Janis, una fotògrafa preocupada per desenterrar les restes dels seus familiars assassinats durant la Guerra Civil Espanyola, i Ana, una adolescent desencantada i espantada, coincideixen a la sala de pre-parts a la clínica. Janis farà costat a Ana en uns moments difícils per ella i s´establiran uns vincles d´amistat. L´atzar farà que es tornin a trobar i que aquesta relació afecti profundament les seves vides. L´anhel de recuperar la memòria, l’afany de justícia, i la necessitat de saber la veritat, seran l’objectiu de Janis i el missatge de la pel·lícula.

Pedro Almodóvar és sense cap dubte un dels directors més reconeguts a Espanya i al món, quaranta anys de carrera i vint-i-set pel·lícules estrenades són tot un rècord. Com s´ha pogut mantenir sempre en primera línia davant dels nous creadors de gran talent, segurament millor preparats que ell?. La resposta és senzilla: en Pedro cada cop fa millor cinema. Si ja la seva anterior “Dolor y Gloria” fregava la perfecció formal, aquesta com a mínim l’iguala; quan dic formal em refereixo a un punt de vista purament cinematogràfic, independentment del tema tractat: La primera escena de Janis fent fotos ja és una meravella i tota una lliçó de com copsar l’atracció, seguidament trobem una increïble varietat de recursos tècnics usats magistralment, enquadraments estudiats, primers plans plens de força, plans fixos que et permeten la reflexió, paletes de colors ben trenades i sempre amb la signatura pròpia de l’autor, decorats perfectes, música que embolcalla els moments claus… I tot sense perdre el ritme narratiu en cap moment.

El film presenta un guió clàssic de tres actes. En el primer ens presenten als personatges i ens fan la pregunta clau de la trama: Aconseguirà Janis recuperar als seus avantpassats? A partir d’aquí la pel·lícula ens mostrarà les dificultats de la protagonista per compaginar la seva maternitat com a mare soltera amb la seva vida laboral, les sevesrelacions sentimentals i la retrobada amb Ana, la noia que va parir el mateix dia que ella; es en aquest darrer punt on apareixeran noves qüestions morals i emocionals de gran importància. Finalment, el tercer acte donarà resposta a totes les preguntes que ens hem anat plantejant amb un tancament que podríem dir “happy ending”, però sense perdre l’esperit combatiu.

Hi ha clarament uns punts determinats en la pel·lícula: La complicitat d’Ana i Janis a la clínica. El trencament amb el pare de la criatura on les sensacions dominen la raó. Els dubtes de Janis sobre la seva filla, la por irracional a perdre l’esser estimat. El retrobament amb una Ana que ha madurat. L’enamorament, una de les escenes més poderoses, bellesa en moviment. El brollar dels sentiments més profunds, quan ella s´enfronta ideològicament amb l’Ana, no tot és renunciable per la felicitat i el plaer, on uns valors obliguen a no mantenir una mentida. L’escena final, que em va recordar a aquelles altres del cinema italià quan la gent del poble camina cap a la llibertat, sempre amb el quadre de Delacroix com a referència.

El film té una clara intencionalitat política, de fet el Pedro Almodóvar ha sigut militant en la lluita per recuperar la memòria històrica, ho va demostrar produint el documental “El silencio de otros”, on donava veu als que cercaven retrobar els seus avantpassats enterrats en fosses comunes. Al principi del film, en una conversa amb un antropòleg, Janis fa menció de l’interès del PP i Mariano Rajoy en aturar la recerca de desapareguts. De fet, ens presenten a les dues protagonistes, Janis i Ana, com filles de les famílies perdedores i guanyadores de la guerra civil. L’Ana ha estat educada de forma conservadora a Granada pel seu pare i la casa de la seva mare a Madrid és clarament de classe alta amb minyona filipina inclosa. Janis representa al poble senzill, filla d´una hippy que va morir de sobredosis i que porta el seu nom en record de Janis Joplin. En un moment de la cinta, la mare de l’Ana, que és actriu, li diu a la Janis: “Todos los actores son de izquierdas, pero yo soy apolítica porque mi trabajo es gustar a todo el mundo”, un clàssic de la classe dominant que pretén fingir que uns valors fets a mida no amaguen cap ideologia. La baralla entre les dues noies per la recuperació dels familiars morts, dels més de 100.00 desapareguts, podria tenir lloc perfectament al Congrés dels Diputats entre els portaveus del PP i el PSOE: “Cal mirar al futur i oblidar fets passats que sols serveixen per revifar l´odi entre germans”, en enfront de: “Fins que no trobem tots els desapareguts no es podrà posar fi a la guerra civil”

Malgrat el tema vertebrador, la pel·lícula gira sobre les relacions humanes, tant de parelles, on Almodóvar ens mostra de forma natural la diversitat, com entre mare i filla. Sentiments, atracció sexual, amor maternal, pors personals, mentides i veritats, dolor, alegria, solidaritat, tota mena d’emocions i sentiments tractats de manera sòbria i profunda. No he pogut deixar de fer un paral·lelisme entre aquesta cinta i la d’Hirokazu Koreeda “De tal pare tal fill”, en aquesta ultima el director reflexionava entre que pesa més en la relació paterna-filial, la sang, la genètica, o l’educació i la convivència; Almodóvar passa per sobre d´aquest tema de forma una mica superficial, sense voler debatre totes les implicacions i donant a l´origen biològic com a guanyador.

Com a resum us diré que estem davant d´una de les millors pel·lícules de l´any, em sorprèn com l’Acadèmia del cine espanyola ha preferit seleccionar a “El Buen Patrón” en lloc d’aquesta; si volgués ser malpensat diria que Madrid és més aviat de dretes i que totes les referències polítiques han pesat en la decisió.

Molt bon guió, ben dirigida i amb unes actuacions rellevants, és de visió imprescindible per tots els que estimen el cinema.

Espanya 2021 (2 hores, 3 minuts)

Direcció: Pedro Almodóvar

Guió: Pedro Almodóvar.

Actors: Penélope Cruz, Milena Smit, Israel Elejalde, Aitana Sánchez-Gijón, Rossy de Palma, Julieta Serrano, Adelfa Calvo, Ainhoa Santamaría, Daniela Santiago, Julio Manrique, Inma Ochoa, Trinidad Iglesias, Carmen Flores,…