EL AGUA

Ana té catorze anys i viu amb sa mare i sa àvia en un bar de polígon industrial. Som a l’estiu i aprofita les vacances per sortir a passejar i de festa amb amigues i amics. Una nit coneix al José en una festa sota un pont amb música electrònica, llums de colors i molt d’alcohol. A partir de llavors començaran a sortir. Ella voldria fugir d’aquest poble que l’ofega com l’aigua del riu i on no veu futur.

La pel·lícula es va rodar a Oriola, nom que es va castellanitzar com Orihuela, ciutat travessada pel riu Segura i que sols està 23 metres per sobre del nivell del mar. Diríem que és una zona fàcilment inundable i, de fet, pateix regularment inundacions, la darrera el 2019. La crescuda de l’aigua és una amenaça constant per la gent de la riba del Segura, per això hi ha una llegenda que vertebra la història, on són protagonistes una núvia i el riu, el que li dona un toc de misteri i terror. Diu la directora que aquesta és una por que s’hereta, que és una qüestió de gènere, d’independència i d’emancipació. El projecte de fer la pel·lícula li ve de molt petita, de quan sols tenia cinc anys, la gran riada del 1978 la va impactar, li va ficar al cos, com a tota la gent de la zona, la por a l’aigua.

En mig de la ficció, com si fossin les cireretes d’un pastís farcit, la directora intercala unes dones del poble que ens expliquen el que saben de la llegenda del riu que rapta donzelles, un compte que passa de mares a filles. La versió “oficial” parla d’una núvia que el mateix dia de la boda, vestida de blanc i tot, va marxar, com atreta per una força magnètica, cap al riu i va desaparèixer. Diuen que les dones són líquides i que algunes s’omplen d’aigua, llavors el riu s’enamora d’elles i les reclama. Si la noia respon a la crida, el riu es calma, pler de pau i si no, enfurismat com està, ve la riada que tot s’ho emporta. En el fons és el típic sacrifici que ha de fer una societat per calmar la fúria de la natura i dels déus que la governen, podríem dir una variant aquosa de la llegenda de sant Jordi, encara que aquí no hi ha cap cavaller per salvar-les del drac, en aquest cas en forma de riu tot poderós. També és una relació de poder sobre les dones, el riu té més poder que el nuvi que l’espera a l’església per ferla seva per sempre més.

Diu la directora que aquesta classe de llegendes és el símptoma de com la societat s’ha apropiat del cos de la dona per usar-lo al seu gust en els seus relats i en les seves pors. És un clàssic en la representació pictòrica i cinematogràfica: L’ofegada, l’anima en pena…

Com Ofèlia, l’obra de Sir John Everett Millais exposada a la Tate Britain de Londres.

Qualsevol poblet que tingui mar, riu o llac té la seva ofegada que s’apareix al capvespre. Volia interpel·lar sobre això en la seva pel·lícula donat que veu molt perillós alimentar la fascinació pel cos de la dona morta, pel seu cadàver, per la dona maltractada i vulnerable. Cal posar aturador a aquest imaginari.

A part de les llegendes hi ha les creences, els prejudicis. El fet que on s’està la protagonista visquin tres dones soles, les situa en el punt de mira de les xafarderies. Una casa sense homes no és una llar com cal, segur que elles hi tenen alguna cosa a veure en aquesta manca de mascles, en aquesta anomalia. Per això el pare del José li diu al seu fill que no vagi amb l’Ana, que d’aquella casa mai ha sortit una bona dona; ja se sap que elles sempre tenen la culpa, perquè una bona dona ha de calmar al seu marit, ha de ser un suport sense protagonisme i l’ha de portar pel bon camí.

En mig de tota la història, veiem a una joventut desorientada que no combrega amb les idees dels pares, però que tampoc veuen cap futur en el poble. Ningú els hi ha fet créixer cap inquietud ni els hi ha donat els recursos culturals i personals per enfrontar-se a un món que els hi queda molt lluny. Per això deixen passar el temps sense fer massa res i practiquen la cultura nacional de la festa i l’alcohol. Podríem dir que, ja que no veuen futur gaudeixen del present, encara que mig a la foscor, amb llums de colors encegadors que s’encenen i s’apaguen, amb una música mecànica i ensordidora, movent-se sense parar com si fossin uns dervissos practicant la seva dansa mística, en realitat el que estan fent és fugir d’un present indesitjable.

En una entrevista, la directora, Elena López Riera, natural d’Oriola, diu que la seva generació volia sortir del poble per buscar-se una vida millor, que ella ho va fer, va estudiar i està a on vol estar. En tornar al poble a fer la pel·lícula es va entrevistar amb molts joves i que va veure un derrotisme desesperant, que la gent ni tan sols vol marxar, bàsicament no creuen que hi hagi futur al país i el món els hi queda molt lluny.

Comenta que sovint pensa que fer pel·lícules és per ella com anar al terapeuta. Són com un diàleg interior per tractant de resoldre un dubte, malgrat ser conscient que és una tasca impossible. Estimar i alhora odiar el lloc d’on vens, de voler fugir d’allí d’ençà que vas ser conscient, de cercar un alliberament i un cop aconseguit, tornar-hi una vegada darrere l’altra atreta per una força gravitatòria. De fet, la recerca dels orígens és tractar d’entendre qui som i com hem esdevingut el que som.

Veient aquesta pel·lícula jo no deixava de pensar en Albert Serra: Aquells cels vermells enlluernadors de la polinèsia de “Pacifiction” eren semblants als de “El Agua”; aquestes seqüències fantasmagòriques a la discoteca improvisada sota un pont, em feien pensar en les hipnòtiques de la pel·lícula del cineasta català, que al seu torn em van rememorar la dansa misògina dels bombers a “Titane“, film del 2021 de Julia Ducournau. Són pocs els autors capaços de mostrar tanta bellesa.

Malgrat que tots aquests elogis, també he de dir que aquest film em va decebre en una sèrie d’aspectes: El primer, i més flagrant, la seva banda sonora, aquest és un defecte reiteratiu en moltes pel·lícules espanyoles, és que no hi ha tècnics de so? Les converses a cau d’orella són pràcticament inaudibles. És cert que són actors no professionals que no vocalitzen bé, però cal posar remei si volem que el públic s’assabenti del que diuen. Després, estan les converses dels grups de joves, encara que siguin depressius i sense gens d’interès es podrien haver trobat diàlegs amb una mica més de sentit. També hi ha moments que no saps que estàs veient, ja que a la narrativa sovint li manca continuïtat.

Com a resum us diré que si trèiem aquests petits defectes, normals en una primera obra, estem davant d’una de les cintes espanyoles més rellevants del 2022, per cert, un dels millors anys fins ara de la nostra cinematografia.

Espanya 2022 (1 hora 44 minuts)
Direcció: Elena López Riera
Guió: Philippe Azoury, Elena López Riera
Actors: Luna Pamiés, Bárbara Lennie, Nieves de Medina, Alberto Olmo, Irene Pellicer,…