Desprès de veure aquesta pel·lícula, un amic cinèfil em va fer notar una frase que es repeteix per dos cops i que es força rellevant: “¿Donde esta el problema?, pero si solo son flores”. Això em va fer pensar en un curs de comunicació al que vaig assistir, ara ja fa uns quans anys; llavors em van dir:” Aneu en compte amb les paraules, les penses, les prepares, les carregues i les dispares; les paraules son com bales i poden fer molt mal”; algú pot dir; ¿però si sols son paraules, ¿on es el problema? Les paraules transporten pensaments, però també judicis, acusacions i fins i tot sentencies; les flors porten sentiments, però també desitjos, il·lusions, amor, son un reconeixement i es fiquen en el territori mes personal, poden ser agressives per l’entorn.
Les paraules i les flors tenen dos lectures que no tenen que coincidir necessariament: Les del emissor i les del receptor. La cosa ja no es tant fàcil, oi que no?
Les paraules i les flors tenen dos lectures que no tenen que coincidir necessariament: Les del emissor i les del receptor. La cosa ja no es tant fàcil, oi que no?
Una noia comença a rebre sense cap motiu conegut un ram de flors cada setmana, tots son molt macos, tots ben diferents, es veu que estan escollits un a un amb delicadesa; no hi ha remitent i el seu marit no ha sigut. ¿Qui envia aquestes flors?,¿perquè ho fa? Axis de senzill es el inici d’aquesta cinta.
Unes flors portaran altres flors, també misterioses, i un altre cop apareixeran els dubtes i els neguits, finalment les histories s’encreuaran i es tancarà el cercle.
Les primeres flors son com una balsa de salvament en mig del mar per una persona que s’està ofegant, o com recuperar el reflex de la seva imatge en el mirall i tornar a ser visible per tots, però sobre tot per ella mateixa; una resurrecció com a persona cap a la dignitat i el respecte. Al altre costat de les flors qui sap que hi ha; segurament admiració, devoció i amor, un homenatge cap a la feminitat, cap a la humilitat ; una ofrena a la bellesa fràgil i un instint de protecció. Però també la necessitat d’establir un diàleg mes enllà del materialisme fred de les places dures, de comunicar-se amb una anima bessona, de buscar en la bellesa efímera d’un ram de flors una comunió dels sentiments; una necessitat que la seva vida diària li nega. La escena de la retirada dels testos del balco i de casa deixa ben explicita aquesta mancança.
La segona tanda de rams de flors sembla mes fàcil d’entendre però no ho es tant. ¿Tant senzill com tornar un favor? ¿o mes aviat mantenir encesa una flama que et guia en la foscor? Si desapareixen les flors, desapareix la relació i ella tornarà a estar sola en mig del oceà sense cap fusta a on agafar-se, per tant cal portar les flors cada setmana, mantenir el flux constant, el sentit es el de menys i tant se dona si las flors venen o van.
Per els que no coneixen la historia dels primers rams, serà impossible ni tan sols imaginar el perquè dels segons. La incomoditat de la situació farà que facin mans i mànigues per tractar de descobrir qui es aquest misteriós i fidel portador de flors. Finalment ho esbrinaran però erraran en els motius…El qui es pot ser irrellevant, si no saps el perquè.
Assistirem a la rivalitat entre dos noies per conquerir a un home, ben normal pensareu, però no buscaran ni sexe ni companyia si no sols el seu record, la seva memòria. Cadascú te dret a expressar els sentiments a la seva manera, però la ostentació dels altres pot ferir a qui es creu tenir el dret exclusiu, i fins i tot pot sorgir el dubte quan ningú pot respondre a les preguntes que et fas i que t’obsessionen tant de dia com de nit.
Finalment aquest record serà de qui tenia que ser, les rivals abandonaran la lluita i li deixaran el camp lliure, una, pobreta ella, per k.o. tècnic, i l’altre per voluntat pròpia, doncs ningú vol conservar la crossa que va haver d’usar quan se li va trencar la cama, ans al contrari prefereix oblidar aquell mal tràngol; el mon es ben pler de desagraïts.
El temps cura moltes ferides, fins i tot aquelles que fan tan mal que no et deixen ni plorar, llavors, amb la distancia, ja pots vesar les llàgrimes i guardar a dins del cor aquell record. ¿Com pots donar per tancat el dol? Doncs res millor que un ram de flors blanques.
La cinta es senzilla, lineal, molt pura i acadèmica, usa el recurs de les separacions arquitectòniques i acústiques per mostrar-nos la incomunicació dels protagonistes, esta construïda amb pocs recursos, però força sòlids i en el seu conjunt es un xic minimalista. Reflexa prou be la idiosincràsia d’una terra amb potser la cultura mes antiga de la península. Una bona pel·lícula que recomano a persones amb sensibilitat, siguin o no cinèfils; de lo millor del cine espanyol del 2014.
ESP 2014 (1H, 39 MIN)
Director: Jose Mª Goenaga, Jon Garaño
Guió: Jose Mª Goenaga, Jon Garaño
Actors: Josean Bengoetxea, Nagore Aramburu, Ane Gabarain, Gotzon Sanchez, Itziar Aizpuru, Egoitz Lasa, Itziar Ituño,..
Deixa un comentari