establert, per defensar allò que creu que li pertany i, de pas, protegir la seva dignitat i la seva memòria. Enfront seu tenim un home que exerceix el poder absolut al seu poble: l’alcalde, egoista, corrupte i violent; és el mal, però creu —o vol creure— que actua protegit per Déu.

També hi ha l’Església: un bisbe que aprova, indueix i santifica els actes dels poderosos i que teòricament representa Déu; un personatge que fa de la religió política i practica una simbiosi absoluta amb el poder, tal com també fan alguns cardenals a casa nostra, que se senten més còmodes amb un president del govern de dretes o amb un banquer que amb els humils i els necessitats. Ja tenim, doncs, els mateixos personatges del llibre de Job i entenem per què la pel·lícula es diu Leviatan i passa en unes terres glaçades escombrades per un mar immens, sovint enfurismat.

Estem al nord de Rússia, en un petit poblet costaner del Mar de Barents. Les primeres imatges de la pel·lícula són hipnòtiques i ens dibuixen un paisatge d’una freda bellesa, tot i desolat: un mar fosc i amenaçador, unes roques negres i pelades, els esquelets del que havien sigut vaixells de fusta, testimonis d’un passat segurament pròsper.

A una casa aïllada de fusta, situada en un turonet que domina la badia, s’obre un llum. Encara no s’ha fet de dia i veiem algú que es mou dins la casa: és el protagonista, que surt, agafa el cotxe i es posa en camí ben d’hora. No pot perdre temps, ja que ha de salvar casa seva. Així engega aquest film.

A partir d’aquí ens submergirem en un món que, de tant allunyat, ens pot semblar irreal, com a mínim sota l’òptica de la nostra vella Europa. La història avançarà linealment i sense floritures, de forma austera i acadèmica, però cada nova situació ens descol·locarà totalment, malgrat la quotidianitat que demostren els personatges, ja que per ells és el dia a dia.

Uns judicis que són com un acte protocol·lari, amb un desenllaç conegut prèviament per tots, com si tothom fes el seu paper en una obra de teatre absurda i que no pot sinó recordar-nos l’absurditat de El Procés de Kafka.

Un dia de camp amb la família i els amics, amb vodka i armes, jugant a disparar tant sobre ampolles buides com sobre retrats dels antics líders soviètics.

Vodka, molt vodka, begut a totes hores per tothom, sols o acompanyats, d’un sol glop amb vasos que semblen d’aigua, botella rere botella, fins que gairebé no es poden mantenir dret. Però tot això sols és la quotidianitat; la història de fons, com dèiem abans, és la lluita entre el bé i el mal.

El bé està representat per un home lliure, sol, com diria el protagonista de l’obra de teatre L’enemic del poble d’Ibsen. Massa sol i amb uns fonaments massa febles per sostenir-lo davant les envestides del mal. L’heroi es queda cada cop més sol i cada cop amb més vodka, cec per veure tot el que li ve a sobre, sense la lucidesa suficient per planificar la seva estratègia ni per fer aliances; incomunicat amb la seva família, ja que és d’una altra generació que la seva dona, massa distant del seu fill, que fuig plorant fins a la platja per estar davant l’esquelet d’una balena, davant del Leviatan.

Cap al final veurem una missa amb tothom ben mudat, amb el bisbe fent el seu discurs i l’alcalde amb la seva família present a primera fila. Una imatge que pot recordar altres misses d’altres pel·lícules de mafiosos, com el bateig que surt a El Padrí o l’òpera del final de Els intocables d’Eliot Ness de Brian De Palma. El malvat, embolcallat per l’alta societat i l’església, és referendat i acceptat.

“Fixa-t’hi bé, fill meu, Déu ho veu tot”, diu ell. També escoltarem com el poderós respira alleujat després d’una trucada telefònica i diu: “A veure si així aprèn a tenir una mica de respecte”, com si fos el “que n’aprenguin” del Laporta. És un clàssic de la conducta humana: sempre vol respecte aquell que no en té pels altres.

La pel·lícula també fa l’autòpsia a la Rússia actual: disecciona la seva injustícia, el seu desànim, la seva corrupció, i mostra una societat perduda, sense principis, deshumanitzada. Segurament és per tot això que, des del govern, l’església ortodoxa, els partits i les institucions d’aquell país, han plogut crítiques sobre aquest film, del qual diuen que és anti-rus i que, curiosament, està finançat en part amb diner públic.

Veurem, a una de les últimes imatges de la cinta, com una excavadora també pot ser un monstre destructiu i terrible: un Leviatan mecànic, capaç fins i tot d’esborrar records. També ho hem vist a casa nostra, amb tanta gent que ha hagut de deixar casa seva. Però amb l’arribada de l’hivern i la neu tornarà la calma després de la tempesta. Un altre cop el mar immens, les roques pelades i negres, els esquelets dels vells vaixells mig enfonsats, testimonis d’un passat, i al mig de la platja, l’esquelet blanc, ara cobert de neu, de la balena. Sense cap dubte, una freda bellesa. Leviatan, la gran balena, manté el seu regnat de desolació en el nostre món.

És una obra molt dura de contingut, molt sòbria en la seva execució, sense el recurs fàcil de jugar amb els sentiments dels espectadors, ben dirigida i amb bones actuacions. Totalment recomanable per a tothom, imprescindible per als cinèfils.

Rússia, 2014 (2h 21min)
Director: Andrei Zvyagintsev
Guió: Oleg Neguin, Andrei Zvyagintsev

Actors: Vladimir Vdovichenkov, Elena Lyadva, Aleksey Serebyalov, Anna Ukolova, Roman Madyanov, Lesya Kudryashova,…