És un recurs fàcil i molt utilitzat en el món de l’humor jugar amb els tòpics i els arquetips nacionals per fer riure al públic, ja que tots hem sentit acudits de catalans, andalusos o bascos. Sense anar més lluny, últimament hem vist Ocho apellidos vascos. Riure’s d’un mateix és un costum molt sa i molt més habitual als nostres països veïns i germans, com Itàlia o França, que fins i tot ho practiquen més que nosaltres, els espanyols. La nostra meseta domina i pesa molt en tot; és, en aquest sentit, “mesetària” amb la connotació més pejorativa, amb aquell sentit tràgic dels quadres de Goya o místic dels del Greco. Són ambients secs, que prefereixen riure’s del veí abans que d’ells mateixos. Però el negoci és el negoci, i si hi ha calerons, riurem del que calgui. Aquest film del qual parlem avui segueix la línia de “Ocho apellidos vascos” i també de la italiana “Viva la Libertà” o de la més recent cinta francesa “La Família Belier”, encara que segurament no arriba al seu nivell.

Segons les enquestes, un dels problemes que més preocupa als francesos és la immigració, i per això els partits ultra-nacionalistes com l’Aliança Nacional pugen com l’escuma. Els francesos, una mica com els catalans, són en general molt conservadors malgrat la Revolució Francesa; mantenir l’estabilitat i que et prenguin el pèl són coses diferents, una coincidència més amb els nostres veïns.

Imagineu un pare ultra-conservador, gaulista i catòlic —semblant a un franquista a Espanya, això sí, demòcrata i republicà: liberté, égalité, fraternité— amb quatre filles, tres de les quals s’han casat amb immigrants (un jueu, un musulmà i un xinès), tots perfectament integrats i tan francesos com el que més. L’única soltera, la petita, és la seva última esperança de fer un casament religiós dins la família. Finalment, troba nuvi, i és catòlic! Però no tot serà tan fàcil com sembla.

La pel·lícula és un seguit de desencontres previsibles i forçats entre el pare, els gendres i els futurs sogres, amb situacions que en teoria haurien de ser hilarants i que probablement ho són més per als francesos que per a nosaltres. Com en la majoria de films d’aquest estil, es busca l’esperpent i l’absurd, la caricatura i l’exageració, amb quilos de sal gruixuda.

També hi ha els típics ingredients dolços i fins i tot patriòtics, com quan els quatre gendres canten junts la Marsellesa amb la mà al cor davant del pare de la núvia emocionat. Aquesta sobreactuació deslliga completament la ficció de la realitat i quasi et fa creure que estàs davant d’un vodevil burlesc, del Club de la Comèdia, d’uns pallassos de circ o d’uns dibuixos animats.

Com que hi ha també un casori, el film dona un gir cap a l’estil de “El pare de la núvia” i pel·lícules similars, on els pares semblen perdre l’enteniment davant la possibilitat que la filla es malcasin; tenim, doncs, un encreuament de gèneres humorístics a la part final de la cinta. Això dona més joc multiplicant els malentesos i millora el ritme de la pel·lícula. És, per tant, una obra que va de menys a més: si has tingut paciència al principi, que és molt fluixet, i t’has submergit en la història, pots arribar a passar una bona estona.

Artísticament o literàriament, la pel·lícula no té cap pretensió ni mèrit especial; és prescindible i oblidable. El treball dels actors és teatral i exagerat, sense cap realisme; ens expliquen un conte irreal i una mica alliçonador, com si estiguéssim en un teatret ambulant que va de poble en poble. És una pel·lícula molt senzilla, però distreta, amb gags divertits que et faran somriure i que poden fer-te passar una bona estona una tarda que estiguis avorrit a casa, emmandrit i sense ganes de fer res més.

FRANÇA 2014 (1h 37 min)
Director: Philippe de Chauveron
Guió: Philippe de Chauveron, Guy Laurent
Actors: Christian Clavier, Chantal Lauby, Ary Abitan, Medi Saudon, Frédéric Chau, Noon Diawara, Frédérique Bel, Julia Piaton…