En Pietro, un noi de ciutat de dotze anys, es fa amic del Bruno, el darrer noi que viu al poble de muntanya on passa els estius amb els seus pares. Quan el seu pare s’escapa de Torí, els tres fan excursions plegats per cims i glaceres. Només seran dos estius els que passaran junts: primer serà Bruno el que marxarà a treballar de paleta, amb tan sols 13 anys, amb el seu pare a Suïssa, després serà Pietro que, emboirat per la joventut, ja no voldrà pujar al poble amb la família. Quan el seu pare mort en Pietro tornarà al poble i amb en Bruno retrobaran la seva amistat, tan forta com quan eren nens. Un cant a l’amistat, la muntanya i als paradisos perduts.


La pel·lícula està basada en el llibre de Paolo Cognetti d’igual títol que, preguntat sobre si és autobiogràfic, respon que sempre en el que escrius reflecteixes trets de la teva vida. L’autor viu entre Milà, en un pis, i la Vall d’Aosta, en una cabana a 2.000m d’altura on diu que se sent lliure, lluny de la gent, les presses i les convencions socials. Reconeix que es va inspirar en un amic per crear la figura d’en Bruno i que ell mateix, d’alguna manera és en Pietro.


Igual que la novel·la, la pel·lícula té tres actes o capítols clarament separats: El primer és quan els protagonistes es coneixen de nens, de com en Pietro descobrirà les muntanyes i la vida de pagès acompanyant al Bruno, anant més aviat darrere d’ell, docs grimpa com una cabreta. És aquesta una part plena de nostàlgia, possiblement la que viu dins dels records de l’autor, també una explosió d’optimisme i de felicitat com sols poden sentir els nens quan juguen, sense oblidar l’experiència iniciàtica de la natura acompanyant al seu pare en les úniques estones que podien compartir, ja que a part de les dues setmanes d’estiu era absent per la família i omnipresent a la feina. Conta Paolo Cognetti que el pare tenia un esperit de conquesta amb la muntanya, com si competís amb ella, marcant-se unes fites per tal de fer tots els cims i, segurament en Pietro hauria preferit una relació més amigable, més contemplativa.


Confessa Paolo Cognetti que veu un cert paral·lelisme entre els personatges de la seva obra i els protagonistes d’un dels seus llibres favorits, Narziss i Goldmund, una novel·la de Hermann Hesse publicada el 1930, on també hi ha dos amics ben diferents, el primer un monjo que mai s’ha mogut del seu convent, ple de saviesa, coneixement i espiritualitat i l’altre un esperit artístic i lliure que viu de forma nòmada. Al cap d’un temps, més curt que llarg, se separen. Malgrat portar vides separades i allunyades els dos personatges mai deixen de pensar l’un amb l’altre, una connexió espiritual i mútua. Finalment, es tornen a ajuntar i aquest acte per Hesse és una forma de casar aquesta dualitat d’esperit i matèria sense que ningú perdi la seva identitat ni la seva diferència, la ciència per un costat i l’art per l’altre. En el llibre actual també hi ha aquesta contraposició de personalitats.


Certament, els dos personatges són ben diferents, fins i tot contraposats: Bruno està arrelat al territori, de fet pràcticament mai s’ha mogut de les seves muntanyes, en Pietro comença una vida viatgera i nòmada. Bruno representa la natura, té amb ella un contacte físic, en forma part, la seva llibertat és aquesta comunió amb el medi, no s’hi pot separar i es voldria mimetitzar en un arbre, un rierol o una roca i, per contra, Pietro és l’espiritualitat i cerca a la muntanya un indret on enlairar-se i aïllar-se del món, un espai lliure per poder crear. L’un es fort i valent, segur de si mateix, capaç de qualsevol gesta física i l’altre es conscient de les seves debilitats, sovint bloquejat pels dubtes. Malgrat aquestes diferencies hi ha entre els dos una amistat que va fluir de forma natural des del primer moment, que no és racional i que es basa en l’acceptació de la alterinitat.

La retrobada dels dos amics també servirà a en Pietro per recuperar la figura del pare, de qui s’havia distanciat en els darrers deu anys. Duran aquells temps d’absència del fill en Bruno va fer de company d’excursions del pare, ja que en Pietro ja no pujava a la muntanya. D’alguna forma en Bruno va ser la representació del fill absent, un replicant que posseïa algunes qualitats purament masculines que li mancaven al Pietro, encara que sols era un doble que no podia substituir el mateix fill i l’amor que sentia per ell, un buit mai compensat. Per això i com homenatge, els dos companys construiran amb les seves mans una casa en un indret on el pare d´en Pietro li havia dit al Bruno que li agradaria viure. Aquest serà, des de llavors, el seu punt de trobada estiuenc.
Els anys posteriors a la retrobada seran els millors de la vida del Bruno, començarà una explotació ramadera per fer formatges artesanals, s’ajuntarà amb una amiga del Pietro, tindran fills i treballaran de valent, el que en Bruno sap fer molt bé. En Pietro rodarà pel món cercant muntanyes mes altes i es farà escriptor de viatges, en un país llunyà també coneixerà a una xicota. Els estius els reuniran a la casa que van aixecar plegats i la seva felicitat serà plena.

En aquest paradís terrenal de felicitat apareix la companya pels dos joves, com si Cognetti postules que tenir una parella sentimental és un ingredient necessari per assolir la plenitud. L’amistat està molt bé, és important a la vida, encara que l’amor físic també. Això em fa pensar en el film “Dones enamorades” dirigit per Ken Russell el 1969 i basat en el llibre de D.H. Lawrence, en aquell cas dos amics de l’ànima cercaven parella, un des de la possessió i l’altre des de la comunió de vulnerabilitats, malauradament el primer s’acabava suïcidant. Al final de la cinta i ja casat, davant del foc a casa seva l’altre amic l’enyorava i li deia a la seva muller que com a dona ella era per ell totes les dones, però no com home. La necessitat en aquell cas de tenir un amic, un buit que una dona no podia omplir. Aquest fet fa plantejar la pregunta de si és possible l’amistat entre una dona i un home, suposadament si, sempre que no siguin objectes de desig l’un per l’altre, podríem dir el mateix entre dues dones o dos homes. De fet, l’acció sexual te una connotació possessiva, sobretot quan hi ha homes implicats. Un possible remei seria practicar el sexe com un joc, com si fos jugar al tenis, sense caure en la trampa de l’amor, encara que això no podria durar per sempre doncs la repetició i el temps farien aparèixer la tristesa.


El film també és una “road movie”, els directors ens ho volen deixar clar al mostrar-nos, sobre la tauleta de nit de la cambra d´en Pietro, el llibre “On the road” de Jack Kerouac, el poeta de la generació beat i guia de tants motxillers arreu del món. En Pietro acaba emprenent dos viatges, de fet els dos tant interiors com físics: El primer a la recerca d’ell mateix, és natural que vagi al Nepal seu de l’espiritualitat en el nostre imaginari; el segon a la descoberta del seu pare, pujant els vuit cims que va fer a la recerca de les seves notes.

En llibres tan personals com aquest i, per tant, en la pel·lícula resultant hi ha forçosament sentiments fora de la racionalitat que ni l’autor pot explicar totalment, el nostre cap i el nostre cor sovint queden fora de la nostra comprensió, actuem i fem coses que racionalment no podem explicar-nos ni a nosaltres mateixos.


Anant a la part tècnica vaig quedar sorprès per l’ús que fan els directors d’un format quasi quadrat i no panoràmic, al principi vaig pensar que l’havien escollit per donar una imatge de film rodat en el passat, després vaig escoltar als realitzadors explicar que ho havien fet per centrar l’atenció dels espectadors en els protagonistes, perquè la grandesa dels paisatges en format ampli hauria desviat la mirada cap a la bellesa dels paratges i, per tant, empetitit als protagonistes.

El fet que totes les dones que apareixen a la pel·lícula tinguin un paper secundari i insignificant també és per un motiu semblant: La pel·lícula tracta de les relacions de tres homes, bàsicament els dos amics, encara que també el pare d’en Pietro.


Entre les tècniques emprades per mostrar-nos la contraposició dels dos amics està l’ús dels colors, en Pietro vermells de passió i revolució, en Bruno blaus i més apagats. També una recerca de la transcendència, com quan veiem a les figures dels personatges retallades en el cel amb els núvols i el cim a sobre seu, és com si ens estiguessin mostrant l’ull de Déu que tot ho veu, o la presència d’aquelles deïtats atàviques que unien home i naturalesa i guiaven els passos dels antics recol·lectors-caçadors.


Una pel·lícula fortament literària i culta que paradoxalment busca els sentiments més bàsics i naturals, com l’amistat, optimista com un poema de Walt Whitman i filosòfica com una novel·la de Hermann Hesse. Absolutament recomanable per tothom.

Itàlia, Belgica, França 2022 (2 hores, 27 minuts)
Directors: Felix Van Groeningen, Charlotte Vandermeersch
Guió: Felix Van Groeningen, Charlotte Vandermeersch (Novel·la de Paolo Cognetti)
Actors: Luca Marinelli, Alessandro Borghi, Filippo Timi, Elena Lietti, Surakshya Panta, Elisabetta Mazzullo,…