De petit somniava amb els viatges a l’espai com l’aventura de descobrir les fronteres del meu món, tal com ho havien estat pel meu pare o el meu avi els llocs recòndits del nostre planeta. En fer-me gran, veient les notícies dels diaris o la televisió, amb les fotos dels nens amb els ventres inflats de gana, o fins i tot llegint els llibres de l’època que alertaven del creixement de la població i de l’exhauriment dels recursos naturals, vaig arribar a pensar que més que una aventura, la descoberta de l’espai era una necessitat ineludible.

Per sort l’enginy i l’ambició de l’home han anat trobant nous fons d’energia, collites més productives, i foradant el cor de la terra cada cop més profundament, han extret més matèries primeres perquè res no s’aturés; però la població no para de créixer i tots ho volem tot, això fa pensar que si no fem res per evitar-ho, algun dia podem arribar a un límit insostenible; aquesta pel·lícula succeeix en aquests dies que tots desitjaríem que no arribessin mai, en els que la humanitat té la necessitat de buscar un nou món o acceptar la seva desaparició.

Aquesta és la pel·lícula d’un viatge a l’espai més llunyà, impulsats per la força gravitatòria dels forats negres o fent drecera per la curvatura de l’espai dels forats de cuc, però també és un viatge a l’interior de l’ànima humana, a l’interior dels homes, aprofitant la força de l’amor i l’empenta dels sentiments; sense oblidar el motor de l’instint de conservació de l’espècie.
Hi ha molta bellesa en aquesta cinta, a vegades aterridora, d’altra pictòrica o fins i tot poètica: La natura grandiosa i sigil·losament amenaçadora d’algun planeta, o de les tempestes de sorra que tot s’ho empassen a les planes americanes; la persecució amb cotxe camp a través seguint a un dron que vola silenciós i errant, o les imatges de l’espai; la pols que cobreix les lleixes plenes de llibres i maquetes d’una habitació, o les frases extretes d’una poesia de Dylan Tomas, o fins i tot del fons del cor. Però hi ha molt més que la purament formal: l’amor, els sentiments, la transcendència, el coratge …

El protagonista és un pilot de proves i enginyer vocacional, amb el seu ofici descatalogat i transformat en granger per la força de les circumstàncies, però que mai ha perdut el seu esperit. És un descobridor, això no obstant, també un home de família, un pare protector a qui el destí li dona l’oportunitat d’ajuntar aquestes dues qualitats en una aventura per la qual val la pena una vida.
Per la família i per la humanitat ho deixarà tot, amb la possibilitat de no tornar mai més, o fins i tot de morir, però amb la determinació de fer-ho i amb la voluntat de complir una promesa feta. El repte al que s’enfrontarà és el que sempre hauria desitjat, allò per què el seu esperit i la seva ment estan preparats, però és una situació desesperada i sense gaires certeses, diguem amb més aventura i menys enginyeria. Quan les probabilitats són petites les coses es compliquen i el temps juga en contra seva; però si torna als moments cabdals potser, sols potser, podrà trobar alguna de les solucions possibles d’una equació que no en tenia. Tot serà molt incert i relatiu a menys que apliqui la teoria; llavors haurà de fer el salt de la quarta a la cinquena dimensió i jugar amb la gravetat, el darrer i únic possible recurs que li queda.

Els personatges són molt importants en aquesta història, malgrat que no és personalista, perquè hi ha una acció paral·lela que transita pels seus cors i les seves ments, els seus actes responent tant a la raó com als sentiments, no són ni aleatoris ni interessats; mai deixen de ser fidels a ells mateixos, són conseqüents. Representen uns valors molt americans, la independència i la llibertat. Podem veure al protagonista, excels paper de Mattew McConaughey, assegut al porxo de casa seva, amb una cervesa a la mà gaudint de la posta de sol, perquè hi ha moments que t’atrapen, contemplant el final de la llum, potser de la vida, serenament.

Però també hem de parlar de Trash, un robot, afortunadament i originalment no antropomòrfic, un paral·lelepípede metàl·lic, en el que pots graduar el grau de sinceritat i d’humor, ja que com ell mateix diu, als humans no se’ls hi poden dir les coses massa clares i amb un toc d’humor, amb menys seriositat, se senten més confortables.

Hi ha també el llegat, com si fos un missatge en una botella que la història o el guionista volen deixar a l’espectador: L’esperit científic i la veritat dels fets enfront del maquillatge oficial dels buròcrates; el vell científic que abans de morir ha d’explicar la veritat; el pare que deixa la responsabilitat del ranxo al seu fill en marxar; els òvuls que viatgen congelats a la nau per reproduir l’espècie, aquest instint tant animal vestit de ciència i altruisme; el rellotge com una promesa de tornar a ajuntar els temps, els moments i les vides o com mesurar la confiança. Si, el llegat és el que ens fa immortals!; hi ha una frase:

“En vida alimentem els records dels nostres fills”. Cal dir res més?

Una pel·lícula com aquesta ha de tenir unes bases científiques sòlides si no vol convertir-se en prescindible, i aquesta les té, per això el guió va trigar quatre anys a enllestir-se, es va gestar a l’Institut Tecnològic de Califòrnia i va comptar amb el concurs i l’assessorament del físic Kip Thorne. El seu rigor és total, si bé té una part especulativa que malgrat ser-ho no contradiu cap teoria demostrada, encara que fa alguna hipòtesi possible però no segura.

La música mereix un punt i a part, ja que només la podem definir de superlativa, de fet és com una simfonia i pots arribar a dubtar de qui acompanya a qui, qui té més força, l’acció o la música, que embolcalla les imatges i les fa créixer en intensitat dramàtica, modulant el volum fins a deixar-te literalment enganxat a la butaca com si estiguessis accelerant; no oblidem el silenci de l’espai, absolut, com ha de ser.

Aquesta cinta, per ser un referent de la ciència-ficció en el futur, ha hagut de llegir en els referents del passat, començant per “2001 Una odissea de l’espai” amb la seva estació orbital circular que es generava la seva gravetat i amb els robots amb sentit identitari propi. De “La Guerra de les Galàxies” destacaríem la complicitat amb els, en aquest cas, “no androides”, que poden acabar sent uns bons companys. D'”Alien”, unes naus no tan asèptiques i de Gravity, la seva aproximació realista a l’espai exterior i el reduït i laberíntic espai interior de les naus. També hi ha una clicada d’ull a una altra obra seva, “Origen“, “Inception” en el seu títol original. El film no fa mal paper en comparar-se amb aquestes icones del gènere.

Malgrat que totes aquestes qualitats són presents, no és una pel·lícula perfecta, o potser ho és massa de perfecte?

Hi ha algun episodi, com per exemple en el planeta glaçat, on algunes de les seqüències s’allarguen sense cap valor afegit; a vegades tens la sensació que realment tot és massa estudiat, poc espontani i que la calculada precisió de la raó i la intel·ligència van per davant dels sentiments que es mostren com reprimits. No hi ha cap escena on l’emoció esclati, com per exemple en el final de Gravity. Diríem que l’èpica, que certament té, està continguda.

El cert és que amb un sol visionat és impossible fer teu tota la grandesa d’aquesta obra, d’entendre el seu missatge o assimilar tots els detalls; per tant, tot el que he escrit en aquesta crònica és sols la visió d’un esclat que t’enlluerna. Una pel·lícula que no serà una més en el gènere i que confirmarà al seu autor, Christopher Nolan, com un gran creador. Absolutament imprescindible.

USA 2014 ( 2H, 49 minuts)
Direccio: Christopher Nolan
Guió: Jonathan Nolan, Christopher Nolan, Kip Thorne
Música: Hans Zimmer

Actors: Matthew McConaughey, Anne Htaway, Jessica Chastain, Bill Irwin, John Lithgow, Casey Affleck, Michael Caine, Matt Damon,…