Després de veure aquesta pel·lícula, un amic cinèfil em va fer notar una frase que es repeteix dues vegades i que és força rellevant:

“¿Dónde está el problema? Pero si solo son flores”.

Això em va fer pensar en un curs de comunicació al qual vaig assistir, ara ja fa uns quants anys. Allà em van dir:

“Aneu en compte amb les paraules; les penses, les prepares, les carregues i les dispares; les paraules són com bales i poden fer molt mal”.

Algú podria dir:

“Però si només són paraules, on és el problema?”.

Les paraules transporten pensaments, però també judicis, acusacions i fins i tot sentències. Les flors porten sentiments, però també desitjos, il·lusions, amor; són un reconeixement i es fiquen en el territori més personal, podent ser fins i tot agressives per l’entorn.

Les paraules i les flors tenen dues lectures que no han de coincidir necessàriament: les de l’emissor i les del receptor. La cosa ja no és tan fàcil, oi que no?

Una noia comença a rebre, sense cap motiu conegut, un ram de flors cada setmana. Tots són molt macos, tots ben diferents; es veu que estan escollits un a un amb delicadesa. No hi ha remitent i el seu marit no ha sigut. Qui envia aquestes flors? I per què ho fa? Així de senzill és l’inici d’aquesta cinta.

Unes flors portaran altres flors, també misterioses, i una altra vegada apareixeran els dubtes i els neguits. Finalment, les històries s’encreuaran i es tancarà el cercle.

Les primeres flors són com una balsa de salvament enmig del mar per a una persona que s’està ofegant, o com recuperar el reflex de la seva imatge en el mirall i tornar a ser visible per a tothom, però sobretot per ella mateixa; una resurrecció com a persona cap a la dignitat i el respecte. A l’altre costat de les flors, qui sap què hi ha? Segurament admiració, devoció i amor, un homenatge a la feminitat, a la humilitat; una ofrena a la bellesa fràgil i un instint de protecció. Però també la necessitat d’establir un diàleg més enllà del materialisme fred de les places dures, de comunicar-se amb una ànima bessona, de buscar en la bellesa efímera d’un ram de flors una comunió dels sentiments; una necessitat que la seva vida diària li nega. La escena de la retirada dels testos del balcó i de casa deixa ben explícita aquesta mancança.

La segona tanda de rams de flors sembla més fàcil d’entendre, però no ho és tant. Tant senzill com tornar un favor? O més aviat, mantenir encesa una flama que et guia en la foscor? Si desapareixen les flors, desapareix la relació i ella tornarà a estar sola enmig de l’oceà, sense cap fusta a la qual agafar-se. Per tant, cal portar les flors cada setmana, mantenir el flux constant; el sentit és el de menys i tant se dona si les flors venen o van.

Per als qui no coneixen la història dels primers rams, serà impossible ni tan sols imaginar el perquè dels segons. La incomoditat de la situació farà que facin mans i mànigues per tractar de descobrir qui és aquest misteriós i fidel portador de flors. Finalment ho esbrinaran, però erraran en els motius… El qui és pot ser irrellevant si no saps el perquè.

Assistirem a la rivalitat entre dues noies per conquerir un home. Ben normal, pensareu, però no buscaran ni sexe ni companyia, sinó només el seu record, la seva memòria. Cadascú té dret a expressar els sentiments a la seva manera, però l’ostentació dels altres pot ferir a qui es creu tenir el dret exclusiu, i fins i tot pot sorgir el dubte quan ningú pot respondre a les preguntes que et fas i que t’obsessionen tant de dia com de nit.

Finalment, aquest record serà de qui havia de ser; les rivals abandonaran la lluita i li deixaran el camp lliure: una, pobreta ella, per K.O. tècnic, i l’altra per voluntat pròpia, ja que ningú vol conservar la crossa que va haver d’usar quan se li va trencar la cama; ans al contrari, prefereix oblidar aquell mal tràngol. El món és ben ple de desagraïts.

El temps cura moltes ferides, fins i tot aquelles que fan tant mal que no et deixen ni plorar. Llavors, amb la distància, ja pots vessar les llàgrimes i guardar dins del cor aquell record. Com pots donar per tancat el dol? Res millor que un ram de flors blanques.

La cinta és senzilla, lineal, molt pura i acadèmica. Usa el recurs de les separacions arquitectòniques i acústiques per mostrar-nos la incomunicació dels protagonistes. Està construïda amb pocs recursos, però força sòlids, i en el seu conjunt és un xic minimalista. Reflexa prou bé la idiosincràsia d’una terra amb potser la cultura més antiga de la península. Una bona pel·lícula que recomano a persones amb sensibilitat, siguin o no cinèfils; de lo millor del cinema espanyol del 2014.

ESP 2014 (1h 39 min)
Director: Jose M.ª Goenaga, Jon Garaño
Guió: Jose M.ª Goenaga, Jon Garaño
Actors: Josean Bengoetxea, Nagore Aramburu, Ane Gabarain, Gotzon Sanchez, Itziar Aizpuru, Egoitz Lasa, Itziar Ituño, …