Si llegeixes la sinopsi d’aquesta pel·lícula: “Un vell malcarat inicia una relació peculiar amb un nen del qual fa de cangur de circumstàncies”, i a més després veus el cartell del film —en un fons blau cel apareix un bondadós Bill Murray, amb una vaporosa corona de sant sobre el cap i flanquejat per dues noies angelicals mirant-lo somrients—, el primer que et ve al cap és que és la típica història de la factoria Disney, fins i tot potser finançada per l’església més conservadora per tal de fer més clients. Sí, d’aquelles on tothom és bo, parla suaument i mira més pels altres que per ell mateix; d’aquelles que els diabètics tenen prohibit mirar per prescripció facultativa. Però les coses no sempre són el que semblen a primera vista…

Per si de cas, el director ha volgut fer una declaració d’intencions a la primera seqüència, suposo que per donar l’oportunitat als que han entrat enganyats de deixar la sala, i per això comença la història amb el protagonista follant amb una prostituta. Si segueixes assegut després, no vulguis reclamar el preu de la teva entrada, perquè ja estàs advertit.

No el trobaràs en Mickey Mouse, aquí!!!

A partir d’aquí veurem més misèries humanes que no pas bones accions, però són coses de la vida i de l’edat; tampoc ens hem de sorprendre. Però no us alarmeu, calma… Doncs no hi ha maldat per cap lloc en aquesta cinta. Potser sí debilitats, penes i amargor en algun moment, això sí, sense rendició ni renúncia de la humanitat, encara que amb molta capacitat d’adaptació i d’esperit de supervivència, i amb la intel·ligència suficient per reconèixer les coses bones i les bones persones: els amics, aquests que no et deixaran sol. Motiu suficient per afrontar la vida amb coratge i, per què no, també amb alegria.

Els homes poden ser a vegades una mica autistes; viuen molt sovint en un món interior hermètic, capficats en els seus pensaments… o potser també en els seus no pensaments, en una espècie de meditació, en aquest cas no transcendental, una desconnexió del món que els envolta, reminiscències d’un passat llunyà i de les llargues jornades de cacera amb moltes estones d’espera. En envellir, possiblement aquestes desconnexions són cada cop més freqüents, i la soledat, la falta d’una dona, ho multiplica. Per això poden viure en entorns bruts sense gairebé adonar-se’n, anar descuidats o desarreglats, o menjar qualsevol porqueria.

Les relacions socials queden reduïdes a la mínima expressió, cobrint tan sols certes necessitats bàsiques. Si algú tracta de trencar aquest aïllament inconscient i voluntari, pot rebre com a resposta immediata un moc. Sí, senyor, estem definint la figura del vell malcarat; si aquest home és un borratxo, un jugador i a més va de putes, llavors ja tenim definit el personatge: un paper que Bill Murray borda de meravella, superant potser fins i tot un altre mític com Jack Nicholson, el rei de la mala gaita.

Aquest posat és com una cuirassa protectora que amaga la persona que hi ha darrere d’aquest vell brut, desagradable i malcarat, una persona que havia sigut, fa molts anys, un nen. Llavors, qui millor que un altre nen per entendre’l? Així de senzilla és aquesta pel·lícula: la relació entre dos nens amb problemes. És clar que també hi surten una mare sense temps i molt preocupada, que lluita per tirar endavant en un món que no té paciència; un capellà naïf amb ànima de nen; una prostituta sense complicacions mentals, i una altra mare amb l’ànima perduda però, malgrat això, estimada i mai oblidada.

Com dèiem abans, les coses no sempre són el que semblen a primera vista; a vegades, per trobar com són, hem de capbussar-nos en el cor de les persones, i si abans no podíem fer cas de les nostres suposicions, ara tampoc podem fer cas de les aparences. No, aquest film no és com un pastís de sucre i nata ni com un caramel de maduixa; malgrat això, tampoc és un rosegó de pa sec amb pebre i oli passat. És com una fruita: a vegades una mica verda, a cops massa madura, però sempre natural i fresca. Segurament Walt Disney ploraria en veure-la i no tindria cap problema a signar-la, però Walt era també un emprenedor, un empresari que havia de fer un producte que agradés a tothom; volia arribar al cor de la gent i havia de parlar amb el seu idioma. Afortunadament, els gustos han canviat.

No és la pel·lícula de l’any, però té els ingredients per fer-te passar una bona estona i per arribar-te al cor. És tendra però no empallegosa, té unes molt bones actuacions i està ben dirigida i ben fotografiada. A mi personalment m’hauria agradat que els personatges no fossin tan estereotipats i que ens expliquessin què pensen i senten, què creuen i què volen; aquí el director prefereix quedar-se a la superfície i no aprofundir-hi: una ocasió perduda després d’haver trencat les convencions del gènere. A més, a la vida real, quan les coses es compliquen, no tenen un desenllaç tan lineal com passa en aquesta història, però és una pel·lícula i el director ha buscat un final.

USA 2014 (1 h 43 min)
Director: Theodore Melfi
Guió: Theodore Melfi
Actors: Bill Murray, Melissa McCarthy, Naomi Watts, Jaeden Lieberher, Chris O’Dowd, Terrence Howard…