Una nena, que té una difícil relació amb el seu pare, provoca un accident de tràfic on ella és la més malparada, li hi han d’implantar una placa de titani al crani. Ja adulta es dedica a fer de dansaire eròtica a les fires de l’automòbil, la seva relació amb un “glamurós Cadillac tunejat” portarà les seves fantasies sexuals al límit. Segueix portant-se malament amb el pare i amb les persones en general, amb les que no té cap mena d’empatia, de fet és una perillosa psicòpata assassina a qui no l’afecta el dolor aliè. Perseguida per la policia s’amagarà transvestida en una estranya caserna de bombers. Una faula que dinamita els límits entre el bé, quasi invisible i el mal omnipresent, trencant les rígides fronteres entre els sexes, els homes i les màquines.

Julia Ducournau ja va demostrar la seva personalitat transgressora amb el seu primer llargmetratge “Grave”, del 2016, titulada “Crudo” a casa nostra; un film pertorbador que abordava un tabú a la nostra societat: el canibalisme. També la transformació d’una adolescent que descobria de cop la seva identitat, un pas dolorós cap a l’edat adulta, la constatació de la perillositat de menjar carn que l’arrossegava cap a una avidesa desfermada, incontrolable, tal com ho fan la bulímia o la drogodependència; descobrir al monstre que portem dintre i lluitar per controlar-lo, aquí la coincidència amb Titane és total. Potser tenim una idea de qui volem ser, però dubtem de qui som veritablement i en descobrir la distància entre desig i realitat sovint quedem tocats. Els grecs ja deien fa quasi 3.000 anys que no es pot lluitar contra el que anomenaven “el teu destí”.

A Titane se’n va encara més enllà, la protagonista accepta, de forma conscient o no, el que és i no lluita en contra del corrent que l’arrossega, sota la seva percepció tampoc veu alternatives en el món que l’envolta: Un pare que no la vol i una mare absent, un món degradat on les dones són objectes, una societat hedonista que cerca el plaer sense cap més objectiu, de fet sols hi ha la mort al final del camí. Alexia no comparteix res amb les persones, no connecta, no es comunica, sols se sent atreta pels cotxes. Ho veiem ja ben al principi, quan els seus pares la treuen de la clínica després del seu accident, el primer que fa és acariciar i besar el cotxe de la família; anys després, quan fa el seu show amb els cotxes exposats, un joc sexual d’alta volada, tot passió i sentiment, on es veu clarament que no està actuant; finalment hi ha el seu encontre sexual amb el Cadillac, el punt més calent de la cinta, ella es presta al joc perquè se sent desitjada.

La directora ha dit a diferents entrevistes que la violència que es traspua en el film és la seva ràbia pel fet de ser dona i el que això significa. Ser objecte del desig, ser víctima designada preferentment, tenir por d’anar sola de nit, de ser mirada o tocada en el metro, haver de prendre unes precaucions que els homes no prenen, viure amb por a ser agredida, sense que l’agressor mai pensi que t’hi pots tornar ni transformar al botxí en víctima. No per casualitat hi ha una escena on un home persegueix a la protagonista a la nit, com tantes que hem vist, però amb un desenllaç ben diferent. També ha volgut explicitar el que significa tenir un cos de dona: sempre exposat a ser contemplat, amb l’obligació de ser atractiva per ser acceptada socialment, per aconseguir una parella, per tenir dret al sexe, aquesta contradicció fa en alguns moments totes les noies hagin volgut ser nois. Per això Julia Ducournau retrata els cossos de tothom sense cercar ni la bellesa ni la perfecció, sols cossos.

L’obra s’aparta de la narrativa clàssica en tres actes, de fet són com dues històries, com dos capítols d´una sèrie amb la mateixa protagonista. A la primera part, Alexia és una dona cruel i implacable a l´hora de defensar la seva independència, no sent cap llàstima ni pietat amb els altres éssers humans, no té cap remordiment pels seus actes, se sent absolutament segura i forta, sols quan queda un fil per lligar que se li escapa ha de fugir cremant, literalment, tots els seus records i el seu passat.

A la segona part la veiem transvestida en home, l’Adrien, un nen perdut des de feia més de deu anys que se li assembla una mica, unit a un pare que vol creure que ha trobat al fill perdut, en Vincens, és l’amagatall perfecte. Curiosament en masculí és quan es presenta més vulnerable, en un món tancat i endogàmic, un món sense dones. Alexia/Adrien està embarassada i el seu cos es transforma contra la seva voluntat, com passa en embarassos no buscats, aquest fet la pel·lícula ens el relata com una monstruositat, la deformació imparable i no desitjada del cos, com el fi d´una persona, com un sacrifici no desitjat per engendrar una nova vida. Aquí apareix un altre personatge, el suposat pare, el comandant de la caserna de bombers, l’home que vol creure que és el seu pare, una persona que lluita agònicament contra l’envelliment del seu cos perquè el seu món és sols dels joves.

Aquesta caserna de bombers és com una secta quasi religiosa, un club tancat a les dones, una unitat militaritzada on el comandant té el poder absolut, és una comuna. Fora de la feina pròpia del cos, en els moments d’esbarjo practiquen un ball que els porta a un tràngol místic; una escena que a mi em va recordar la festa d’iniciació dels estudiants novells a “Crudo” o el ball frenètic a la discoteca gai de “Força major”, del 2014 del director suec Ruben Östlund, film àmpliament premiat.

La relació d’aquestes dues persones torturades, centrarà l’acció d’aquesta part final i arribarà a l’èxtasi quan el suposat pare li diu que l’acceptarà tal com és, sense retrets, que no li demanarà que sigui la persona que desitja sinó ella mateixa, que si cal, mataria per ella; de fet els pares acostumem a voler que els nostres fills siguin l´ideal que hi ha a la nostra ment i al nostre cor; tant uns com els altres han d’acceptar la realitat: el pare no és Déu i el fill no és aquella persona perfecta que voldríem. Hi ha un moment del film que escenifica nítidament aquest desig, quan en Vincent diu als seus subordinats: “Per vosaltres jo soc Déu. El meu fill és Jesucrist, quan ell parli seguireu la seva paraula”. Llavors, per primer cop a la seva vida, Alexia-Adrien, se sent acceptada i per primer cop estima a una persona de carn i ossos, ha trobat al pare i ha trobat a l’home, finalment s´humanitza, tant se val el perquè.

El clímax final és un part, el naixement d´una nova raça suposadament més forta. El comandant Vincens adoptarà aquesta criatura i potser trobarà novament algú a qui estimar, una raó per seguir sent fort i valent. Però no us equivoqueu, aquesta pel·lícula no respon cap pregunta de les que ens fem davant d´una narrativa clàssica, sortirem del cine una mica xocats sense saber exactament que hem vist: molta violència, la degeneració del cos, la impotència davant el dolor, ambigüitat, imatges impactats i de gran bellesa plàstica. A poc a poc ens anirem fent preguntes i cadascú trobarà, o no, les seves respostes.

Si voleu estar al dia del cinema actual, heu de veure aquest film.

FRANÇA 2021 (1 hora, 48 minuts)

Direcció: Julia Ducournau

Guió: Julia Ducournau

Actors: Vincent Lindon, Dominique Frot, Agathe Rousselle, Nathalie Boyer, Myriem Akeddiou, Théo Hellermann, Anaïs Fabre, Mehdi Rahim-Silvioli, Lamine Cissokho, Céline Carrère, Mara Cisse,..